Cornwall (II)

El matí de dimecres enfilarem cap a St. Ives, la ciutat que potser es pot definir com capital de Cornwall des d’un punt de vista turístic. Abans però férem una petita aturada al Mawgam Port, on gaudirem breument de la seva platja encerclada entre penya-segats gegantins. St. Yves és un lloc molt animat, tot i que la seva animació potser no sigui essencialment diferent de la de molts pobles de la costa catalana, en tot cas el contrast amb la generalitat del país és molt gran, perquè la vida rural anglesa acostuma a ser més aviat ensopida. Tota la costa de Cornwall fou des del segle passat un lloc d’estada i treball de molts artistes anglesos, atrets per la bellesa dels paisatges i la relativa bondat del clima que els permetia de tant en tant sortir a l’exterior dels seus estudis. Aquesta tradició ha tingut continuïtat en el fet que la ciutat compta amb una dels quatre Tate Museums que hi ha al Regne Unit. La Tate de St. Yves està centrada en art contemporani, generalment local. Vaig examinar la exposició de manera força ràpida. En general com a altres museus d’aquesta mena el continent semblava superior al contingut; només Mondrian m’era familiar entre allò exposat i aquest està lluny de ser un dels meus pintors preferits. La planta baixa estava dedicada a mostrar treballs de video-art, un gènere que cada vegada em sembla més una presa de pel absoluta, tot i que segurament els que ho fan s’ho deuen passar molt bé mentre ho fan i encara més quan cobren els seus encàrrecs. En tot cas l’edifici és notable i el seu emplaçament al costat de la platja nord de St. Yves magnífic. Dinarem a un altre restaurant especialitzat en peix on em serviren un swordfish (emperador) que pel seu aspecte em recordà els que vaig menjar a Sícilia, però que no sabia com els de Sícilia ( i aquest cop no crec que Merlin en tingués res a veure).
A la tarda varem continuar en direcció sud. Férem una petita parada al poble de Zemnos on visitarem la seva església. Com moltes de les zona provenia del segle XV. L’estil és un gòtic de dimensions reduïdes que té com a peculiaritat un sostre de fusta a la part central. Cal dir que una de les especificitats de Cornwall és que a diferència d’Anglaterra, la religió majoritària és el metodisme. L’església és famosa per la seva talla d’una sirena, cosa que no es tant extemporània com sembla perquè la dualitat de naturaleses d’aquest ser els convertí en un símbol de la figura de Crist. Continuarem cap al sud, sense veure gaire cosa perquè de fet les carreteres estan encerclades de sots de considerable alçada, amb la funció imagino de protegir els cotxes del vent que pot arribar a ser d’una gran intensitat. El nostre viatge tingué com era d’esperar un punt de parada obligatori al Land’s End, el punt més occidental de Gran Bretanya. El lloc ha estat fet mal bé, perquè han posat una mena de parc de atraccions i de poble turístic que és una cosa bastant desgraciada. De totes maneres caminant uns pocs minuts ja és possible fruir de la solitud i el caràcter salvatge del paisatge marítim. A la tarda encara tinguérem temps de fer una breu parada a Lamorna, on varem veure de lluny les Merry Maidens un monument megalític, consistent en unes pedres de grans dimensions, alineades en cercle i un altre parada a un Tesco de Penzance, per comprar mitjons ( i comprovar que els Tesco són sempre iguals). Ja gairebé de nit arribarem a Morazion, on trobarem una habitació de preu no gaire moderat, però amb una finestra absolutament oberta sobre l’Atlàntic.