Cornwall (III)

Dijous des de Marazion, varem arribar al Mont de San Miquel. El nom és idèntic al del famós monasteri, per què segons sembla quan arribaren els normands a aquestes terres els hi va sorprendre la semblança amb el del seu país nadiu. De fet, els llocs són gairebé idèntics. La diferència és que des del XVI, no hi ha monestir sinó que fou una fortalesa i després una residència senyorial. L’accés a aquella hora del matí, havia de fer-se per alguna embarcació, tot i que quan la marea és baixa es pot arribar a peu. La muntanya és molt escarpada i l’emplaçament del castell domina tota la badia de Penance. Com moltes altres antigues cases senyorials ara pertany al patrimoni monumental anglès. Després de les 10:00 del matí, és a dir dels primer grup, és va decidir no deixar entrar més gent a l’illa, suposo que per què el pronòstic meteorològic no era gaire optimista i el nostre grup fou l’únic a visitar la illa. A la tornada utilitzarem un vehicle amfibi, cosa que suposà una novetat absoluta per mi. La següent aturada fou a la sunnion cove, que és el terme anglès per cala. És un lloc d’una gran bellesa. Tot i que el temps no era dolent, la mar estava molt picada i l’espigó bastit per aturar la força de les ones i protegir les embarcacions del seu dedins resultava gairebé insuficient.
A la tarda visitarem el Lizard’s point segurament el lloc més atractiu de tot Cornwall. És el punt més meridional de la illa. Els penya-segats són més alts que a altres punts de la costa i els accidents de la costa estan molt més retallats. A més, els serveis turístics estan un kilòmetre endins i respecten la integritat del lloc. Van caminar força estona fins arribar a la Kynance cove, unes set milles entre anar i tornar. Un camí esplèndid per badar, sentir la salabror de la marinada com deia el poeta, recordar allò que m’explicaren a la facultat sobre la noció de sublim i pensar a un dels millors escriptors de la segona meitat del segle XX, G. W. Sebald. Precisament el primer llibre que vaig llegir d’ell, Die Ringe von Saturn, descrivia una caminada per la costa de Cornwall. Férem nit a Falmouth, una ciutat un xic desballestada de la qual no m’atreviria a dir gaire cosa.
El dia següent, ho varem omplir amb la visita a l’Eden Project, un centre de peregrinatge ecologista i mediambientalista que passa per tenir els majors hivernacles potser del món. El recinte té certament unes grans dimensions, i s’ubica al crater creat per un antiga mina. Em sembla que la riquesa botànica dels Kew Gardens és superior però aquí tot sembla estar posat d’una manera més didàctica i menys acumulativa. Hi ha dos grans espais coberts, el primer recrea la selva tropical i el segon la vegetació mediterrània, el primer és molt més gran i sense fer un examen a fons el recorregut durà uns 40 minuts. No vaig compartir l’entusiasme de moltes guies del país, però suposo que per mentalitats més ecologistes que la meva pot ésser una mena de particular meca. Sortirem tarda i no quedava temps per gaire més. Visitarem Fowey un petit poble coster, com Falmouth amb una mena de ria, i amb ressonàncies literàries en aquest cas de Daphne de Mourier, una escriptora no molt recordada però amb obres que foren la base d’alguns treballs de Hitchcoock ( tres en concret: Jamaica Inn, Rebeca i The Birds). Ferem nit a Polperro un poble pesquer que comença a estar envaït pel turisme, però que manté encara una forta personalitat. És l’únic lloc on varem poder constatar la diferència entre la marea baixa i l’alta que certament és molt pronunciada. La tornada a Londres va omplir tot el dia següent que fou l’últim del viatge.