Catalanisme a Londres

Aquesta tarda a la Fundació Cañada Blanch he assistit a una conferència feta ados veus per Vicenç Vilatoro i Rafael Jorba anomenada: El model català i Espanya en el context europeu. Molt significativament la conferència s’ha fet en castellà, perquè ho ha demanat una castellano-parlant, tots els presents anglosaxons entenien el català. L’exposició ha estat molt correcta, més àgil oratòriament Vilatoro que Jorba, i crec que les seves visions es complementaven bé. Vilatoro mostraria una perspectiva més nacionalista i Jorba més federalista, però en general coincidien en els seus diagnòstics tot i que no tant en les seves solucions. Vilatoro ha explicat l’origen del catalanisme des de l’oda a Espanya de Joan Maragall i ha esmentat que el catalanisme en el seu origen un moviment regeracionista que només considera la possibilitat de la separació en la mesura en què Espanya no realitzi el canvi. El programa de regeneració consistia bàsicament en dos punts: la modernització i el reconeixement de la llengua, com a senyal d’especificitat. El primer ha estat realitzat per l’estat de les autonomies, és a dir, indirectament pel catalanisme. En el segon estem més o menys com a l’any 1901 o al 1932. Jorba ha estat més centrat en l’evolució d’aquests darrers anys i s’ha mostrat més optimista tot destacant que hi ha més d’una Espanya i una part d’Espanya si accepta el diàleg. Tot i que no ha estat el punt central, tots dos han vist com més aviat desencertat tot el procés de redacció i negociació de l’Estatut. Em quedo, com a més significativa però amb la intervenció de Preston que ha enfocat el tema des d’un punt de vista britànic per manifestar la seva incomprensibilitat. Reprenent la metàfora del matrimoni que es separa, per Preston un cop una de les dues parts es volgués separar, la única pregunta procedent és si cal ajuda per fer les maletes