Blasfèmies

Avui el Ramon parla al seu bloc d’una blasfèmia comesa a Semmenat, que de fet no escandalitza ningú, pel contrari, els comentaris més aviat mostren la indignació per prendre’s seriosament l’esdeveniment. Les creences dels bons (?) capellans no semblen compartides per gaire gent. Molt més contundent em sembla la “blasfèmia” reflectida avui al diari londinenc The Independent. Els fets tingueren lloc a Detroit on un nen de dotze anys que estava amb el seu col·legi visitant l’Institut d’arts d’aquesta ciutat va tenir la idea, i va dur-la a la pràctica, de treure’s el xiclet que duia a la boca i enganyar-lo sobre un quadre de Helen Frankenthaler valorat en un milió i mig de dòlars. La notícia acabava informant de la suspensió temporal del nen com a alumne. Se m’acuden moltes maneres, des d’algunes teories artístiques del segle vint, de justificar l’acció del nen amb una legitimitat no inferior a la de la pràctica artística de la senyora Frankenthaler, tanmateix em sembla que no li serviren al nen per lliurar-se de càstigs importants, perquè allò que ha profanat està molt més proper en les nostres convencions socials a la categoria del sagrat; encara que sigui una transcendència de pa sucat amb oli.