3/12/2006

Mind

Una de les meves lectures d’aquest darrer mes de febrer fou el llibre de John R. Searle anomenat Mind. A brief introduction. Searle és professor del departament de filosofia de la Universitat de Berkeley i una de les màximes autoritats a l’àmbit de la filosofia de la ment, és també un escriptor àgil i un pensador honrat que quan no sap alguna cosa prefereix reconèixer-ho a marejar la perdiu. El plantejament de Searle deriva de la posició que hom defineix generalment com emergentista i que tendeix a veure els fenòmens mentals no com una reialme apart de la naturalesa, sinó com quelcom que sorgeix com a fruit de l’evolució. Evidentment aquest esquema no resol, i Searle n’és conscient, molts dels problemes filosòfics clàssics, com per exemple, el del lliure albir, però tanmateix sembla que és la única direcció plausible de pensament en el nostre temps i per això em sembla que als darrers temps està forjant-se un consens prou generalitzat. Searle argumenta bàsicament contra les posicions més reduccionistes del materialisme fisicalista, és l’autor del famós argument, de la capsa xinesa, fonamentalment perquè aquest tendeix a prescindir de fenòmens tan evidents com el fet que efectivament tenim consciència i és menys bel·ligerant envers les posicions dualistes que no qualifica de il·lògiques però si d’extremadament improbables. En tot cas, és evident que la polèmica real en termes filosòfics és amb el fisicalisme, ja que la posició dualista té una presència al debat filosòfic, fonamentalment per motius extra-filòsofics.
Segons Searle, part de la solució dels problemes passa per una reformulació de la nocions de ments i matèria, ja que el vocabulari creat per Descartes ja no resulta adient al nostre temps. En part per això el llibre és extremadament bel·ligerant envers el pensador francès seguint una tradició que comença a G. Ryle. Probablement, aquest és el punt que m’ha fet sentit més incòmode amb un llibre que d’altra banda he gaudit. És evident que una lectura literal del cartesianisme no dóna una solució a cap dels problemes que es planteja la moderna filosofia de la consciència, és potser probable que segons qui el llegeixi encara s’enredi més. Tanmateix encara que es pugui pensar que nosaltres els continentals, sovint en som presoners, una certa consciència històrica si que es troba a faltar. Fonamentalment, perquè Searle oblida el fet que Descartes no està fent filosofia de la ment, ni una descripció de la subjectivitat, sinó que s’enfronta a un altre problema més abstracte, el valor del coneixement i la nostra situació cognoscitiva, i les seves afirmacions només s’entenen del tot si es posen en aquest context. Jo, crec que personalment no hi ha incompatibilitat entre l’emergentisme i el legat més bàsic del cartesianisme com en part ja explicava a Dubtar i actuar. Crec que allò que ens va explicar el Jordi Sales, fa més de vint anys (!) a la facultat, encara té sentit. No podem interrogar els filòsofs des dels nostres problemes i en aquest cas és obvi que la qüestió no es pot tractar com a purament cognoscitiva, quan en el fons allò que Descartes estava ventilant aquí era la qüestió de la possibilitat de l’ètica. Searle es cenyeix a la lletra del cartesianisme i llavors sembla que Descartes fou una desgràcia absoluta i queda molt confós quan algunes dels seus desenvolupaments li condueixen a afirmacions properes en esperit i en contingut a les cartesianes. Així,al final del capítol sobre la consciència afirma que la seva doctrina es podria resumir dient que la consciència és l’essència de la ment, però és clar que això és mateix que deia Descartes. Igualment és molts cartesiana la seva concepció de la llibertat, de la qual afirma que és inexplicable i tanmateix indiscutible. Sorprèn també que en alguns moments no s’esmenti a Kant, especialment quan tracta el problema de la identitat personal, la solució que ens ofereix, el caràcter formal de la noció de jo com quelcom que és present a totes les meves vivències psíquiques, sembla molt propera a les posicions mantingudes a la crítica de la raó pura.
La darrera part del llibre és molt encertada en la seva defensa d’una certa objectivitat bàsica. La seva afirmació és rotunda no hi ha un món científic, hi ha un món que els científics amb més o menys fortuna pretenen explicar. La cultura és un producte també de l’evolució i que pot contraposar-se totalment a la naturalesa. La realitat reduïda a llenguatge és una realitat de la que no val la pena parlar-ne gaire.

Etiquetes de comentaris: , , ,