Paris (espero)

Vaig seguint per la premsa de Londres i Barcelona els esdeveniments de Paris, que em semblen molt significatius del moment que està vivint ara Europa. A tot arreu hi ha una certa coincidència en qualificar els esdeveniments com a inexplicables. Jo no conec pas la banlieu de Paris, però si una mica la de Barcelona, que en un cert sentit tendeix a reproduir el model de Paris (és diferent pel que fa al distint paper que juga el centre, però és coincident en la seva tendència a crear bosses de marginació) i la veritat és que tampoc em sembla tan estrany. L’estratègia política i periodística més estesa és enfront de determinades qüestions mirar cap a una altre costat. Enfront dels problemes concrets de la gent dels barris la ineficàcia de la dreta i esquerra és aclaparadora. Els fets però són tossuts i que no en parlem, no esborra el fet que la nostra dinàmica i el nostre sistema educatiu genera una gran quantitat de gent que no té horitzons plausibles en una societat que pot prescindir molt amplament de la ma d’obra no qualificada. Quan jo era petit es parlava molt de la societat de l’oci. És clar que aquesta no s’ha acabat de produir. Suposo que la seva condició de possibilitat hagués estat un esforç de redistribució molt més radical. Tanmateix no havent arribat, sembla que el treball segueix essent una font irreemplaçable per establir una identitat personal. Masses de població enfrontades a un treball precari, canviant i inestable signifiquen una situació molt propera en determinats llocs a una neurosi col·lectiva. Potser hi ha factors que se m’escapen, però em sembla que una reflexió sobre aquests fets ha d’anar més aviat en aquesta direcció que no pas en el seguiment d’una presumpta organització per part dels islamistes. Pot haver alguna cosa d’això, però en tot cas cal preguntar-se també com l’islamisme pot tenir aquest èxit. Des de que hi soc aquí una discussió freqüent es la que es produeix entre els partidaris del model francès de gestió de la immigració i el britànic. Després dels fets d’aquest any, sembla clar que cap dels dos models és per tirar coets. Jo sempre m’he sentit més a prop del model francès que teòricament em sembla superior. Però la seva excel·lència teòrica suposo que queda difuminada a la pràctica, pel fet que els francesos, com els catalans i els britànics, patim un divorci molt acusat entre les nostres representacions i valors morals i les nostres pràctiques reals.