3/10/2006

Kensal green

Diumenge vaig veure un dels llocs més notables de Londres que encara no coneixia, tot i ser al meu barri: el cementeri de Kensal Green, un dels set magnífics que els victorians van construir per descongestionar els cementeris parroquials. Segurament és un escenari familiar per a molta gent, és el més proper als estudis de la BBC i per tant sovint és el triat quan calen escenes ambientades a un cementeri. El mateix vespre vaig veure’l a la televisió en un vell film de Vincent Price anomenat Theater of blood. El cementeri està al costat d’un canal i fou durant un temps el preferit de l’aristocràcia perquè oferia la possibilitat d’un aparent seguici funerari nàutic. La llista de personalitats no és tan aclaparadora potser com la de Highgate, però també hi ha gent important com l’escriptor Thackeray o l’enginyer Brunel, el més famós del seu temps. Els cementeris foren concebuts com a llocs de recreació i no són així gaire diferents dels famosos parcs. La vegetació és generosa i la combinació amb els monuments funeraris fa el passeig ben distret. Malauradament la temperatura era de tres o quatre graus i això no ajudava a fruir-ne. La visita estava guiada per membres de l’associació d’amics del cementeri que vetlla per la seva conservació; és un grup de gent molt activa que organitza cada any una jornada de portes obertes, cosa en la que no sé si veure una certa inconsciència o una mostra d’humor britànic en la seva versió més negra. El primer diumenge de mes s’obren excepcionalment les catacumbes i això em va permetre veure-les. Era el lloc on s’enterrava la classe mitja i era significatiu el gran nombre de taüts petits, la mortalitat infantil era llavors aclaparadora, i la solidesa i qualitat d’alguns dels taüts que encara estaven en bon estat. El temple central on hi és la capella anglicana està construït en estil neo-clàssic, tot i que el projecte que va guanyar el concurs era neo-gòtic. La societat promotora pensa però que aquest estil no era adient per a un cementeri. No calia fer el lloc més sinistre del que és en ell mateix. La veritat és que la visita inspirava poca malenconia, potser perquè, malgrat el fred, era un dels dies més lluminosos que he viscut a aquesta ciutat.

Etiquetes de comentaris: