The Boston strangler

Seguint amb el tema del bloc que vaig fer fa uns mesos, he tingut finalment l’oportunitat de reveure: The Boston Strangler (que està d’oferta en una recopilació de clàssics de la 20 century Fox) i el bon record que llavors apuntava es va confirmar plenament. Fleischer realitzà una pel·lícula molt audaç formalment que utilitza amb coherència el recurs de la fragmentació de la pantalla; una idea poc posada en pràctica i que fàcilment pot dur a la confusió; però que en aquest cas possibilita narrar de manera àgil quelcom que en si mateix fora tediós; la desesperançada investigació que la policia de Boston fa dels sospitosos habituals. La pel·lícula està molt centrada entorn del treball interpretatiu de la seva estrella principal, Tony Curtis, que realment desenvolupa un treball excel·lent (segurament el millor de la seva vida, junt amb el de l’agent de premsa de The sweet smell of succes). Curtis trigà molt a aparèixer, no veiem el seu rostre, fins al final de la primera hora del film, però un cop es detingut, la càmera de Fleischer fa un retrat pormenoritzat de la ment alienada del seu personatge. La segona hora no conté gaire més que la interrogació que el responsable màxim de la investigació (un professor de dret interpretat per Henry Fonda) fa amb De Salvo. La interrogació fou en la realitat infructuosa, perquè deSalvo mai no va confessar cap dels assassinats ni es trobà cap prova definitiva en contra seva. Fleischer renuncia a airejar la pel·lícula com hagué fet un director mediocre i es dedicà a fotografiar la perplexitat de DeSalvo, cada cop més perdut envers la realitat que l’envolta. La darrera mitjà hora és poc més que el retrat d’aquest extraviament. La sobrietat absoluta del decorat, parets blanques i buides, dona a les imatges un to abstracte que les fa especialment poderoses