Descartes per Grayling

Avui he acabat de llegir un llibre que vaig adquirir no fa gaire, una biografia de Descartes signada per A.C. Grayling, un autor de llibres de divulgació filosòfica, que té molta presència a les llibreries londinenques. No conec cap altre dels seus llibres i vaig endegar aquest, mogut per la meva tirada envers l’anomenat pare de la filosofia moderna. Pot resultar pel lectors catalans que coneguin el tema una mica sorprenent l’aparició d’aquest volum quan no fa gaire anys que G. Rodis-Lewis va publicar una biografia, que l’autoritat de la seva autora feia pensar com a definitiva. Tanmateix, el declivi de la llengua i la cultura francesa és un fet difícil de discutir i la traducció d’un text com el de Rodis-Lewis a l’anglès no sembla gaire probable. De fet, l’enfocament de Grayling és molt diferent. Ell no és un especialista a Descartes i de fet les referències a la doctrina cartesiana en molts casos eviten les qüestions més complexes i els problemes més intricats, (valgui com a exemple que mai no s’esmenta la doctrina de creació de les veritats eternes) tot i que sempre són correctes i defugen els disbarats que de vegades es diuen sobre Descartes. A diferència del llibre de Rodis-Lewis, no hi ha realment observacions gaire valuoses sobre com es van gestar aquests doctrines. El públic dels dos llibres és diferent, mentre que el francès es dirigia a un públic més o menys especialitzat, Grayling es dirigeix al gran públic i fa una presentació que en algun sentit recorda la presentació hegeliana que conjuga la noció de pare de la filosofia moderna amb la d’heroi del pensament. Aquesta és la dimensió més destacada per Grayling, la lluita cartesiana per l’autonomia de la raó, enfront de la seva subordinació a la teologia. L’enfocament de Grayling és més aviat favorable a l’autor del Discurs, cosa que no deixa de ser positiva, si considerem que des de Ryle, Descartes sembla ser considerat com una veritable desgràcia en molts cercles filosòfics anglosaxons (darrerament recollíem en aquest bloc algunes consideracions de Searle en aquest sentit). Aquest tarannà fa que la biografia de Grayling, faci molts més esforços per apropar-se a la dimensió humana de l’autor francès. Mentre que episodis com la relació amb la seva filla, Francine, no ocupen un lloc especialment central a la bibliografia de Rodis-lewis, Grayling si que li dedica un capítol. Rodis-lewis, actua sempre amb la precisió d’una historiadora, mentre que Grayling es deleix amb hipòtesis de caràcter psicològic que serveixen per explicar els esdeveniments, per exemple, quan conjectura que no fou casual l’horari de Descartes a la cort de Suècia sinó una conseqüència de la gelosia de la reina envers la seva cosina, Elizabet de Bohemia. Aquest caràcter, té allò que Grayling considera la seva aportació més important, la consideració de Descartes com a un espia de la casa de Hausburg que eren els valedors del jesuïtes, això dona per ell un sentit a les seves anades i vingudes a la dècada dels vint i al seu allunyament posterior del seu país natal, ja que havia estat al capdavall treballant per a una potència estrangera. El possible i discutit contacte amb els Rosacreu formaria part d’aquestes activitats d’espionatge. El caràcter novel·lesc de la hipòtesis la fa atractiva i dóna un retrat coherent del fets de la vida de Descartes, però està construïda sobre masses poques dades, i s’endinsa en un període massa nebulós de la vida de Descartes com per afrontar qualsevol intent de verificació seriosa.
Aquest bloc és el darrer per un temps. Demà creuaré l’Atlàntic disposat a gaudir de l’hospitalitat del Toni i l’Isabel i a conèixer una mica d’aquest país esmentat per Descartes per dir-nos que no ens pas de lamentar d’allò que no té remei.