Descartes per Grayling

Avui he acabat de llegir un llibre que vaig adquirir no fa gaire, una biografia de Descartes signada per A.C. Grayling, un autor de llibres de divulgació filosòfica, que té molta presència a les llibreries londinenques. No conec cap altre dels seus llibres i vaig endegar aquest, mogut per la meva tirada envers l’anomenat pare de la filosofia moderna. Pot resultar pel lectors catalans que coneguin el tema una mica sorprenent l’aparició d’aquest volum quan no fa gaire anys que G. Rodis-Lewis va publicar una biografia, que l’autoritat de la seva autora feia pensar com a definitiva. Tanmateix, el declivi de la llengua i la cultura francesa és un fet difícil de discutir i la traducció d’un text com el de Rodis-Lewis a l’anglès no sembla gaire probable. De fet, l’enfocament de Grayling és molt diferent. Ell no és un especialista a Descartes i de fet les referències a la doctrina cartesiana en molts casos eviten les qüestions més complexes i els problemes més intricats, (valgui com a exemple que mai no s’esmenta la doctrina de creació de les veritats eternes) tot i que sempre són correctes i defugen els disbarats que de vegades es diuen sobre Descartes. A diferència del llibre de Rodis-Lewis, no hi ha realment observacions gaire valuoses sobre com es van gestar aquests doctrines. El públic dels dos llibres és diferent, mentre que el francès es dirigia a un públic més o menys especialitzat, Grayling es dirigeix al gran públic i fa una presentació que en algun sentit recorda la presentació hegeliana que conjuga la noció de pare de la filosofia moderna amb la d’heroi del pensament. Aquesta és la dimensió més destacada per Grayling, la lluita cartesiana per l’autonomia de la raó, enfront de la seva subordinació a la teologia. L’enfocament de Grayling és més aviat favorable a l’autor del Discurs, cosa que no deixa de ser positiva, si considerem que des de Ryle, Descartes sembla ser considerat com una veritable desgràcia en molts cercles filosòfics anglosaxons (darrerament recollíem en aquest bloc algunes consideracions de Searle en aquest sentit). Aquest tarannà fa que la biografia de Grayling, faci molts més esforços per apropar-se a la dimensió humana de l’autor francès. Mentre que episodis com la relació amb la seva filla, Francine, no ocupen un lloc especialment central a la bibliografia de Rodis-lewis, Grayling si que li dedica un capítol. Rodis-lewis, actua sempre amb la precisió d’una historiadora, mentre que Grayling es deleix amb hipòtesis de caràcter psicològic que serveixen per explicar els esdeveniments, per exemple, quan conjectura que no fou casual l’horari de Descartes a la cort de Suècia sinó una conseqüència de la gelosia de la reina envers la seva cosina, Elizabet de Bohemia. Aquest caràcter, té allò que Grayling considera la seva aportació més important, la consideració de Descartes com a un espia de la casa de Hausburg que eren els valedors del jesuïtes, això dona per ell un sentit a les seves anades i vingudes a la dècada dels vint i al seu allunyament posterior del seu país natal, ja que havia estat al capdavall treballant per a una potència estrangera. El possible i discutit contacte amb els Rosacreu formaria part d’aquestes activitats d’espionatge. El caràcter novel·lesc de la hipòtesis la fa atractiva i dóna un retrat coherent del fets de la vida de Descartes, però està construïda sobre masses poques dades, i s’endinsa en un període massa nebulós de la vida de Descartes com per afrontar qualsevol intent de verificació seriosa.
Aquest bloc és el darrer per un temps. Demà creuaré l’Atlàntic disposat a gaudir de l’hospitalitat del Toni i l’Isabel i a conèixer una mica d’aquest país esmentat per Descartes per dir-nos que no ens pas de lamentar d’allò que no té remei.

Jerga

Abans d’ahir a l’Institut vaig tenir accés a una sentència tan poderosa que vull reproduir-la perquè crec que mereix la immortalitat encara que sigui la petita immortalitat que pot donar aquest bloc. El context és una de les classes de castellà impartida pel meu amic Albert Aparici a tercer d’ESO. L’exercici construir frases amb diverses paraules, entre les qual hi és el mot “jerga”. La solució senzilla i contundent és la següent: Anoche me fui de jerga con mis amigos. Sense dubte un senyal de l’explosió precoç d’un talent literari.

Un diumenge a Hampstead

Diumenge passat vaig visitar un dels barris de Londres que menys conec. Només havia estat una vegada, quan vaig anar a visitar a l’Albert i la seva família, al gener del 2001 i tenia una record molt difús de cases boniques i botigues luxoses en un capvespre fred i fosc de mitjans de gener. Diumenge vaig tenir un altre visió de Hampstead. Primer visitarem la Kenwood House una casa bastida al segle XVIII i que fou adquirida per un noble anglès a principis d’aquest segle amb el propòsit d’albergar la seva col·lecció de pintura. La casa ha estat decorada amb mobiliari de l’època i té sobretot una esplèndida biblioteca que ocupa sencera tot una ala de la casa. La col·lecció pictòrica és magnifica. Hi ha una bona representació dels clàssics anglesos del XVIII, amb un nom nombre de retrats de Reynolds i alguna cosa de Constable. També hi és present una peça de Turner, tot i que pertanyent al període més convencional d’aquest artista. Les mostres més valuoses de la col·lecció són però les provinents dels països baixos. El museu conté algunes obres cabdals com per exemple un dels últims autoretrats de Rembrandt, pintat quan l’autor estava arruïnat i proper a la mort. També hi és present Vermeer amb un quadre d’una noia tocant un instrument de corda que no desmereix de la resta de la seva obra. El meu preferit però és un quadre menys famós: un retrat de Frans Van den Haals que representa un amic seu comerciant. Un retrat d’una extraordinària vivacitat que ens revela el caràcter afable del seu amic, un afortunat comerciant. La casa està a un dels extrems del parc que és potser el més notable de Londres per la seva extensió i pel fet que la seva més gran part és un veritable bosc amb dreceres de terra en un estat no gaire modificat del que devia presentar dos segles abans. A l’altre banda del parc, hi ha un altre lloc remarcable, una casa edificada a finals del segle XVIII que fou el darrer allotjament a Londres del poeta Keats. De fet, hi visqué els dos darrers anys de la seva vida entre la mort del seu germà gran i el seu darrer i desesperat viatge a Itàlia, amb l’esperança que el clima meridional podés alleujar la seva tuberculosi. Bona part del mobiliari ha estat conservat i podem accedir a la seva petita habitació i a la saleta, des de la qual veia el jardí i prenia inspiració per escriure alguna dels poemes més importants de la història la literatura universal com la Ode to a Nigthingale. Molt a prop del parc, el barri encara desprén una tranquil·litat inesperada en una ciutat de les dimensions de Londres i possibilita fàcilment un sentiment d’empatia amb l’home que proclama que bellesa i veritat han de ser una mateixa cosa.

Richard Fleischer

Avui La Vanguardia ha publicat la notícia de la mort de Richard Fleischer, un director gairebé oblidat, però un bon representant de la qualitat que fa potser més valuós el cinema nord-americà: el seu vigor narratiu. Fleischer, nebot del creador de Popei em sembla recordar, té una filmografia irregular. Una de les últimes pel·lícules que recordo és el Conan protagonitzat per l’actual governador de California, la qual cosa certament no sembla fer-lo mereixedor d’un lloc a cap panteó fílmic, però entre els molts títols menors que va rodar, sempre hi havia moments molt ben filmats i rarament les seves pel·lícules eren avorrides. En alguns casos Fleischer va mostrar estar molt per sobre de la qualificació d’artesà. Fa molts anys que no he vist The Strangler of Boston, el record que en tinc és molt bo però del tot incert. Més clar és el record d’una pel·lícula com Barrabas, probablement el Peplum més estrany de la història del cine i una de les millors interpretacions d’Anthonny Quinn. Enlloc de la habitual apologia del cristianisme, Fleischer ens oferí una reflexió sobre la dificultat i gairebé la impossibilitat de la fe. Un altre film de Flesicher que el posa a l’alçada dels millors és 10, Rillington Palace amb Richard Attenbourgh fent el paper de psicopata i John Hurt com l’infortunat veí que és executat al seu lloc. La descripció del suburbi britànic i de la degradació material que serveix de rerefons a l’aparentment inofensiu llogater és impressionant i del tot efectiva. Finalment, Fleischer és l’autor de la meva pel·lícula preferida d’aventures sense cap mena de dubte: Els Vikings. Segons han explicat, moltes vegades, els meus pares la meva devoció per aquesta pel·lícula es remunta a un temps molt llunyà, quan va ser estrenada al Cinema Urgell i jo tenia tres o quatre anys. Ara em segueix agradant molt. Es una pel·lícula que sempre que tinc ocasió torno a veure amb delectació, perquè em sembla perfecte en el seu gènere. Quasi tot en ella excel·leix: la bellesa de Janeth Leigh, la seva localització en paisatges noruecs, la vivacitat de la narració, l’esplèndida escena animada d’obertura i sobretot l’ambigüitat de la seva construcció, on quasi tot és invertible. No hi ha pas bons i dolents, sinó que tots tenen les seves raons i els seus evidents defectes. L’element decisiu en les lluites és la possessió del coneixement, que és l’element clau d’una lluita pel poder, a la qual és molt difícil donar-li connotacions morals.

La perfidia de Albión

Com ja vaig explicar en aquest bloc no fa gaire dies que vaig estar a una sessió en commemoració de les Brigades Internacionals, el ponent acadèmic era el doctor Moradiellos i aquests darrers dies, he estat llegint el seu llibre “La perfidia de Albión” Moradiellos és segurament el major expert en les relacions polítiques entre el Regne Unit i Espanya no sols en llengua espanyola, sinó també en anglesa. La lectura l’he feta molt ràpida, perquè el llibre té un gran interès i serveix per a fer-se una idea clara del que suposà la guerra civil espanyola des del punt de vista diplomàtic Sobre tot per a tenir una idea del caràcter nefast de la figura de Chamberlain, l’home que perdé a la vegada l’honor i la possibilitat de au a Munic. La posició desenvolupada llavors enfront del problema txec, fou exactament la mateixa que durant tota la guerra prengué envers el govern legítim d’Espanya . Hi ha pobles però que tenen sort i crec que els britànics són d’aquests, per això com assenyala el professor Moradiellos la guerra acaba d’una manera paradoxal. El govern britànic va menystenir i menysprear totalment l’esforç bèl·lic del poble espanyol, però en fou un dels més directes beneficiaris. Quan acabà la guerra, era un fet que Franco no podia unir-se a les potències de l’eix després de tres anys de devastació, prou forta com per imposar-se sobre els desitjos d’un règim en aquell moment totalment orientat envers el feixisme. Això va suposar un respir per l’imperi britànic, la situació del qual hagués estat molt més compromesa amb un govern franquista que hagués guanyat la guerra en poc temps i que hagués posar del cantó de l’eix un potencial molt més gran.

Desordre

A la tornada de Barcelona, vaig agafar de la Gran Via un llibre de l’obra completa de Pla per tenir alguna cosa per llegir, quan en tingués ganes de reprendre el meu contacte amb la llengua catalana. Em vaig endur un dels que encara no coneixia, Prosperitat i rauxa de Catalunya. Ahir al vespre mentre desfeia la maleta i cercava un lloc a algun prestatge per desar-ho, vaig trobar, obrint-lo a l’atzar, una sentència que es va fer ràpidament amb la meva atenció: Segons Pla, el català és un ésser condemnat a viure en el més absolut desordre. Pla no parlava en aquest text de política, sinó de la història de la normalització ortogràfica i gramatical del català, la qual no fou desitjada tan unànimement com alguns llibres de text deixen entendre. De fet, hi havia llavors gent que refusaven qualsevol tipus d’homogeneïtzació, per fer palès el nostre tarannà liberal i llibertari. Ell, ja ho hem dit, no pensava a la política, però jo no vaig poder deixar de fer-ho.

Reconeixement

A la meva escapada a Barcelona d’aquest cap de setmana, vaig trobar un exemplar de la revista de Blanquerna on es parlava de la crisi de les Banlieus, en ell hi havia un breu article del Ferran anomenat Una foguera apagada?. Quan parlava de les solucions a les crisis esmentava la noció de reconeixement, ja que això és el que efectivament demanen aquests joves. Evidentment em vaig sentir ràpidament en comunió amb l’esperit de l’article. De fet, al darrer llibre la noció de reconeixement hi juga un paper important, concretament al capítol tercer, quan tot prenent com punt de partida les imatges de The Hustler pensàva les causes que duen a entendre la vida com una “rat race” en l’expressió anglosaxona. Afirmàvem llavors que Hegel està potser oblidat però la seva interpretació de la lluita de l’amo i l’esclau em sembla un dels moments més lúcids i fructífers de la història del pensament, capaç d’ajudar-te a entendre veritablement el sentit d’allò que t’envolta. En aquest sentit hi ha un vincle em sembla evident amb la pregunta-desafiament plantejada per en Ferrran al final del seu segon llibre, el crepuscle de la democràcia, quan es plantejava quin lloc deixa el racionalisme il·lustrat a les tendència irracionals de l’home. Crec que sovint la lluita pel reconeixement és difícil de copsar plenament en el seu sentit, perquè les diferències sovint procedeixen de sentiments difícilment racionalitzables. Probablement, la passió dels homes tant per la igualtat com per la desigualtat són igual i intrínsecament irracionals i ambdues són variacions extremes del desig de reconeixement. El problema llavors consistiria en què des de els mecanismes propiciats i construïts per la racionalitat il·lustrada, no hi ha lloc per parlar no potser del que és més important, però si del que més ens importa.

el català i la funció judicial

L’article de Francesc de Carreres d’avui a la Vanguardia m’ha semblat molt interessant pel que té de diagnòstic de les raons i les limitacions de la seva postura. El tema que es planteja és la qüestió de si el català ha de ser mèrit o requisit per fer de jutge a Catalunya. Des de la lògica de l’estatut i la constitució un defensor del bilingüisme només té una alternativa: no té sentit parlar de requisit i ha de ser un mèrit. Aquesta és efectivament la conclusió a la que arriba el senyor De Carreras. Però ara bé no tot és tan senzill. Deixo de banda les consideracions sobre allò que significa conèixer el català, crec que una mínima capacitat expressiva si que es pot demanar, però no em sembla que sigui una qüestió essencial. Carreras acaba l’article afirmant que un jutge és una persona d’elevada competència intel·lectual, i és clar que hauria d’ésser-ho, i que per tant molt difícilment en trobarem un que no entengui el català i per tant aquest és una fals problema. De Carreras però no contempla la possibilitat, de que simplement no vulgui entendre-ho. De fet, una mínima lectura del diaris serveix per comprovar que això potser no és la regla generalitzada però tampoc un cas infreqüent, malgrat la tendència ferma dels catalanoparlants a abandonar la nostra llengua enfront de l’autoritat, fins i tot quan les vigents lleis garanteixen els nostres drets lingüístics. Hi ha una lògica espanyola des de la qual el problema no és ni el bilingüisme, ni cap altra cosa sinó el fet mateix de l’existència de la llengua catalana i de pas dels que la parlem. No crec que sigui la posició majoritària a Espanya, però cal recordar que els jutges no venen de la població espanyola en general, sinó d’un sector molt determinat on aquestes idees estan ben arrelades. De fet, ara estem tocant per mi el punt essencial. Coincideixo amb el senyor De Carreras que el més important per un jutge és que sàpiga Dret. I allò que em preocupa és que passen els anys i com va dir en Pachecho: “la justicia espanyola es un cachondeo”, cosa que en gran part està relacionada amb un sistema d’accés a la funció judicial poc raonable. La possibilitat que podria oferir l’Estatut seria la d’obrir el camí a un procés de reforma real (sempre que els nostres polítics i administradors estiguessin a l’alçada, cosa més aviat improbable) que de Catalunya s’estengués a la resta de l’estat, però aquesta possibilitat ni tan sols està contemplada o prevista a l’article, construït des de la pressuposició de l’eternitat d’aquestes normes, és a dir de la continuïtat en la conformació del poder judicial. La qüestió és si l’estatut podria ser un agent de modernització del conjunt de l’estat i la dificultat fonamental per fer aquest plantejament és que el missatge oficial és que Espanya ja ha estat modernitzada. Veure que hi ha de realitat i que de ficció en aquesta afirmació fora segurament clau, però probablement no és Catalunya el millor lloc des d’on es pot fer aquesta tasca. Una última observació per enllaçar amb l’article d’ahir. En general, ni els jutges ni cap mena de funcionaris es deleixen per venir a Catalunya. Si hi un altre lloc de l’estat, el trien ( i no sé ben bé de que parla De Carreras quan al·ludeix al mercat dels jutges) . Si hi ha jutges que no entenen el català és perquè probablement Catalunya no produeix per ella mateixa suficients jutges i tot plegat esser jutge no està tan malament i a més és una cosa que cal. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

D'un any a l'altre

El meu segon any al Canyada Blanch esta resultant molt més ensopit que l’any anterior. Si llavors vaig comentar la meva sorpresa per el bon ambient que vaig trobar a un institut on una bona part dels companys érem gent perifèrica, fins i tot els madrilenys eren perifèrics, la situació ha canviat ara radicalment. El perfil dels nous vinguts dóna al conjunt un caràcter molt més funcionarial en el sentit més pejoratiu del terme. tTampoc ha ajudat l’ambient de l’Institut amb un equip directiu totalment recelós d’una part del claustre i una administració que ha tancat files entorn d’aquest equip directiu que depèn d’una decisió des del meu punt de vista no gaire democràtica. La veritat és que el sistema de selecció, vist el conjunt del professors que he conegut, és un fracàs. Si allò que es cerca es gent motivada pel repte de la interculturalitat, el sistema no serveix, per la major part dels meus companys no sembla haver gaire més al·licient que la sucosa compensació que es paga als treballadors a l’exterior, la qual però no és tan gran com per què els més poc inclinats a acceptar que a Londres hi ha alguna coseta que val la pena veure o fer, no sentin una certa angoixa quan hagin de sortir dels murs que tanquen el nostre centre. Molts de nosaltres sortirem d’aquí sense haver millorat el nostre anglès, però és sorprenent la quantitat de gent que ni tan sols ho ha intentat. Segurament des del punt de vista de l’eficàcia de la nostra acció pedagògica, una indemnització inferior seria més aviat un element de millora. Un altre fet del que he pres més consciència és la presència de l’administració, que als instituts catalans sempre em semblava un ens remot, de fet a l’Hospitalet era ben remot. També ajuda el fet que un cop transferides totes les competències d’educació a les comunitats autònomes, els del ministeri tampoc tenen gaire cosa a fer. Malgrat tot, el ministeri persisteix. Aquesta afecció dels espanyols pel seu estat és un fet remarcable que per les coses que llegeixo de Catalunya arran de la discussió sobre l’estatut no ha estat ben remarcat. Com passa en altres coses, ens assemblen però de manera simètrica. La resistència que des d’un lloc com Avila es pugui oposar a l’Estatut ha de ser radical, perquè l’estat és el seu negoci. El destí més factible per a una molt bona part del llicenciats de l’Espanya interior és l’oposició i el treball estatal. Una reducció d’aquest és llavors una perspectiva paorosa. Pel contrari, hi ha un dèficit evident a Catalunya de gent amb capacitat i vocació per regir els afers públics (l’administració catalana quan actua jurídicament sovint fa riure). El seu negoci és l’estat i els nostre negocis segurament no ens deixen tenir estat.

La nouvelle vague

Adjunto avui el meu darrer treball pel curs de cinematografia que acaba aquest mes de març:

THE FRENCH NEW WAVE

The new wave was originated in Paris in the late fifties and was very successful in the sixties. Most of his members have been directing for a long time and one of them at least, Jean Luc Godard, is still active. There are many factors which can explain its origin and its success, but we are going to talk only of a few of them, those which I consider more relevant: the fact that a new kind of public was springing up, the crisis of the traditional French cinema and the arising of a cinematographical culture, which has its roots in Cahiers du cinema.
In this time France was living dramatic changes: political, the birth of the fifth republic, and also social. The economical prosperity of the sixties was coming and people began to see movies in a different way. Their point of view was surely more hedonist and less committed to old moral values. The young filmmakers were able to connect whit this public. In this sense, a film like A bout de soufflé, was very important. His main player, Jean Paul Belmondo was destined to become the most important male star of French cinema in the following years. It is interesting to contrast Michel Poiccard with the roles played by Jean Gabin, who used to be formerly the most important French actor. Gabin was usually a working class hero, something like a model for the proletarian classes who used to be maybe the biggest part of the cinematographical audience. Poiccard is a pure individualist and he does not seem to have family or be connected to any social background. Both have a romantic side, ( I remember for instance, Pepe le Moko, from Julien Duvivier where Gabin lets himself to be shot by the police, in order to see once more the woman, he loved). Michel is deeply in love with Patricia but the romanticism of A bout de soufflé looks like more nihilistic. Love is betrayed and at the end, Poiccard seems to be moved only by his lust of death. Pepe dies thinking that love makes life valuable, whereas Michael is only exhausted and deceived. But there are still more important changes concerning woman’s role. Although, the women’s lib has not really yet begun, in films like Jules et Jim or Une femme est une femme we find a new kind of woman, more active, more independent and absolutely self-aware. Jean Seberg, Patricia in a bout de soufflé, belongs to this kind of woman. She tries to master her own life and although maybe he loves Michel, she prefers to be her own mistress and to be responsible of her decisions, and for this reason she chose to betray her lover, in order to preserve her independence. Nonetheless, I think that the roles played by Ana Karina are the best examples of this new attitude. So, in Une femme est une femme, she makes the decision of having a child, against the opinion of her husband. Indeed, independence is also the main subject of Vivre sa vie, the history of a woman fighting for being able to control her own life.
These young people akin to the figures played by Belmondo or Karina were not more interested in the old stories, which took their parents to the movies. There was then a crisis of the tradition of quality, which distinguished French cinema. This kind of cinema was getting old and losing its audience. It would be unfair to forget that the critics of Cahiers were active fighters against the old style of making movies. Its reviews were often ruthless with the directors, which they disliked and they did not like any of the directors who made psychological realism. The critics of Cahiers blamed these directors for their fake realism. Its films were full of literary conventions; their model was not reality, but a literature which was completely outdated. As Truffaut said, “they are always remaking Madame Bovary”[1] Their failure gave a chance to young people, new directors who not only were able to find a new public but also of making films in a very cheap way. No producer had to risk a great deal of money and sometimes the gain was amazing.
But maybe the most important fact to grasp the meaning of the new wave is its roots in critical activity and theory. The most significant directors were, as we have already said, critics in Cahiers du Cinema. But they were not only satisfied with making reviews of the last movies. They claimed that cinema was an art and they were eager to demonstrate that cinema could not be seen only as an entertainment; it was a meaningful part of contemporary culture; maybe the most important part. In fact, the critical adversaries of these new directors wrote in another magazine, Positif, which was usually opposed to the views opposed in Cahiers, and sometimes they regretted that the cinematographical culture of their adversaries was certainly wide, but also the only one that they had. That caused, according to their point of view, the substitution of thought by narrative style and encouraged intellectual indifference in young people. I think that this common past is maybe the most important feature which distinguishes the new wave. When I remember the films of Truffaut, Godard, Resnais or Rohmer, I think that they are quite different in several ways, but in its beginnings their films were always full of citations. The first films of Godard contain a great deal of examples. I can remember, for instance, the ending of A bout de soufflé. The long moving shot of Michel running to his death comes directly from an ancient film of Raoul Walsh (The roaring twenties, 1939) and Belmondo uses to imitate Bogart in the film. A femme est une femme is an homage to American musical of the fifties and the character played by Ana Karina says that she would like being in a film with Cyd Charisse and Gene Kelly. Even, we can find a self-quotation, when Belmondo leaves a scene to see A bout de soufflé in tv. In Vivre sa vie, an ancient film is used like scholars utilize bibliography. We see the protagonist going to the movie and seeing the Jean of Arc’s passion shot by Dreyer. Godard edits the shots of Dreyer mixing them with close-ups of Ana Karina and the old images of Dreyer acquire a new meaning, they help us to understand how Nana feels and they introduce the subject of death, anticipating what will be the fate of the main character.
But surely the most important point is in relation to the notion of author, which had been previously defined by André Bazin, the intellectual and spiritual leader of Cahiers. The young Cahier´s critics not only aspired to make movies, but to become authors, the only way to be really artists. This was connected to the purpose of making cinema independent of Literature. In fact, this was the core of the negative critiques of the films qualified as psychological realists; films were the only creative task belonged to the screenwriter and the director simply illustrated a previous work without adding anything of his own. The targets of these reproaches were not only people like Claude Autant- Lara, but also directors like Bllly Wilder, William Wyler or David Lean, whose works were normally bad received in Cahiers, whereas they preferred, for instance, Howard Hawks, a film-maker able to do three, more or less different films, with the same story[2]; convinced that the audience is interested in characters not in stories[3]. Hawks and Hitchcock were the paradigm of what it means to be an author. People who has made reality in a way the ideal conceived by A. Astruc “le camera-stylo”[4]; creators of their own world, filmmakers defined by a personal style. The idea shared by these young critics was that we have to watch a Hitchcock’s film like we read a Faulkner’s novel. Its main aim was to become themselves an author of this kind, creating a category of films who makes people say, I have seen a Truffaut’s or Godard’s, not just a film about an abandoned child (les quatrecents coups) or a film about an antisocial outsider (a bout de soufflé)
Owing to their common past as critics in Cahiers, this group presented an interest in cinematographical form in itself, which could be maybe the most important difference between this movement and Italian surrealism, more concerned with philosophical or social questions, or the English new wave, whose roots were also concerned with social aims. A consequence of this is that often the new wave films are politically ambiguous, how they had been their reviews in the fifties. Forty years after it is still very difficult to grasp where is the political position of Jean Luc Godard, when is shooting a film like le petit soldat (1960), whose point of view seems sympathetic to his main character that is a right-wing terrorist (eight years later Godard will become Maoist). There are several common features in their ways of film making which can be explained by the cinema, that they had previously seen, for instance, their tendency to locate their shots in natural places (Even, when they had to shot a scene in a room, they opted for real rooms and refused the possibility of working in studio) has to be attributed to the influence upon them of Rosellini. But other features would be more original and in fact they inspired filmmakers like Scorsese. One of these was the use of light cameras, which allows long moving shots, like that one which shows Belmondo and Seberg walking across the Champ Elysées in the beginning of the first Godard’s film. But they are two questions that according to my point of view are the most interesting and could be considered as revolutionaries:
· Their will to play with the traditional syntactical forms of cinematographic langague. This point is evident in some films of Godard. So, in a bout de soufflé, he edits in a new and radical way, uninterested in giving the sensation of continuity which was the aim of the task performed by traditional editors. In Godard’s way every shot becomes independent and powerful and the transitional moments disappear completely. Something very similar could be found in Une femme est une femme, but here Godard plays with the editing of sound, to make a film without music and dancing, but which can be recognised as a musical through the way in which sound is edited.
· Dialogue seems to have a not narrative function. It does not advance the story. Their only function is to give life to the characters. Something very similar could be said about the gags, which are not usually funny but have an aspect that Labarthe defined rightly as documentative.[5]
Forty years after, these films are still young and fresh and I think that is surely due to the fact of its nonconformism; his will to break the tradition (respect to the standard forms) received. From the sixties on their spirit has been shared for a great number of young directors and for most of the people who felt themselves interested in movies.
[1] A c ertain tendecy in frenh cinema
[2] Rio Bravo (1959), El Dorado (19669, Rio Lobo (1970)
[3] McBride, Joseph, Hawks on Hawks. Berkeley: University of California Press, 1988. This claim could also be a good definition of a film like Une femme est une femme.

[4] Peter Graham, (ed.) The new Wave, BFI, 1968
[5] Une femme est une femme de Jean Luc Godard by A: Labarthe. From La nouvelle vague (petite bibliothéque du Cahiers du Cinéma, Paris, 1999)

Mind

Una de les meves lectures d’aquest darrer mes de febrer fou el llibre de John R. Searle anomenat Mind. A brief introduction. Searle és professor del departament de filosofia de la Universitat de Berkeley i una de les màximes autoritats a l’àmbit de la filosofia de la ment, és també un escriptor àgil i un pensador honrat que quan no sap alguna cosa prefereix reconèixer-ho a marejar la perdiu. El plantejament de Searle deriva de la posició que hom defineix generalment com emergentista i que tendeix a veure els fenòmens mentals no com una reialme apart de la naturalesa, sinó com quelcom que sorgeix com a fruit de l’evolució. Evidentment aquest esquema no resol, i Searle n’és conscient, molts dels problemes filosòfics clàssics, com per exemple, el del lliure albir, però tanmateix sembla que és la única direcció plausible de pensament en el nostre temps i per això em sembla que als darrers temps està forjant-se un consens prou generalitzat. Searle argumenta bàsicament contra les posicions més reduccionistes del materialisme fisicalista, és l’autor del famós argument, de la capsa xinesa, fonamentalment perquè aquest tendeix a prescindir de fenòmens tan evidents com el fet que efectivament tenim consciència i és menys bel·ligerant envers les posicions dualistes que no qualifica de il·lògiques però si d’extremadament improbables. En tot cas, és evident que la polèmica real en termes filosòfics és amb el fisicalisme, ja que la posició dualista té una presència al debat filosòfic, fonamentalment per motius extra-filòsofics.
Segons Searle, part de la solució dels problemes passa per una reformulació de la nocions de ments i matèria, ja que el vocabulari creat per Descartes ja no resulta adient al nostre temps. En part per això el llibre és extremadament bel·ligerant envers el pensador francès seguint una tradició que comença a G. Ryle. Probablement, aquest és el punt que m’ha fet sentit més incòmode amb un llibre que d’altra banda he gaudit. És evident que una lectura literal del cartesianisme no dóna una solució a cap dels problemes que es planteja la moderna filosofia de la consciència, és potser probable que segons qui el llegeixi encara s’enredi més. Tanmateix encara que es pugui pensar que nosaltres els continentals, sovint en som presoners, una certa consciència històrica si que es troba a faltar. Fonamentalment, perquè Searle oblida el fet que Descartes no està fent filosofia de la ment, ni una descripció de la subjectivitat, sinó que s’enfronta a un altre problema més abstracte, el valor del coneixement i la nostra situació cognoscitiva, i les seves afirmacions només s’entenen del tot si es posen en aquest context. Jo, crec que personalment no hi ha incompatibilitat entre l’emergentisme i el legat més bàsic del cartesianisme com en part ja explicava a Dubtar i actuar. Crec que allò que ens va explicar el Jordi Sales, fa més de vint anys (!) a la facultat, encara té sentit. No podem interrogar els filòsofs des dels nostres problemes i en aquest cas és obvi que la qüestió no es pot tractar com a purament cognoscitiva, quan en el fons allò que Descartes estava ventilant aquí era la qüestió de la possibilitat de l’ètica. Searle es cenyeix a la lletra del cartesianisme i llavors sembla que Descartes fou una desgràcia absoluta i queda molt confós quan algunes dels seus desenvolupaments li condueixen a afirmacions properes en esperit i en contingut a les cartesianes. Així,al final del capítol sobre la consciència afirma que la seva doctrina es podria resumir dient que la consciència és l’essència de la ment, però és clar que això és mateix que deia Descartes. Igualment és molts cartesiana la seva concepció de la llibertat, de la qual afirma que és inexplicable i tanmateix indiscutible. Sorprèn també que en alguns moments no s’esmenti a Kant, especialment quan tracta el problema de la identitat personal, la solució que ens ofereix, el caràcter formal de la noció de jo com quelcom que és present a totes les meves vivències psíquiques, sembla molt propera a les posicions mantingudes a la crítica de la raó pura.
La darrera part del llibre és molt encertada en la seva defensa d’una certa objectivitat bàsica. La seva afirmació és rotunda no hi ha un món científic, hi ha un món que els científics amb més o menys fortuna pretenen explicar. La cultura és un producte també de l’evolució i que pot contraposar-se totalment a la naturalesa. La realitat reduïda a llenguatge és una realitat de la que no val la pena parlar-ne gaire.

Kensal green

Diumenge vaig veure un dels llocs més notables de Londres que encara no coneixia, tot i ser al meu barri: el cementeri de Kensal Green, un dels set magnífics que els victorians van construir per descongestionar els cementeris parroquials. Segurament és un escenari familiar per a molta gent, és el més proper als estudis de la BBC i per tant sovint és el triat quan calen escenes ambientades a un cementeri. El mateix vespre vaig veure’l a la televisió en un vell film de Vincent Price anomenat Theater of blood. El cementeri està al costat d’un canal i fou durant un temps el preferit de l’aristocràcia perquè oferia la possibilitat d’un aparent seguici funerari nàutic. La llista de personalitats no és tan aclaparadora potser com la de Highgate, però també hi ha gent important com l’escriptor Thackeray o l’enginyer Brunel, el més famós del seu temps. Els cementeris foren concebuts com a llocs de recreació i no són així gaire diferents dels famosos parcs. La vegetació és generosa i la combinació amb els monuments funeraris fa el passeig ben distret. Malauradament la temperatura era de tres o quatre graus i això no ajudava a fruir-ne. La visita estava guiada per membres de l’associació d’amics del cementeri que vetlla per la seva conservació; és un grup de gent molt activa que organitza cada any una jornada de portes obertes, cosa en la que no sé si veure una certa inconsciència o una mostra d’humor britànic en la seva versió més negra. El primer diumenge de mes s’obren excepcionalment les catacumbes i això em va permetre veure-les. Era el lloc on s’enterrava la classe mitja i era significatiu el gran nombre de taüts petits, la mortalitat infantil era llavors aclaparadora, i la solidesa i qualitat d’alguns dels taüts que encara estaven en bon estat. El temple central on hi és la capella anglicana està construït en estil neo-clàssic, tot i que el projecte que va guanyar el concurs era neo-gòtic. La societat promotora pensa però que aquest estil no era adient per a un cementeri. No calia fer el lloc més sinistre del que és en ell mateix. La veritat és que la visita inspirava poca malenconia, potser perquè, malgrat el fred, era un dels dies més lluminosos que he viscut a aquesta ciutat.

Catalanisme a Londres

Aquesta tarda a la Fundació Cañada Blanch he assistit a una conferència feta ados veus per Vicenç Vilatoro i Rafael Jorba anomenada: El model català i Espanya en el context europeu. Molt significativament la conferència s’ha fet en castellà, perquè ho ha demanat una castellano-parlant, tots els presents anglosaxons entenien el català. L’exposició ha estat molt correcta, més àgil oratòriament Vilatoro que Jorba, i crec que les seves visions es complementaven bé. Vilatoro mostraria una perspectiva més nacionalista i Jorba més federalista, però en general coincidien en els seus diagnòstics tot i que no tant en les seves solucions. Vilatoro ha explicat l’origen del catalanisme des de l’oda a Espanya de Joan Maragall i ha esmentat que el catalanisme en el seu origen un moviment regeracionista que només considera la possibilitat de la separació en la mesura en què Espanya no realitzi el canvi. El programa de regeneració consistia bàsicament en dos punts: la modernització i el reconeixement de la llengua, com a senyal d’especificitat. El primer ha estat realitzat per l’estat de les autonomies, és a dir, indirectament pel catalanisme. En el segon estem més o menys com a l’any 1901 o al 1932. Jorba ha estat més centrat en l’evolució d’aquests darrers anys i s’ha mostrat més optimista tot destacant que hi ha més d’una Espanya i una part d’Espanya si accepta el diàleg. Tot i que no ha estat el punt central, tots dos han vist com més aviat desencertat tot el procés de redacció i negociació de l’Estatut. Em quedo, com a més significativa però amb la intervenció de Preston que ha enfocat el tema des d’un punt de vista britànic per manifestar la seva incomprensibilitat. Reprenent la metàfora del matrimoni que es separa, per Preston un cop una de les dues parts es volgués separar, la única pregunta procedent és si cal ajuda per fer les maletes

Humors

Hom parla del mític sentit de l'humor anglès. Certament n'hi ha de bons, per exemple, Mr. Blair reconeixent que Déu també tingué alguna cosa a veure amb la invasió d'Irak, de la qual cosa ja teniem el testimoni de Mr. Bush. Tanmateix els catalans no tenim res a envejar-els-hi. Avui a la Vanguardia, llegia que el senyor Francesc de Carreras vol fer un partir per acabar amb el domini de l'establishment català. El senyor, tornem-ho a dir, DE CARRERAS. Que Déu ens agafi confessats!.

La pérfida Albión

Tot i que tenia la intenció de no sortir de casa, finalment m’han convençut d’anar aquesta tarda al Imperial War Museum a veure la conferència anual que organitza la International Brigade Memorial Trust, una organització dedicada a vetllar pel record dels 2100 ciutadans britànics que van arriscar la seva vida per defensar els ideals democràtics als camps de batalla de la guerra civil espanyola. La seva activitat principal és la construcció de memorials, petits monuments o senzilles làpides per recordar els brigadistes internacionals. Ja en porten 63. La conferència en un anglès molt correcte, ha estat pronunciada pel Dr. Enrique Moradiellos que ha explicat les línies generals del seu llibre La perfida Albión, on documenta amb força contundència el caràcter pro-franquista de la política exterior britànica a l’època de la guerra civil. La idea més bàsica és que la República fou sacrificada per tal d’arribar a una entesa llavors pensada com possible amb Alemanya i especialment amb Itàlia. Tot i que certament la posició va variar. Mentre que al principi allò que volien era una victòria ràpida dels nacionals, a l’any 38, molts eren partidaris d’una solució pactada que llavors segurament ja no tenia sentit. L’orador ha destacat el caràcter ignominiós de l’acord de no intervenció que impossibilitava un govern legítim, com el de l’Espanya republicana, de comprar armes a l’exterior, cosa bastant inèdita i amb poc fonament jurídic, i que tanmateix la diplomàcia republicana va acceptar pensant que un embargament real no era una mala solució. Al final de l’acte ha intervingut un espanyol exiliat que ha afirmat que malgrat el caràcter fastigós de la política britànica volia agrair al poble britànic com havia estat acollit. Ha presidit l’acte Paul Preston que duia una molt visible insígnia de la bandera republicana a la solapa de la seva americana. M’ha agradat molt descobrir l’existència d’aquesta associació que vetlla pel record d’un compromís pel que valia la pena donar la vida. Si algú està interessat, la seva adreça electrònica és la següent:
http://www.international-brigades.org.uk/

Blasfèmies

Avui el Ramon parla al seu bloc d’una blasfèmia comesa a Semmenat, que de fet no escandalitza ningú, pel contrari, els comentaris més aviat mostren la indignació per prendre’s seriosament l’esdeveniment. Les creences dels bons (?) capellans no semblen compartides per gaire gent. Molt més contundent em sembla la “blasfèmia” reflectida avui al diari londinenc The Independent. Els fets tingueren lloc a Detroit on un nen de dotze anys que estava amb el seu col·legi visitant l’Institut d’arts d’aquesta ciutat va tenir la idea, i va dur-la a la pràctica, de treure’s el xiclet que duia a la boca i enganyar-lo sobre un quadre de Helen Frankenthaler valorat en un milió i mig de dòlars. La notícia acabava informant de la suspensió temporal del nen com a alumne. Se m’acuden moltes maneres, des d’algunes teories artístiques del segle vint, de justificar l’acció del nen amb una legitimitat no inferior a la de la pràctica artística de la senyora Frankenthaler, tanmateix em sembla que no li serviren al nen per lliurar-se de càstigs importants, perquè allò que ha profanat està molt més proper en les nostres convencions socials a la categoria del sagrat; encara que sigui una transcendència de pa sucat amb oli.

varietés

Per tal de practicar l’anglès pots fer coses que normalment no faries. Ahir per exemple vaig assistir a una conferència sobre taoisme, que oferia l’associació Philosophy for all. Em va costar una mica perquè aquest és el moment més rigorós de l’hivern londinenc amb gel cada nit i temperatures sempre molt a prop del zero. La conferència fou ben il·lustrativa, potser el que més em va cridar l’atenció és el diferent enfocament en relació a la filosofia occidental, el problema del tao no és tant que és la realitat, sinó com funciona la realitat. Aquesta afirmació em va portar al cap un llibre extraordinari que deu estar per casa a Barcelona: el de Enmanuel Lizcano, que fou ressenyat pel Ramon a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, on atribuïa a aquesta desafecció per l’ontologia que caracteritza una part del pensament xinès, la superioritat de la seva matemàtica envers la grega, capaç de formular els conceptes de zero o el de número negatiu, cosa que no sols no van fer els grecs sinó que segurament no podien fer. Avui he dut els alumnes a visitar el National History Museum, cosa que ja vaig fer l’any passat i que aniré repetint cada any mentre estigui aquí. Ja fa temps que vaig decidir que una de les coses que mentre pugui aniré explicant és el procés d’hominització. Això ho feia a Gràcia i a Hospitalet, però aquí és un privilegi poder no sols parlar de Lucy, sinó ensenyar-la. Evidentment és el punt de l’exposició que més els hi atreu, tot i que sovint queden una mica decebuts, perquè si un s’ho mira bé, la pobre Lucy no era res d’un altre mon, però evidentment aquí hi ha una veritat sobre que és la humanitat, no tota la veritat, però si la part que menys és pot menystenir. A la tarda, el curs de cine ha tractat sobre el nou cinema britànic dels seixanta, que en general tinc poc vist. La comparació amb la nouvelle vague és inevitable i d’entrada dos diferències semblen molt clares: la seva arrel literària, en contraposició per exemple a Godard, cine anti-literari, i la seva voluntat de constituir un testimoni social, cosa que la nouvelle vague només fa de manera indirecta. Com tantes coses del seixanta no tingué continuïtat i encara que alguns parlessin de la Thatcher, el cert és que el destí dels seus cineastes no fou diferent del nou cine alemany o la generació corresponent del cine italià. Un primer acte de la desaparició de l’art cinematogràfic que encara agonitza.