Billy Wilder

Com ja he explicat en un blog anterior l’actual part del curs de la NFT està dedicada al cineasta austríac Billy Wilder. He tingut dues ocasions de visitar les seves sales. La primera d’elles vaig poder veure un dels treballs de Wilder que no coneixia: el film Menschen am Sonntag dirigit per Curt Siodmak i Edgar Ulmer (i fotografiat per Fred Zinneman) del qual signà el guió. Els manuals parlen d’aquesta pel·lícula com una anticipació germànica del que després seria el neorealisme italià, amb el qual certament té molts punts de contacte: és una pel·lícula rodada en escenaris naturals i sense actors professionals. No hi ha però l’alè tràgic característic d’alguns treballs de Rosellini o De Sica. Pel contrari la realitat que es reflecteix és molt més amable: el diumenge d’uns berlinencs, més o menys treballadors, en un dels petits llacs que es troben al voltant de Berlin. La pel·lícula es veu de forma plaent, però tanmateix amb una certa inquietud perquè costa de relacionar aquesta societat hedonista i despreocupada amb la que quatre anys després es lliuraria als braços de Hitler i del nacionalsocialisme, si no és que fou precisament aquest hedonisme i despreocupació l’arrel del problema. Més endavant, vaig recuperar un dels Wilders més clàssics: Sunset Boulevard. Després de Double Indemnity i The lost week-end fou un altre gran èxit i va tornar a demostrar Hollywood com es feia un film que en principi no es podia fer. Com en quasi tots els casos es poden plantejar objeccions a les pel·lícula i en aquest cas potser la principal tindria a veure amb la seva perfecció. Absolutament impactant quan la veus per primera vegada, vaig poder comprovar-ho perquè aquesta era la situació de la Cristina, les visions posteriors revelen un mecanisme de rellotgeria perfectament calculat. Les idees que la feren original en el seu moment segueixen funcionant com la d’articular la narració entorn d’una veu tan distanciada que ja no pertany a aquest mon i el magnific inici amb els títols de crèdit a ras de terra. El final també segueix essent apoteòsic i introdueix una certa nota de compassió en un film on tots els personatges són tractats per les circumstàncies amb una extrema crueltat. Altres característiques del film el fan ben simpàtic. Convertí en estrella a un tipus ben simpàtic William Holden, amb un paper que ell no volia i que ja havien refusat Montgomery Cliff i Gene Kelly. Fou un retorn estel·lar per Gloria Swanson, que assumí el paper amb un coratge excel·lent, i és la interpretació per excel·lència d’un geni del cine com Erich Von Stronheim, la presència del qual, en un paper de dimensions àmpliament masoquistes, constitueix segurament un del millors recursos del film.