escoles cremades

Si la meva ciutat natal té alguna mena de significació històrica a nivell universal és per que durant algunes dècades fou un dels centres mundials més actius en expressar el descontentament de les classes obreres, fins al punt que és l’únic lloc del món que jo sàpiga on es pot parlar d’una presa del poder per part d’un moviment anarquista (amb resultats, tot s’ha de dir, més aviat lamentables). En aquest primer terç del segle XX, una de les vies d’expressió del desencís popular fou la crema d’esglésies, una activitat en la que les masses obreres barcelonines sempre van excel·lir. A França ara els descontents no cremen esglésies, de fet no tinc molt clar si a les barriades estan ben proveïts d’aquest servei, però en canvi manifesten una viva inclinació a cremar escoles. Només a Lille en una nit van cremar cinc. La fragilitat de l’escola enfront del vandalisme antisocial era quelcom que ja va mostrar B. Tavernier en el seu Tout commence demain i que molts dels que hem treballat a l’extraradi barceloní també coneixem. Em sembla que aquest és un fet carregat de significació. En un cert sentit hi ha una continuïtat evident entre una església que legitimava la desigualtat social amb un discurs anacrònic i una escola que es va vendre com l’instrument per acabar amb aquesta desigualtat i que a hores d’ara és ineficient social, política i culturalment, fent en el pitjor dels cassos de refugi d’ideologies obsoletes que només es poden mantenir vigents, preservant-se escrupolosament de qualsevol contacte amb la realitat. Avui a la Vanguardia, F. M. Alvaro fa un article no gaire diferent en el seu fons del que jo vaig exposar fa dos dies al blog, recolzant les meves impressions subjectives amb les dades de la fundació Bofill i insistint en una idea que volia incloure però que, incipient Alzheimer, finalment vaig oblidar. A hores d’ara sembla molt difícil vendre-li a algú que li toca ser pobre i ha de conformar-se. En tot cas, si m’agradaria diferir del final del seu article que em sembla molt ingenu, quan demana que els polítics prenguin nota. Al nostre país el desgavell i la ineficiènica són el fruit d’una planificació, com sabem tots els que hem estat al mon de l’ensenyament els darrers quinze anys,