varietés

Per tal de practicar l’anglès pots fer coses que normalment no faries. Ahir per exemple vaig assistir a una conferència sobre taoisme, que oferia l’associació Philosophy for all. Em va costar una mica perquè aquest és el moment més rigorós de l’hivern londinenc amb gel cada nit i temperatures sempre molt a prop del zero. La conferència fou ben il·lustrativa, potser el que més em va cridar l’atenció és el diferent enfocament en relació a la filosofia occidental, el problema del tao no és tant que és la realitat, sinó com funciona la realitat. Aquesta afirmació em va portar al cap un llibre extraordinari que deu estar per casa a Barcelona: el de Enmanuel Lizcano, que fou ressenyat pel Ramon a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, on atribuïa a aquesta desafecció per l’ontologia que caracteritza una part del pensament xinès, la superioritat de la seva matemàtica envers la grega, capaç de formular els conceptes de zero o el de número negatiu, cosa que no sols no van fer els grecs sinó que segurament no podien fer. Avui he dut els alumnes a visitar el National History Museum, cosa que ja vaig fer l’any passat i que aniré repetint cada any mentre estigui aquí. Ja fa temps que vaig decidir que una de les coses que mentre pugui aniré explicant és el procés d’hominització. Això ho feia a Gràcia i a Hospitalet, però aquí és un privilegi poder no sols parlar de Lucy, sinó ensenyar-la. Evidentment és el punt de l’exposició que més els hi atreu, tot i que sovint queden una mica decebuts, perquè si un s’ho mira bé, la pobre Lucy no era res d’un altre mon, però evidentment aquí hi ha una veritat sobre que és la humanitat, no tota la veritat, però si la part que menys és pot menystenir. A la tarda, el curs de cine ha tractat sobre el nou cinema britànic dels seixanta, que en general tinc poc vist. La comparació amb la nouvelle vague és inevitable i d’entrada dos diferències semblen molt clares: la seva arrel literària, en contraposició per exemple a Godard, cine anti-literari, i la seva voluntat de constituir un testimoni social, cosa que la nouvelle vague només fa de manera indirecta. Com tantes coses del seixanta no tingué continuïtat i encara que alguns parlessin de la Thatcher, el cert és que el destí dels seus cineastes no fou diferent del nou cine alemany o la generació corresponent del cine italià. Un primer acte de la desaparició de l’art cinematogràfic que encara agonitza.