Santa Claus is coming

Les nits són ja ara llarguíssimes. Avui m’he entretingut fent un examen innecessari i quan he sortit ja era negra nit, que es perllongarà moltes hores. Per molts és un moment de desànim, pels meus alumnes, per exemple, especialment si acaben de venir d’algun racó d’Espanya i experimenten de cop conjuntament els efectes de la foscor creixent, el fred i la solitud. Malgrat tot l’hivern seria més o menys passable si no fos per les horribles festes nadalenques. Com a mínim aquí tot és com molt més concentrat. Després del boxing day, que té lloc el dia de Sant Esteve, comencen les rebaixes i fins i tot el New year’s eve sembla formar part ja d’una altre mena de cicle. També és cert que la discreció, que constitueix encara una virtut prou estesa en el país, les fa més suportables. La il·luminació és menys ostensible i els pacífics transeünts no són amenitzats i amenaçats per les cançons nadalenques. Possiblement la diferència més gran esta en l’agressiva campanya que els pubs i altres establiments de restauració varen encetar ja fa dos mesos per reservar espai als seus locals. En una societat on la família té cada cop menys pes real, la celebració als llocs públics és una alternativa molt utilitzada i freqüent. La mobilització comercial és però del tot impressionant. L’any passat vaig deixar-me caure per Covent garden un dels dissabtes anteriors a les festes, un dia on la previsió era de col·lapse total i absolut i certament les previsions no anaven errades. Només a l’estació hi havia milers de persones creant una situació un xic complicada; una experiència que tinc poc interès a repetir.

Porto

Cada cop hi ha més coses que fa un munt d’anys que han passat. Aquest darrer cap de setmana he tornat adonar-me’n perquè he anat a Portugal, un país pel que sempre he sentit un certa atracció, però que només havia pogut visitar una vegada l’any 94. Aquest cop no vaig visitar Lisboa sinó Porto, la segona ciutat del país. El tòpic la defineix en un cert sentit com propera a Barcelona, però em sembla que no tenen gaire a veure. De Barcelona en comparació a Madrid se’n poden dir moltes coses però mai que fos més “espanyola” (com a molt, en algunes coses, igual). Porto en canvi expressa l’essència del país, almenys l’essència fixada per una certa literatura, igual o millor que la capital. És una ciutat plena de saudade, tan decadent com pugui ser-ho Lisboa en el seu urbanisme i un pel més plujosa i freda. També més provinciana, i per això més melancòlica. Com Lisboa, és una ciutat molt maca. Si la primera s’obre sobre el magnífic estuari del riu Teixo, la segona ho fa sobre el del Douro que constitueix l’arteria vital de la ciutat. Ambdues ciutats tenen com a un dels elements que les fan més atractives, la seva orografia, que això sí les fa pesades de caminar. No vaig poder conèixer gaire cosa del patrimoni monumental de Porto que és considerable. Tan sols visitarem la catedral, un notable temple romànic situat a un dels turons més alts de la ciutat des de la qual hi ha una bona panoràmica de la ciutat i dels darrers trams del curs del riu Douro. Si que varem poder dedicar més temps al patrimoni cultural més específic de la ciutat que ha fet el seu nom famós internacionalment: el vi que pren el nom de la ciutat com a denominació d’origen. Curiosament a Porto no hi ha bodegues (caves en portuguès), totes hi són a Vilanova da Gaia, la població que és a l’altra banda del riu ( en una relació una mica semblant a la d’Hospitalet i Barcelona, però separats pel riu enlloc de per carrers més aviat tristois). Vaig poder veure la de Calem i la de Vasoncelos, on ens van explicar les veritats més fonamentals entorn d’aquest elixir. La distinció entre el Towny i el Vintage, i coses per l’estil. A casa nostra i en general a l’estat espanyol, el Porto és una realitat poc coneguda. Però el cert és que el Regne Unit o França tenen una passió per aquesta beguda. De fet. França és el major consumidor del mon, per sobre dels anglesos que són els que el van popularitzar. Aquesta dada pot ser una prova empírica per constatar l’afirmació del meu amic i acompanyant en aquest viatge Albert de que el Porto és el millor vi del món. Jo, menys coneixedor, no sé diria tant. Si que alguns dels caldos que varem provar, a vegades de quaranta anys d’antiguitat, eren d’una gran qualitat i considerablement plaents. Potser, afegiria que el fet que el Porto no sigui un vi per acompanyar els menjars, sinó que més aviat es pren per ell mateix, li confereix una certa superioritat d’un ordre, diguem-ne, espiritual

Un tommy menys

Ahir a l’edat de 109 anys va morir un dels tommys dels que vaig parlar a una anotació de la setmana passada. En aquest cas la pèrdua té un caràcter singular, perquè era l’ultima persona que va viure la treva del nadal del 1914, quan els comandaments de l’exèrcit van pactar un cessament temporal de les operacions i els soldats de les dues bandes van confraternitzar a la terra de ningú, fent àpats col·lectius i partits de futbol. En un cert sentit, un dels grans moments del segle, que mostra que la gent burra, burra del tot no és. (era interessant comprovar com la memòria de molts supervivents coincidia en què quan podien apuntar directament a un alemany intentaven no tirar a un òrgan vital, sinó a un lloc com el genoll que els permetia tornar definitivament a casa. Almenys mentre estaven amb un cert domini de si). Em pregunto si encara deu quedar viu algun dels que als anys vint varen lluitar a la guerra del Marroc, tot i que em sembla que estadísticament és molt improbable encara que aquella guerra fos una mica posterior.

Billy Wilder

Com ja he explicat en un blog anterior l’actual part del curs de la NFT està dedicada al cineasta austríac Billy Wilder. He tingut dues ocasions de visitar les seves sales. La primera d’elles vaig poder veure un dels treballs de Wilder que no coneixia: el film Menschen am Sonntag dirigit per Curt Siodmak i Edgar Ulmer (i fotografiat per Fred Zinneman) del qual signà el guió. Els manuals parlen d’aquesta pel·lícula com una anticipació germànica del que després seria el neorealisme italià, amb el qual certament té molts punts de contacte: és una pel·lícula rodada en escenaris naturals i sense actors professionals. No hi ha però l’alè tràgic característic d’alguns treballs de Rosellini o De Sica. Pel contrari la realitat que es reflecteix és molt més amable: el diumenge d’uns berlinencs, més o menys treballadors, en un dels petits llacs que es troben al voltant de Berlin. La pel·lícula es veu de forma plaent, però tanmateix amb una certa inquietud perquè costa de relacionar aquesta societat hedonista i despreocupada amb la que quatre anys després es lliuraria als braços de Hitler i del nacionalsocialisme, si no és que fou precisament aquest hedonisme i despreocupació l’arrel del problema. Més endavant, vaig recuperar un dels Wilders més clàssics: Sunset Boulevard. Després de Double Indemnity i The lost week-end fou un altre gran èxit i va tornar a demostrar Hollywood com es feia un film que en principi no es podia fer. Com en quasi tots els casos es poden plantejar objeccions a les pel·lícula i en aquest cas potser la principal tindria a veure amb la seva perfecció. Absolutament impactant quan la veus per primera vegada, vaig poder comprovar-ho perquè aquesta era la situació de la Cristina, les visions posteriors revelen un mecanisme de rellotgeria perfectament calculat. Les idees que la feren original en el seu moment segueixen funcionant com la d’articular la narració entorn d’una veu tan distanciada que ja no pertany a aquest mon i el magnific inici amb els títols de crèdit a ras de terra. El final també segueix essent apoteòsic i introdueix una certa nota de compassió en un film on tots els personatges són tractats per les circumstàncies amb una extrema crueltat. Altres característiques del film el fan ben simpàtic. Convertí en estrella a un tipus ben simpàtic William Holden, amb un paper que ell no volia i que ja havien refusat Montgomery Cliff i Gene Kelly. Fou un retorn estel·lar per Gloria Swanson, que assumí el paper amb un coratge excel·lent, i és la interpretació per excel·lència d’un geni del cine com Erich Von Stronheim, la presència del qual, en un paper de dimensions àmpliament masoquistes, constitueix segurament un del millors recursos del film.

Torna al born

Tornada a casa i tornada a la realitat real com diria algun dels meus alumnes. Com a experiència ha estat molt curiosa. Mai no havia rebut tantes felicitacions en tant poc temps de gent que, en molts casos, no coneixia en absolut. La veritat és que aquella nit pensava l’extremada dificultat de suportar l’èxit. Elogiar en circumstàncies com les de la nit del premi sembla complaure excessivament la gent i efectivament el perill de creure-s’ho és una possibilitat real. Em sembla que sense una bona dosi d’escepticisme un èxit continuat podria desequilibrar qualsevol personalitat. La presència als nostre mitjans de comunicació de tants personatges que semblen creure a la seva divinitat entre els sector menys preparats culturalment de la vida pública, futbolistes i polítics fonamentalment, resulta molt fàcil d’explicar, cosa que no vol dir justificar. També és important assenyalar el sentiment de vergonya que vaig tenir veient al dia següent la petita entrevista que em concedia el diari Segre. Certament no em reconeixia en absolut al titular de l’entrevista, ni a la resta del seu contingut. El cert és que em vaig sentir desconcertat quan se’m va demanar una definició, la de nihilisme, que jo donava com obvia. La meva explicació fou poc hàbil i la periodista tampoc semblava familiaritzada amb la qüestió. Esta clar que l’art de parlar amb la premsa no és quelcom que es pugui donar per suposat (almenys en el meu cas). La satisfacció és malgrat tot molt gran. Saber que el els fil(m)s no restaran perduts a una calaixera és una satisfacció íntima molt gran i una petita revindicació de tres anys de la meva vida. Avui tinc ganes de seguir-ho intentant. No pas perquè allò que va dir en Murgades sigui veritat, sinó perquè tinc l’esperança que algun dia pugui ser veritat.

Time is wasting us

The Old Vic és un dels teatres més antics i prestigiosos la capital britànica. En el seu escenari han viscut nits de glòria actors com Peter O’Toole, Richard Burton o Lawrence Olivier. Darrerament la seva importància havia disminuït i per posar fre a la seva incipient decadència és va contractar com a director artístic a Kevin Spacey. Aquesta és la seva segona temporada i la primera no va ser gaire bona, almenys a nivell crític. Però ara les tornes estan canviant. Ahir varem podem veure una versió del Ricard II de Shakespeare dirigida per Trevor Nunn, de la qual ell és el protagonista i em sembla que aquesta és potser la vetllada més emocionant que mai he viscut en un teatre. Tot i que una mica enfosquida per altres obres més populars, Ricard II no té res a envejar a cap de les grans obres shakesperianes. Mentre l’anava llegint ja m’anava fent a la idea que el seu paper protagonista era un caramel per a un actor de nivell tan alt com el que té Spacey i les meves expectatives no es veieren decebudes. Quan comença l’obra Ricard és un home vanitós, dissolut i cínic. Aquest és el registre de Spacey que potser ens pot resultar més familiar des dels seus papers cinematogràfics ( el que adopta a pel·lícules com American Beauty o LA Confidential), després de la rebel·lió dels seus súbdits el personatge dona un gir radical i s’humanitza, prenent consciència dels seus errors. Són aquests els moments on Spacey dona el millor de si mateix. L’ajuda evidentment la bellesa dels monòlegs escrits per Shakespeare. Tot plegat va conformar magnífics moments. No recordo mai haver plorat a un teatre, però en alguns moments em vaig sentir profundament colpit, com quan Ricard ens explica:
What must the King do now? Must he submit?
The King shall do it. Must he be deposed?
The King shall be contended. Must he lose
The name of King? A God’s name, let it go
I’ll give my jewels for a set of beads,
My gorgeous palace for a hermitage,
My gay apparel for an alsman’s gown,
My figured goblets for a dish of wood,
My scepter for a palmer’s walking-staff,
And my large Kingdom for a little grave,
A little, little grave, an obscure grave
Les paraules de Shakespeare tenen sense dubte pes però dites per Spacey resulten encara molt més impressionants. La resta dels actors són també molt bons, però l’obra és de Ricard, perquè com diu Bloom, Shakespeare ens ensenya a parlar amb nosaltres mateixos (mentre que Cervantes ens ensenya a parlar amb altres). El muntatge de Nunn està ben treballat. Els actors no vesteixen d’època, sinó que porten vestits actuals i dos grans pantalles donen un contrapunt i ajuden a situar l’obra que té un missatge polític ben interessant, perquè ens mostra que les decisions que semblen més justes i convenients a mig termini, poden esdevenir catastròfiques a llarg termini. L’ovació fou de gala sobre tot si tenim en compte que el públic londinenc és més aviat fred, però sense cap mena de dubte també es premiava l’elecció personal d’un home que guanyaria més fent una pel·lícula a Hollywood que el podria cobrar com a director de l’Old Vic la resta de la seva vida.

The last tommy

Divendres passat fou el dia de l’armistici, el setanta-setè aniversari del final de la primera guerra mundial i la BBC ho ha commemorat amb un esplèndid programa, protagonitzat pels darrers testimonis d’aquesta guerra, una colla de simpàtics vellets entre 109 i 102 anys d’edat els més joves. Alguns dels presents quan es va començar a preparar el programa ja no hi són, però encara en queden uns quants. El programa ha estat commovedor, sense cap mena de nacionalisme patrioter que òbviament no vindria als cas. Ningú no parlà del triomf, sinó del sacrifici de tota una generació de britànics que fou esclafada a fangars belgues. Aviat ja hauran mort tots i desapareixerà la memòria viva de potser la confrontació més absurda viscuda per l’occident, amb moments com l’atac que obrí la batalla del Somme on en vuit hores moriren 20000 soldats britànics, és a dir 33 baixes per minut. Homes com Harry Parch de 106 anys van ser-hi i des de fa setanta-vuit anys es fa la pregunta sense resposta, de perquè ell va ser l’únic dels seus quatre companys que va sobreviure l’impacta directa d’un obus alemany. Harry Parch finalment després de tots aquests anys va estrènyer la mà d’un dels homes que lluitaren davant seu. Malgrat tot si és possible oblidar una bogeria com aquella d’altres problemes més petits poden sense dubte tenir solució

Lawrence a Lambeth

Ahir vaig visitar novament el Imperial War Museum per veure l’exposició dedicada a Lawrence d’Arabia. Fonamentalment conec aquest personatge per la pel·lícula que és des del meu punt de vista un dels títols essencials de la història del cine, però fora de la pel·lícula coneixia poca cosa més, perquè en el seu dia no vaig ser capaç de llegir-me The seven pilars of wisdom. L’exposició realitza un examen integral de tota la biografia de Lawrence des del seu naixement fins la seva mort quan acabava de jubilar-se de l’exèrcit a l’edat de 46 anys. Evidentment jo no hagués estat al IWM si no fos pel film de David Lean, però cal dir que el film no fou especialment ben rebut per les moltes persones properes a Lawrence que encara vivien quan es va estrenar, disconformes amb el tractament psicològic fet del personatge i queixoses de l’excés de sadisme que trobaven a la pel·lícula. Si contrastem la informació de l’exposició amb el guió de Robert Bolt, veiem que el segon és molt exacte i fidel en la descripció de la trajectòria militar de Lawrence i del desenvolupament de la revolta àrab, però esquematitza potser massa tota la negociació política que seguí l’armistici. Mentre a la pel·lícula tot sembla passar després de la caiguda de Damasc, a la realitat hi hagueren tres anys de negociacions, amb una revolta contra els britànics que constitueix la primera guerra d’Irak. Lawrence actuà com un element important ja que fou el conseller principal de Winston Churchill, l’home designat pel govern britànic per resoldre la qüestió. De fet, Churchill sempre mostrà el seu màxim respecte i admiració per la figura de Lawrence. Després de la resolució del conflicte, ve el període més enigmàtic del qual no parla la pel·lícula: la renuncia al càrrec d’oficial, l’enllistament com a soldat ras i finalment l’abandonament d’una carrera literària que en molts moments semblava la seva inquietud fonamental. Aquests canvis no foren debades sinó sembla que el darrer Lawrence amb un treball de mecànic a la RFA assoleix un estat de pau interior del que quasi podríem dir-ne felicitat. És difícil quan es pensa en aquest destí paradoxal no relacionar-ho amb el fet que Lawrence va traduir l’Odissea a l’anglès i pensar a la reflexió que el fantasma d’Aquiles fa sobre el seu destí. Lawrence és un personatge curiós, perquè està absolutament a cavall entre dos mons. D’una banda, un alumne d’Oxford educat en una mentalitat aristocràtica, pròpia d’un mon que amb la primera guerra mundial va començar a esvair-se. D’altra banda, Lawrence és potser la primera gran figura mediàtica construïda pels mitjans de comunicació de masses, quelcom que segurament el repugnava però un fet, del qual no era gens innocent perquè ell va calcular que aquesta imatge era un valor afegit per la causa que defensava. Des d’aquest punt la vista la singularitat de Lawrence vé del fet d’estar a cavall entre dos mons i segurament el patiment i el trencament interior del personatge no esta mancat de relació amb aquest fet.

Schopenhauer a L.A.

El nou cicle de la NFT té com a protagonista a Billy Wilder, de l’obra del qual s’ofereix una revisió completa ( evidentment, també hi ha altres cicles com per exemple el dedicat a Julie Andrews però ara no ve gairebé al cas). Simultàniament al curs d’introducció a la cinematografia se’ns va introduir dins del gènere negre amb una projecció de la primera gran pel·lícula americana de Billy Wilder: Double indemnity, que feia bastant temps que no veia. La veritat és que la pel·lícula mereix la condició de clàssic i funciona tota ella com un mecanisme perfecte de rellotgeria, de vegades fins i tot massa perfecte. Precisament per la seva perfecció és un títol del tot encertat per introduir el film noir, perquè no hi manca cap dels arquetipus que el defineix. Un dels trets que van servir per presentar al gènere ve establert pel fet de la connexió cronològica entre la seva aparició i la popularització de la psicoanàlisi als EEUU, això explica una de les tendències a presentar personatges més o menys propers a la patologia. Veient Double Indemnity, però, el meu pensament no se’n va anar tant a Freud com un dels seus mestres Schopenahuer (un autor d’altra banda omnipresent al mitjà cultural on es va formar Wilder). La descripció de l’anàlisi existencial realitzat pel pensador alemany ens ve a dir en definitiva que a la vida humana només hi ha dues realitats essencials: el desig i l’avorriment, quan no hi és el primer, que és una forma de patiment, apareix el segon, patiment d’una altra mena. Crec que aquesta descripció és perfecte per un film en el que, com comentava alguns dels meus companys de classe, tots els protagonistes són terriblement desgraciats i tots semblen estar duent una vida del tot alienada i avorrida. El desig intervé com l’únic element revolucionari d’aquest ordre monòton i és el desencadenant de l’acció. Cap altre dimensió de l’acció humana sembla tenir lloc en una societat on qualsevol element de cohesió aliè a l’interès propi és del tot nominal.

escoles cremades

Si la meva ciutat natal té alguna mena de significació històrica a nivell universal és per que durant algunes dècades fou un dels centres mundials més actius en expressar el descontentament de les classes obreres, fins al punt que és l’únic lloc del món que jo sàpiga on es pot parlar d’una presa del poder per part d’un moviment anarquista (amb resultats, tot s’ha de dir, més aviat lamentables). En aquest primer terç del segle XX, una de les vies d’expressió del desencís popular fou la crema d’esglésies, una activitat en la que les masses obreres barcelonines sempre van excel·lir. A França ara els descontents no cremen esglésies, de fet no tinc molt clar si a les barriades estan ben proveïts d’aquest servei, però en canvi manifesten una viva inclinació a cremar escoles. Només a Lille en una nit van cremar cinc. La fragilitat de l’escola enfront del vandalisme antisocial era quelcom que ja va mostrar B. Tavernier en el seu Tout commence demain i que molts dels que hem treballat a l’extraradi barceloní també coneixem. Em sembla que aquest és un fet carregat de significació. En un cert sentit hi ha una continuïtat evident entre una església que legitimava la desigualtat social amb un discurs anacrònic i una escola que es va vendre com l’instrument per acabar amb aquesta desigualtat i que a hores d’ara és ineficient social, política i culturalment, fent en el pitjor dels cassos de refugi d’ideologies obsoletes que només es poden mantenir vigents, preservant-se escrupolosament de qualsevol contacte amb la realitat. Avui a la Vanguardia, F. M. Alvaro fa un article no gaire diferent en el seu fons del que jo vaig exposar fa dos dies al blog, recolzant les meves impressions subjectives amb les dades de la fundació Bofill i insistint en una idea que volia incloure però que, incipient Alzheimer, finalment vaig oblidar. A hores d’ara sembla molt difícil vendre-li a algú que li toca ser pobre i ha de conformar-se. En tot cas, si m’agradaria diferir del final del seu article que em sembla molt ingenu, quan demana que els polítics prenguin nota. Al nostre país el desgavell i la ineficiènica són el fruit d’una planificació, com sabem tots els que hem estat al mon de l’ensenyament els darrers quinze anys,

flors trencades

Diumenge passat vaig veure el darrer film de Jim Jarmusch, Broken flowers. Fa més de vint anys que vaig veure per primera vegada una pel·lícula d’aquest autor al cine Casablanca, Stranger than paradise i en tinc encara un record molt viu. Als darrers anys he estat pensant molt sobre els cineastes de la meva primera adolescència, fonamentalment Scorsese i Coppola i potser estaria bé pensar a la generació següent, la dels cineastes que es donen a conèixer als vuitanta, on hi ha des del meu punt de vista tres autors fonamentals: l’esmentat Jarmusch, Cronemberg i Lynch. No m’atreviria a dir, si hi ha gaire elements comuns entre ells. Sí potser alguna familiaritat, tots ells estan mancats de la megalomania i l’ambició que caracteritzen els seus predecessors. Cineastes postmoderns almenys en el sentit de renunciar a la definició de cap mena de totalitat, per dedicar-se a la construcció d’un món del tot íntim i personal. Bé, això seria un treball que potser valdria la pena fer algun dia ( i així acabar amb el cine americà, perquè si els vuitanta són potables, els noranta engendren com figura de referència cinèfila l’infumable Tarantino i d’aquest prefereixo prescindir). Jarmusch és un cineasta caracteritzat per la senzillesa i austeritat de la seva expressió i per un peculiar sentit metafísic que posa a les seves creacions dins de l’àmbit de la contingència pura; històries amb un cert sentit existencialista, però deslligades de la pesantor tràgica del pesat de Sartre. El final de Stranger than paradise, amb John Lurie (què se n’haurà fet d’ell?) volant cap a Budapest assoleix fer palès l’absurd de tot plegat però d’una manera divertida, alhora grotesca i irònica. El darrer film reté molt del millor Jarmusch. El protagonista és un individu que tampoc sap massa que fer amb la seva vida, ni vol fer res especial amb ella, i que es veu abocat a contracor a un viatge a la recerca d’un fill fins llavors ignorat i que potser tampoc no sap segur si existeix. Com a quasi totes les pel·lícules de Jarmusch, la banda sonora és sorprenent i estimulant i aquest cop es beneficia d’un actor protagonista, Bill Murray, que cada cop entén millor i s’ha fet més seus els mecanismes de l’actuació cinematogràfica.

Cornwall (III)

Dijous des de Marazion, varem arribar al Mont de San Miquel. El nom és idèntic al del famós monasteri, per què segons sembla quan arribaren els normands a aquestes terres els hi va sorprendre la semblança amb el del seu país nadiu. De fet, els llocs són gairebé idèntics. La diferència és que des del XVI, no hi ha monestir sinó que fou una fortalesa i després una residència senyorial. L’accés a aquella hora del matí, havia de fer-se per alguna embarcació, tot i que quan la marea és baixa es pot arribar a peu. La muntanya és molt escarpada i l’emplaçament del castell domina tota la badia de Penance. Com moltes altres antigues cases senyorials ara pertany al patrimoni monumental anglès. Després de les 10:00 del matí, és a dir dels primer grup, és va decidir no deixar entrar més gent a l’illa, suposo que per què el pronòstic meteorològic no era gaire optimista i el nostre grup fou l’únic a visitar la illa. A la tornada utilitzarem un vehicle amfibi, cosa que suposà una novetat absoluta per mi. La següent aturada fou a la sunnion cove, que és el terme anglès per cala. És un lloc d’una gran bellesa. Tot i que el temps no era dolent, la mar estava molt picada i l’espigó bastit per aturar la força de les ones i protegir les embarcacions del seu dedins resultava gairebé insuficient.
A la tarda visitarem el Lizard’s point segurament el lloc més atractiu de tot Cornwall. És el punt més meridional de la illa. Els penya-segats són més alts que a altres punts de la costa i els accidents de la costa estan molt més retallats. A més, els serveis turístics estan un kilòmetre endins i respecten la integritat del lloc. Van caminar força estona fins arribar a la Kynance cove, unes set milles entre anar i tornar. Un camí esplèndid per badar, sentir la salabror de la marinada com deia el poeta, recordar allò que m’explicaren a la facultat sobre la noció de sublim i pensar a un dels millors escriptors de la segona meitat del segle XX, G. W. Sebald. Precisament el primer llibre que vaig llegir d’ell, Die Ringe von Saturn, descrivia una caminada per la costa de Cornwall. Férem nit a Falmouth, una ciutat un xic desballestada de la qual no m’atreviria a dir gaire cosa.
El dia següent, ho varem omplir amb la visita a l’Eden Project, un centre de peregrinatge ecologista i mediambientalista que passa per tenir els majors hivernacles potser del món. El recinte té certament unes grans dimensions, i s’ubica al crater creat per un antiga mina. Em sembla que la riquesa botànica dels Kew Gardens és superior però aquí tot sembla estar posat d’una manera més didàctica i menys acumulativa. Hi ha dos grans espais coberts, el primer recrea la selva tropical i el segon la vegetació mediterrània, el primer és molt més gran i sense fer un examen a fons el recorregut durà uns 40 minuts. No vaig compartir l’entusiasme de moltes guies del país, però suposo que per mentalitats més ecologistes que la meva pot ésser una mena de particular meca. Sortirem tarda i no quedava temps per gaire més. Visitarem Fowey un petit poble coster, com Falmouth amb una mena de ria, i amb ressonàncies literàries en aquest cas de Daphne de Mourier, una escriptora no molt recordada però amb obres que foren la base d’alguns treballs de Hitchcoock ( tres en concret: Jamaica Inn, Rebeca i The Birds). Ferem nit a Polperro un poble pesquer que comença a estar envaït pel turisme, però que manté encara una forta personalitat. És l’únic lloc on varem poder constatar la diferència entre la marea baixa i l’alta que certament és molt pronunciada. La tornada a Londres va omplir tot el dia següent que fou l’últim del viatge.

Nit de festa

Ahir va ser una de les nits més festives de l’any a Gran Bretanya, l’equivalent de la nostra nit de San Joan, perquè és la nit dedicada a la pirotècnia. De fet, la festa no només consisteix en jocs d’artifici. La Cristina em va confirmar que ahir les reserves del seu restaurant estaven plenes des de feia molt temps, com si fos la nit de cap d’any. Nosaltres celebrem un esdeveniment natural: el solstici d’estiu, però els anglesos celebren un esdeveniment històric. Fa quatre-cents anys regnava un Estuard d’origen escocès, Jaume I, el successor de l’anomenada Reine Verge que lògicament morí sense descendència. Els catòlics tenien alguna esperança que l’arribada del nou rei suposaria el retorn dels seus privilegis i una situació de major tolerància. Es deceberen però ràpidament i alguns van tenir la idea de forçar la situació. El pla era assassinar el rei, la seva família i tot el parlament i aprofitar el buit de poder per restaurar el predomini catòlic. La manera de dur això a terme fou cavar un túnel des d’una casa veïna que acabés just dessota de la sala on el rei es reunia amb el parlament per la seva obertura. L’explosió d’un quants barrils de pólvora serviria per acabar amb tots plegats. Guy Fawkes era el nom d’aquest precursor de Bin Laden i de la versió postmoderna de la política revolucionaria. El pla no era però gaire brillant i va fracassar perquè algú va tenir la mala idea de enviar un anònim a un parlamentari catòlic, dient-li que no anés al parlament el 5 de novembre. Aquest ho comunica als responsables de seguretat i ràpidament desferen el complot i detingueren els implicats. Sembla clar però que el poder detonador de la pólvora estava mal calculat i que en cap cas l’explosió hagués acabat amb el rei i el parlament. L’incident sembla des de la nostra perspectiva un xic risible però fa quatre-cents anys que es celebra i molts anglesos el veuen com un moment de sorgiment de la seva consciència com a nació i de reforç de la seva independència. En tot cas el que si sembla haver variat és el significat anticatòlic de la festa. Encara als anys 50, en alguns pobles els jocs artificials s’acompanyaven de fogueres on es cremava una efígie que representava el Sant Pare de Roma. Certament aquest odi no estava mancat de motius reals. Sembla bastant comprovat que el papat estava assabentat del complot i no va posar-hi cap mena d’objecció.

Paris (espero)

Vaig seguint per la premsa de Londres i Barcelona els esdeveniments de Paris, que em semblen molt significatius del moment que està vivint ara Europa. A tot arreu hi ha una certa coincidència en qualificar els esdeveniments com a inexplicables. Jo no conec pas la banlieu de Paris, però si una mica la de Barcelona, que en un cert sentit tendeix a reproduir el model de Paris (és diferent pel que fa al distint paper que juga el centre, però és coincident en la seva tendència a crear bosses de marginació) i la veritat és que tampoc em sembla tan estrany. L’estratègia política i periodística més estesa és enfront de determinades qüestions mirar cap a una altre costat. Enfront dels problemes concrets de la gent dels barris la ineficàcia de la dreta i esquerra és aclaparadora. Els fets però són tossuts i que no en parlem, no esborra el fet que la nostra dinàmica i el nostre sistema educatiu genera una gran quantitat de gent que no té horitzons plausibles en una societat que pot prescindir molt amplament de la ma d’obra no qualificada. Quan jo era petit es parlava molt de la societat de l’oci. És clar que aquesta no s’ha acabat de produir. Suposo que la seva condició de possibilitat hagués estat un esforç de redistribució molt més radical. Tanmateix no havent arribat, sembla que el treball segueix essent una font irreemplaçable per establir una identitat personal. Masses de població enfrontades a un treball precari, canviant i inestable signifiquen una situació molt propera en determinats llocs a una neurosi col·lectiva. Potser hi ha factors que se m’escapen, però em sembla que una reflexió sobre aquests fets ha d’anar més aviat en aquesta direcció que no pas en el seguiment d’una presumpta organització per part dels islamistes. Pot haver alguna cosa d’això, però en tot cas cal preguntar-se també com l’islamisme pot tenir aquest èxit. Des de que hi soc aquí una discussió freqüent es la que es produeix entre els partidaris del model francès de gestió de la immigració i el britànic. Després dels fets d’aquest any, sembla clar que cap dels dos models és per tirar coets. Jo sempre m’he sentit més a prop del model francès que teòricament em sembla superior. Però la seva excel·lència teòrica suposo que queda difuminada a la pràctica, pel fet que els francesos, com els catalans i els britànics, patim un divorci molt acusat entre les nostres representacions i valors morals i les nostres pràctiques reals.

Cornwall (II)

El matí de dimecres enfilarem cap a St. Ives, la ciutat que potser es pot definir com capital de Cornwall des d’un punt de vista turístic. Abans però férem una petita aturada al Mawgam Port, on gaudirem breument de la seva platja encerclada entre penya-segats gegantins. St. Yves és un lloc molt animat, tot i que la seva animació potser no sigui essencialment diferent de la de molts pobles de la costa catalana, en tot cas el contrast amb la generalitat del país és molt gran, perquè la vida rural anglesa acostuma a ser més aviat ensopida. Tota la costa de Cornwall fou des del segle passat un lloc d’estada i treball de molts artistes anglesos, atrets per la bellesa dels paisatges i la relativa bondat del clima que els permetia de tant en tant sortir a l’exterior dels seus estudis. Aquesta tradició ha tingut continuïtat en el fet que la ciutat compta amb una dels quatre Tate Museums que hi ha al Regne Unit. La Tate de St. Yves està centrada en art contemporani, generalment local. Vaig examinar la exposició de manera força ràpida. En general com a altres museus d’aquesta mena el continent semblava superior al contingut; només Mondrian m’era familiar entre allò exposat i aquest està lluny de ser un dels meus pintors preferits. La planta baixa estava dedicada a mostrar treballs de video-art, un gènere que cada vegada em sembla més una presa de pel absoluta, tot i que segurament els que ho fan s’ho deuen passar molt bé mentre ho fan i encara més quan cobren els seus encàrrecs. En tot cas l’edifici és notable i el seu emplaçament al costat de la platja nord de St. Yves magnífic. Dinarem a un altre restaurant especialitzat en peix on em serviren un swordfish (emperador) que pel seu aspecte em recordà els que vaig menjar a Sícilia, però que no sabia com els de Sícilia ( i aquest cop no crec que Merlin en tingués res a veure).
A la tarda varem continuar en direcció sud. Férem una petita parada al poble de Zemnos on visitarem la seva església. Com moltes de les zona provenia del segle XV. L’estil és un gòtic de dimensions reduïdes que té com a peculiaritat un sostre de fusta a la part central. Cal dir que una de les especificitats de Cornwall és que a diferència d’Anglaterra, la religió majoritària és el metodisme. L’església és famosa per la seva talla d’una sirena, cosa que no es tant extemporània com sembla perquè la dualitat de naturaleses d’aquest ser els convertí en un símbol de la figura de Crist. Continuarem cap al sud, sense veure gaire cosa perquè de fet les carreteres estan encerclades de sots de considerable alçada, amb la funció imagino de protegir els cotxes del vent que pot arribar a ser d’una gran intensitat. El nostre viatge tingué com era d’esperar un punt de parada obligatori al Land’s End, el punt més occidental de Gran Bretanya. El lloc ha estat fet mal bé, perquè han posat una mena de parc de atraccions i de poble turístic que és una cosa bastant desgraciada. De totes maneres caminant uns pocs minuts ja és possible fruir de la solitud i el caràcter salvatge del paisatge marítim. A la tarda encara tinguérem temps de fer una breu parada a Lamorna, on varem veure de lluny les Merry Maidens un monument megalític, consistent en unes pedres de grans dimensions, alineades en cercle i un altre parada a un Tesco de Penzance, per comprar mitjons ( i comprovar que els Tesco són sempre iguals). Ja gairebé de nit arribarem a Morazion, on trobarem una habitació de preu no gaire moderat, però amb una finestra absolutament oberta sobre l’Atlàntic.

about John Ford's authorial signature

Tal i com vaig dir penjo fnalmente el treball sobre Ford que he estat preparant aquests dies:
ABOUT FORD’S AUTHORIAL SIGNATURE

The aim of this essay is to consider the notion of authorship in two works of John Ford: The Searchers (1956) and The Man who shoot Liberty Valance (1962). I do not think that this could be a controversial question. There is a general consensus about the consideration of John Ford like an “auteur”. Even people, who disliked usually his works, agree with the fact that there was something like a world of his own. This is a remarkable fact, if we consider that John Ford never wrote a script and he did not control usually the editing of his films. However, it is easy to recognise any of his films as directed by John Ford. I am going to try to explain this easiness from several points of view. We are going to study the visual style, the narrative structure and the philosophical background of both films. I will finish with a personal confession which is not the product of rational analysis but I hope could add some light to my disquisition.

The Visual style:
There are some difficulties to compare both films. The older was shot in colour and widescreen. As in many other films the landscape of Monument Valley plays an important role. The second was not only shot in 35 mm. but also in black and white. Contrasting with other westerns of Ford, Liberty is shot almost completely in studio and, owing to this reason, it could be seen as a claustrophobic film, something unusual in the work of Ford, who has been recognised usually as a master in the expressive use of Landscape. In spite of these facts, we can find some similarities between both films.
1. Absence of close-ups. Something strange, if we consider that we are speaking about films starred by people like John Wayne or James Stewart. Nevertheless, this point is maybe the main characteristic of his style. He disliked close-ups and preferred showing the characters in their social and narrative context. This point is also related with the fact that without the power of editing his films, he tried no to give options to the editor. There is also a relationship with the way in which his actors played and the kind of actors which he chose. Although someone can prefer James Dean or Paul Newman to John Wayne (I do not), I am unable to imagine any of the former in a Ford’s film. Indeed, he used to work with the same staff and both films share not only the presence of Wayne but also Vera Miles, John Qualen, who plays almost the same character, and many other faces whose name I do not know.
2. The camera is usually motionless. There is movement only inside the frame and is run by the actors. Ford moves only his camera in order to create some meaning. There are examples in both films. In The Searchers, I remember the scene in the military post of the US Cavalry, when Ethan is looking for Debbie among the young whites, who have been rescued. The camera searches the face of Ethan to end in a close-up, which serves to show how Ethan, possessed by the hate, is beginning to consider the idea of killing Debbie. In Liberty a similar movement towards Tom Doniphon can be found in the start of the flash-back which shows the spectator who actually killed Liberty Valance. These movements are repeated later towards the flower over Doniphon’s coffin and in the last scene towards Ransom, when the railroad assistant says that they would do everything for the man who killed liberty Valance.
3. The use of doorways. We have talked in class about how they become a privileged place, in the searchers, to show the characters and to place the camera. A very clear example is the shot which opens and ends the film. In Liberty there are many moments in which the characters are photographed in a doorway. I remember shots of Doniphon and Ellie, but is Pompei, the black man, friend and surely former slave of Doniphon, who appears very often in a door-way.
4. Some objects are treated like characters. They have a special meaning in the story and they are used simultaneously as a symbol and as a key to understand what is happening. In The Searchers one of these objects is Ethan’s coat. In Liberty the cactus-flower, which Doniphon offers to Ellie and that Ellie puts over the coffin after Doniphon’s death. Both objects are in relationship with frustrated love-stories.

Narrative structure:

Many of the opposites that define the work of John Ford, according the list which we saw in class, can be found in both films. For instance, the opposition between the garden and the desert, which is the core of Liberty, also appears in the Searchers. Although the film actually happens in a deserted landscape, their habitants are dreaming of changing that and they are hopping that some day the garden will replace the desert, as the speech of Ma Jorgensen shows. Central to both films is the opposition between nomads and settlers. In The Searchers, the first are the Indians and the European are the settlers. In Liberty, Valance is clearly a nomad who claims to reside, where he hangs his hat. The Indians are savages but Liberty behaves himself in a more brutal way than the Comanches of the first film. Another pair of opposites to consider is the book and the gun, which is central to the film of 1962. In one side, we have Ransom, the man whose weapons are the books of Law, on the other side, the characters who believe that there is only one possible law in Shinbone: the law of the gun or the law or the whip. This opposition is not strange to the Searchers, where obviously the Indians are illiterate (and also Martin) and only Ma Jorgensen seems able to read and write well. The opposition between married and unmarried concerns the fate of two principal characters: Martin in The Searchers (who has to decide between settling and keeping in move, that is to say, between being the husband of Laurie or becoming someone like Ethan) and Doniphon, who associates his marriage with Ellie with building a House (that is to say, leaving his nomad way of life).
In addition to these general oppositions, which concern all the cinematography of John Ford, I would like to remark some common points between both films:

1. In both films there is a triangular structure, which serves to define the relationship between the main characters. In The Searchers, we find the triangle between Scare, E. Edwards and M. Pawley. In Liberty the triangle is formed by Valance, Doniphon and Stodard. Valance and Scare are basically violent characters whose behaviour is usually barbaric. In contrast to the “bad” boys, we can find Pawley and Stodard, who played more peaceful and ethical characters. The characters portrayed by John Wayne are always in between. They have a close relationship with Ransom and Martin (in both films he tries to be a peculiar kind of teacher to them) but, at last, he has to keep away of them (and of the civilisation). He has a hostile relationship with the violent characters; Valance and Scare are his enemies, but each one of them is also his doppelganger. Like Scare he takes scalps and is fully possessed by a feeling of revenge. Something similar happens in the relationship between Valance and Doniphon. Both are excellent gunners and share (and repeat) the same conception of law. After the killing of Valance, Doniphon gets drunk and behaves as if he were the late Valance.
2. In both films, there are marginal characters which are, at last, essential to the community, who has marginalised them. In The Searchers, this is the role of Moses a half fool tramp, who is always able to find the sleuth of the Comanches. In Liberty this role is portrayed by Pompei, the black man who is always taking care of Doniphon. The man who, from the doorway protects him and Stodard in the Restaurant, the same who defends the community the day of the pools (always in the door, without trespassing it, because it is forbidden to a negro). The accomplice of Doniphon finally in his murder …..
3. There is in both films a frustrated love story in relationship with the characters played by John Wayne. In both cases the spectators are helped by a silent witness, whose action serves to attract our attention to this issue. In the former film, the silent witness is the reverend in the second the ex-Marshall Appleyard.
4. There is a moment in both films when the lead character is the community itself- These are moments of affirmation and self-knowledge of the community. In The Searchers, this moment is the dance at the wedding-party, in Liberty the polls day, when the peaceful citizens begin to defeat Valance.
5. I think that both films are openly pessimistic but it is characteristic of John Ford’s way that he did not lose the opportunity to introduce some comedy. A comical character in The Searchers is Charley McCorrick, in Liberty, the Marshall Apleyard or even the journalist Peabody (although there is also greatness and dignity in him)
6. There are flash-backs in both films, what is not very common in the film-makers of Ford’s generation (Hawks, Walsh or King Vidor).

Philosophical and historical Background

It was P. Bodganovich, in his film Directed by John Ford, who defined the work of John Ford as a mosaic that reflects the History of America. A singular, personal and sometimes contradictory view of this History, which differs from the official and from the alternatives originated in the sixties. Many of these films were Westerns. Western as a genre has a philosophical background: it is always confronted with the capital question of the modern political philosophy: the social contract and the foundations of civilization that is to say, with the relationship between individual desires and social duty and responsibility. Hobbes believed that communitarian life was unnatural to the human race, but also beneficial to the humankind. Political, social, life is convenient but also disgusting. I think that the characters played by John Wayne express this confrontation. He helps to establish the society, removing the people who are no suitable to follow the rules, but he feels himself as also unsuitable. Furthermore, political life means peace, suppression of violence. But maybe the eradication of violence is impossible without some kind of violence in the beginning. Someone is required to do the dirty job, to take the scalp of Scare or to kill Valance in a cold blood murder, but he can’t be rewarded for these shameful actions. He has to keep away from the civilized and peaceful people
There is no History, whiteout Mythology. Often History is only Mythology. This is the main thesis of Liberty, Print the legend. Mythology could be necessary because, the truth about the original and foundational deeds is well worth to be hidden. The message of Liberty is absolutely clear and I think we can understand The Searchers from this point of view. Maybe Ethan will be remembered as a hero, (not by his deeds, always useless, but by his determination, a valuable example to people who are always suffering the temptation of leaving his new land and coming back) but we have seen in the film, that the hero and the monster could live together in the same soul.

A personal, final consideration

There is something which I have not said yet and it is maybe the most important. John Ford was a great storyteller. I do not know if the best, but one of the better. The Searchers and Liberty are perfect narrations. Ford is able to give us in each moment the information necessary to keep our interest alive. I believe that I would require more than 1500 words to explain this and maybe I would not be able at all. Anyway I have seen both films a lot of times, since I saw first Liberty, when I was eleven. I feel still full of admiration for them, but I feel some envy of the people who can watch the film first having the opportunity of being seduced by his talent, living what I experienced many years ago

Cornwall (I)

La setmana passada era half-term i vaig aprofitar aquestes vacances per a conèixer una part de Gran Bretanya on no hi havia estat mai: Cornwall. Dic de Gran Bretanya, perquè els habitants de Cornwall tenen molt clar que no són pas anglesos i de fet el substrat toponímic no és anglosaxó sinó celta. Hi ha intents, tímids, de recuperació de la llengua i un moviment de restitució dels drets del ducat medieval que no foren mai legalment absorbits ni pel parlament anglès, ni pel del Regne Unit. La seva revindicació política és un estat similar a l’andorrà. El primer dia de viatge és va anar quasi tot en arribar-hi. La primera parada la varem fer a Stonhenge, lloc al que vaig retornar després de vint anys, per comprovar que no em quedaven gaire records concrets de la meva primera estada, sé que havíem dormit la nit abans a Bath però que no varem veure llavors res de la ciutat. Dlluns passat era una dia plujós i no hi havia gaire gent,cosa que de fet no és gaire freqüent. La següent parada a l’hora de dinar fou a la ciutat d’Exeter, una de les més importants del sud-oest. La catedral d’estil gòtic, passa per ser una de les famoses del Regne Unit i certament és magnifica. La resta de la ciutat no val però pas gaire, el centre articulat entorn del carrer major és indistingible del de moltes altres ciutats, cosa que ve provocada pel fet que a tot arreu hi trobem les mateixes botigues. De la tarda, poca cosa es pot dir. Plovia a bots i barrals i no es veia gaire dels paisatges que varem creuar. Només una parada a un poble, Moretonhampstead, sense cap resultat apreciable més enllà del fet que encara que no eren les cinc de la tarda, varem estar caminant molta estona sense veure ningú. Ens aturarem a Bude ja a la costa.
El dia següent va portar una millora del temps que es mantingué tota la resta del viatge. Malgrat tot encara tinguérem un entrebanc meteorològic al poble de Booscastle, on ens varem veure sorpresos per una calamarsada. Booscastle fou un lloc famós l’any passat per unes inundacions que es van cobrar varies víctimes. De fet, la disposició orogràfica afavoreix les inundacions perquè tot està encaixonat en una vall de muntanyes molts altes amb un riu molt caudalós al centre. Després arribàrem a Tintagle, on es troba una fortalesa normanda del segle XII que segons la llegenda va ser el lloc de naixement del rei Artur, segurament el cornuallenc més famós, tot i que no és molt clar si va existir. El lloc però val la pena. De fet, queda poca cosa més que els fonaments i alguns murs, però l’emplaçament entre la costa i una petita península propera el fa un lloc ben suggeridor Al costat es veu una cova on es diu que vivia Merlin. Abans de dinar, visitarem la segona atracció turística de Tintagle, l’Old Post Office, una típica casa cornuallenca moblada amb mobles del XIX. Després de dinar hi anàrem a un altre lloc de ressonàncies artúriques: Camelford on segons sembla hagué d’estar Camelot, al costat d’un camp obert on Artur va viure la seva darrera batalla. La veritat és que al poble la gent no cantava, ni ballava com era d’esperar, ni trobarem res d’especial diferent dels altres pobles anglesos. De fet, era un poble més aviat pobre en legat històric. Si que ens assabentarem, gràcies als nombrosos rètols dels aparadors dels comerços, dels problemes polítics de la ciutat. Segons la nostra informació l’ajuntament, de manera un xic ingènua, va decidir convocar un referèndum per determinar si s’havien de pujar les tarifes d’aparcament al centre del poble. Els partidaris de mantenir els preus van guanyar amb un esclafador 80%, però llavors l’ajuntament va decidir que els resultats no havien de ser tinguts en compte perquè només havia votat un 30% del cens (curiosament la mateixa quantitat de gent que va votar a les eleccions municipals). Finalment anàrem cap a Padstow motivats per la fama del poble, de ser una capital gastronòmica. Va costar molt trobar una taula a un restaurant i els resultats no varen respondre a les expectatives. Sense dir que estigués malament, no fou res de l’altre món. Aquesta sensació fou freqüent en el viatge. Cornwall és un lloc on, a diferència de Londres el peix fresc és fàcil de trobar, però la manera de cuinar-lo no treu massa partit del bon gènere.