Feliç aniversari Gilberto

Ahir fou el 64é aniversari de Gilberto Gil, precisament la data triada pel concert que oferí al Barbican, en connexió amb els actes celebrats entorn de l’exposició Tropicalia que feia una mirada sobre aquest moviment renovador de la cultura del Brasil, sorgit a la dècada dels seixanta. El concert ha estat contundent i la comunicació amb el públic ha estat òptima, malgrat la fredor de la sala del concert. El tipus de música que fa Gil, potser resulta més adient en un recinte on la gent pugui estar de dempeus i ballar. Al Barbican, les possibilitats de ballar són limitades, només davant del seient, com ens recordava un oportú advertiment a l’entrada. Gil ha actuat amb una banda de set músics, un del quals era fill seu (tocava la guitarra i la mandolina). Quatre d’aquests músics composaven la secció de corda, guitarra i baixos. Hi havia també dos percussionistes i un teclat. Gil ha mostrat estar en un estat esplèndid, tant pel seu vigor físic com per la seva veu que ofereix una varietat de registres molt gran. La veritat és que si ho hagués dit i no resultés coherent amb la seva ja llarga trajectòria, ningú no diria que feia 64 anys. Vestit de blanc, prim i ple de vida, res recorda en ell la venerable figura d’un ancià. La seva professionalitat i la competència de la seva banda, ben conjuntada, ha donat com a resultat un concert de bon nivell musical on ha alternat alguna de les seves cançons més antigues, amb cançons de Vinicius, l’Imagine de John Lemmon o cançons de Bob Marley. Òbviament no ha parlat de Lula, però si de San Agustí del qual ha citat la seva famosa i paradoxal sentència sobre la definició de temps per definir el seu estat d’ànim en relació a l’aniversari que avui hem celebrat de manera multitudinària.