D'un any a l'altre

El meu segon any al Canyada Blanch esta resultant molt més ensopit que l’any anterior. Si llavors vaig comentar la meva sorpresa per el bon ambient que vaig trobar a un institut on una bona part dels companys érem gent perifèrica, fins i tot els madrilenys eren perifèrics, la situació ha canviat ara radicalment. El perfil dels nous vinguts dóna al conjunt un caràcter molt més funcionarial en el sentit més pejoratiu del terme. tTampoc ha ajudat l’ambient de l’Institut amb un equip directiu totalment recelós d’una part del claustre i una administració que ha tancat files entorn d’aquest equip directiu que depèn d’una decisió des del meu punt de vista no gaire democràtica. La veritat és que el sistema de selecció, vist el conjunt del professors que he conegut, és un fracàs. Si allò que es cerca es gent motivada pel repte de la interculturalitat, el sistema no serveix, per la major part dels meus companys no sembla haver gaire més al·licient que la sucosa compensació que es paga als treballadors a l’exterior, la qual però no és tan gran com per què els més poc inclinats a acceptar que a Londres hi ha alguna coseta que val la pena veure o fer, no sentin una certa angoixa quan hagin de sortir dels murs que tanquen el nostre centre. Molts de nosaltres sortirem d’aquí sense haver millorat el nostre anglès, però és sorprenent la quantitat de gent que ni tan sols ho ha intentat. Segurament des del punt de vista de l’eficàcia de la nostra acció pedagògica, una indemnització inferior seria més aviat un element de millora. Un altre fet del que he pres més consciència és la presència de l’administració, que als instituts catalans sempre em semblava un ens remot, de fet a l’Hospitalet era ben remot. També ajuda el fet que un cop transferides totes les competències d’educació a les comunitats autònomes, els del ministeri tampoc tenen gaire cosa a fer. Malgrat tot, el ministeri persisteix. Aquesta afecció dels espanyols pel seu estat és un fet remarcable que per les coses que llegeixo de Catalunya arran de la discussió sobre l’estatut no ha estat ben remarcat. Com passa en altres coses, ens assemblen però de manera simètrica. La resistència que des d’un lloc com Avila es pugui oposar a l’Estatut ha de ser radical, perquè l’estat és el seu negoci. El destí més factible per a una molt bona part del llicenciats de l’Espanya interior és l’oposició i el treball estatal. Una reducció d’aquest és llavors una perspectiva paorosa. Pel contrari, hi ha un dèficit evident a Catalunya de gent amb capacitat i vocació per regir els afers públics (l’administració catalana quan actua jurídicament sovint fa riure). El seu negoci és l’estat i els nostre negocis segurament no ens deixen tenir estat.