Schopenhauer a L.A.

El nou cicle de la NFT té com a protagonista a Billy Wilder, de l’obra del qual s’ofereix una revisió completa ( evidentment, també hi ha altres cicles com per exemple el dedicat a Julie Andrews però ara no ve gairebé al cas). Simultàniament al curs d’introducció a la cinematografia se’ns va introduir dins del gènere negre amb una projecció de la primera gran pel·lícula americana de Billy Wilder: Double indemnity, que feia bastant temps que no veia. La veritat és que la pel·lícula mereix la condició de clàssic i funciona tota ella com un mecanisme perfecte de rellotgeria, de vegades fins i tot massa perfecte. Precisament per la seva perfecció és un títol del tot encertat per introduir el film noir, perquè no hi manca cap dels arquetipus que el defineix. Un dels trets que van servir per presentar al gènere ve establert pel fet de la connexió cronològica entre la seva aparició i la popularització de la psicoanàlisi als EEUU, això explica una de les tendències a presentar personatges més o menys propers a la patologia. Veient Double Indemnity, però, el meu pensament no se’n va anar tant a Freud com un dels seus mestres Schopenahuer (un autor d’altra banda omnipresent al mitjà cultural on es va formar Wilder). La descripció de l’anàlisi existencial realitzat pel pensador alemany ens ve a dir en definitiva que a la vida humana només hi ha dues realitats essencials: el desig i l’avorriment, quan no hi és el primer, que és una forma de patiment, apareix el segon, patiment d’una altra mena. Crec que aquesta descripció és perfecte per un film en el que, com comentava alguns dels meus companys de classe, tots els protagonistes són terriblement desgraciats i tots semblen estar duent una vida del tot alienada i avorrida. El desig intervé com l’únic element revolucionari d’aquest ordre monòton i és el desencadenant de l’acció. Cap altre dimensió de l’acció humana sembla tenir lloc en una societat on qualsevol element de cohesió aliè a l’interès propi és del tot nominal.