Somerset House

Fa deu dies vaig poder visitar un lloc que a qualsevol altre ciutat seria un centre d’atenció de primer ordre. De fet, aquí també ho és, però passa relativament desapercebut enmig de la riquesa de l’oferta cultural d’aquesta ciutat. M’estic referent a la Somerset House un palau construït a finals del XVIII a la vora septentrional del riu Tamessis. El primer que crida l’atenció és la seva forma, quan hi entrem sembla més aviat que estem a Paris, perquè de fer és una còpia dels hotels de ville francès. Desprès d’un període d’un cert abandonament ha estat recuperat per a la ciutat. Els hiverns hi posen una pista de gel per a patinar al pati central, però òbviament això encara no hi és, perquè pel moment de fred no hem tingut gens. Més enllà de la pista i dels restaurants l’edifici és important per mantenir dues col·leccions. D’una banda la Gilbert Collection, de peces d’orfebreria en plata i or, micromosaics i el que més em va cridar l’atenció una fascinant col·lecció de caixes per a esnifar (rapè) . Aquest era un objecte fonamental per a un cavaller del XVIII, la seva producció era artesanal i representaven un senyal de distinció personal. Al museu es poden trobar més de quatre-centes, una bona part d’elles treballades amb materials nobles i sempre amb la fita de fer un objecte diferent i singular. Entre les més notables trobem quatre que hi van pertànyer a Frederic I de Prussia. D’altra banda la col·lecció Courtauld. La família Courtauld fou una família de magnats d’origen hugonot que amb el temps va anar construint una important col·lecció que va decidir donar a la universitat de Londres com a fons pel treball dels estudiants d’art de l’esmentada universitat. Això junt amb altres col·leccions del mateix origen, allò que a la terminologia del nostre país diríem la societat civil, ha format una col·lecció de més de 7000 obres d’art i no pas d’artistes de segona categoria sinó de gent com Botticelli, Cranach el vell, Tintoretto, Veronese, Rubens, Claude lorain, Van Dyck, Tiepolo Goya, Manet , Degas, Monet, Cezanne, Gauguin, Van gogh, Renoir, Toulouse-latrec o Modigliani. El contrast amb altres països on les fortunes familiars s’han consumit probablement en putes i alcohol parla per si sol. Courtauld personalment va fer una aposta des de la seva aparició per l’impressionisme francès i la col·lecció d’aquest període probablement només és superada per la del museu parisenc d’Orsay. Un quadre em va cridar poderosament l’atenció, l’anomenat A bar at the Folies-Bergère. El quadre presenta una figura central, una cambrera rosa, que mira cap a la posició de l’espectador a la seva esquena un mirall reflecteix l’animació de l’escenari del Folies-Bergere, de fet el mirall constitueix tot el fons del quadre. Desplaçat a la dreta podem veure l’esquena de la noia i el client amb el que està parlant. Si voleu més informació podeu mirar a la següent adreça: http://www.artandarchitecture.org.uk/
On per cert es diu que aquest quadre va ser assenyalat com un dels tres millors que hi ha al Regne Unit.

Tornada

Torno a casa i al dietari. Aquesta setmana he seguit pensant la qüestió de Liberty i la tornada he trobat el comentari d’en Ramon, que segueix també donant-li voltes al tema. A mi em sembla que la circularitat de The Searchers no és incompatible amb una certa espiralitat. Al capdavall, l’amenaça dels salvatges ha estat suprimida i un nou començament és possible, tot i que segurament les tensions tampoc estan del tot resoltes. Només és Ehan qui roman, immòbil, condemnat a girar eternament. Aviat podré penjar a aquest dietari la redacció del treball. De moment, avui torno a la normalitat en un data especial, perquè l’escurçament del dia en aquesta illa és encara més angoixant que a Catalunya. Pensar que a les quatre del vespre és nit tancada potser ajuda a sentir el “winter-blue”. No és estrany així que hi hagi un fort moviment de contestació, basat en l’argument que una economia de serveis aprofita millor una hora de llum al vespre, que no pas de bon matí. Algunes estadístiques, d’accident de trànsit, semblen confirmar que la suspensió del canvi podria fins i tot servir per estalviar vides humanes. Potser el que més m’ha cridat l’atenció és que la polèmica aquí a Gran Bretanya acaba prenent forma de disputa territorial. Per molta gent el canvi d’hora és una imposició dels cinc milions d’escocesos sobre el 55 milions de britànics restant. Evidentment, als escocesos el canvi ja els hi va bé, perquè la seva no és una economia de serveis. De fet, recordo que l’any passat per aquestes dates hi era a Edimburgh, i em semblava un espectacle sorprenent el fet que a les nou del matí, més aviat fou de nit i això succeeix a Edimburg que de fet és al sud d’Escòcia. La situació deu ser encara més radical a llocs com Inverness o les illes Orcades.

John Ford (III)

Publico ara l'esboç del que serà el meu treball, tot reflexionant que el tema en si mateix no és especialment difícil perquè és clar que si hi ha autors, Ford n'és un. Sobre les diferències entre les dues pel·lícules crec que més enllà de la seva existència el fet fonamental és que formen part d'una evolució coherent que comença amb The Stagecoach i acaba amb Cheyenne Autumn, pel·lícules de significat potser diferent però ambdues del tot fordianes.

Theme: The notion of Authorship in the work of John Ford
Films: The Searchers (1956)
The man who shoot Liberty Valance (1962)

We can study the subject from several points of view:

The Visual style:
· Filming without close-ups the characters are always showed in the contexts. Þ Similar direction of actors and in many cases the same actors (John Wayne, Vera Miles, John Qualen)
· Quiet camera, (restricted movement only within the frame. He prefers that the actors move but inside the frame) but when it moves, there is a powerful creation of meaning
· The use of the doorways as privileged place to show the characters or the place the camera
· Attention to some objects: the coat of Ethan or the cactus-flower.

(There is close relationship whit expressionism but both films are very different: the one is shot in colour, the other in Black and White. Liberty is shot in studio, the Searchers in Monument Valley)

Narrative structure:
Many of the opposites that define the work of John Ford are common to the two films:
Garden Desert
Settler Nomads
Civilization savages
Book Guns
Married Unmarried
Home Outside

Besides these general differences I have found some common points between both films:
1. Tom Doniphon and Ethan Edwards are always personages in between the two opposites.
2. In the core of the film is always a triangle which is congruent with the opposites: Scare- Ethan-Martin and Liberty-Tom-Ramson. There are very similar relationships between the three characters in both films.
3. There are in both films characters who can be described as marginal or marginalised but whose action is fruitful for the community Moses and Pompei.
4. There is a silent witness of a frustrated love story who helps the public to make attention about it. The reverend in the first film and the Marshall in the second
5. There is always a big performance which represents a moment of affirmation and self-knowledge of the community. In the first is the dance at the wedding party, at the second the polls-day
6. Comical persons inserted in the narrative: Charly McCorry or Appleward
7. Both films have flash-backs, which is not very common in the film-makers of Ford’s generation


Philosophical and historical Background
Both films belong to John Ford because they are part of a common enterprise to understand the story of the states and both treated the same philosophical question: the social contract and the foundation of civilization. Indeed, and as a consequence of this concern in both films has a deep meaning the tension between the individual portrayed by John Wayne and the community.
Maybe both films could be seen in a complementary way. Ethan doesn’t stay. He will go far away but his memory will remain and people will keep talking and maybe forgetting something of the bleak realities about Ethan, which has been shown in the film. The Searchers happens in the foundation a place where there are no good and evil. Liberty shows how the dark foundation can become legend; how we can invent the triumph of good in a situation without distinction between good and evil.

John Ford (II)

Segueixo amb el tema de Liberty Valance en el darrer blog que publicaré per uns quants dies, ja que demà comença el primer half-term del curs i fins el dissabte estaré donant un tomb pels comtats de Devon i Cornwall al sud-oest de Gran Bretanya, tot i que seguiré rumiant el tema i miraré, encara que no podré escriure gaire, de connectar-me a Internet. El sentit del treball és reflexionar sobre la noció d’autoria. És a dir, es parteix de la hipòtesi que hi ha autors i que John Ford n’és un. Com es pot mostrar això?. A classe, Leyla ( la professora) ho va justificar fent un raonament estructuralista dient que tota la cinematografia de Ford consisteix d’històries articulades enfront d’opcions contrastades com les següents:
Jardí Desert
Sedentarisme Nomadisme
Europeus Indis
Civilització Salvatgisme
Llibres Armes
Casat Solter
Llar Exteriors
Em sembla que aquestes dualitats són un instrument prou vàlid i ambdues funcionen bé per les dues pel·lícules que he triat. A això afegiria però dues raons més, al meu entendre, de prou pes: En primer lloc, Ford és un autor definit per un estil visual, per una manera de rodar austera, que prefereix els plans de conjunt als primers plans per transmetre emocions i amb una economia de la càmera que es mou l’imprescindible però que quan ho fa assoleix un nivell d’expressivitat important. En segon lloc, totes les dualitats esmentades s’integren en un sentit general de l’obra de Ford que m’agrada representar com un mosaic on es reflecteix tota l’experiència històrica dels EEUU. Haver triar Liberty representa una petita dificultat perquè és una pel·lícula formalment estranya en el context de l’obra de Ford, ja que l’acció està rodada gairebé sempre en interiors i això fa que la característica formal més evident, prou palesa a The Searchers, es perdi. John Ford és també un paisatge, però això és difícil de copsar a Liberty.
Molt ràpidament ja he començat a rebre comentaris i d’algú, en Ramon, decididament admirador d’aquests films. Tens raó en fer-me notar que les relacions dels personatges de Wayne amb els de Hunter o Stewart són molt complexes (un altre qüestió que m’amoïna és si el meu anglès servirà per expressar diferències tan subtils). De fet, segurament en cap dels dos casos no es pot parlar d’un procés educatiu, tot i que si que en ambdós films el personatge de Wayne pensa que està duent a terme aquesta tasca. On difereixo és a la valoració del final de The Searchers. Siguin quines siguin les raons per les que Ethan decideix no matar Debbie, no estic segur que siguin les humanitàries esgrimides per Martin, sinó d’altres més primitives i bàsiques. Recordo bé el teu treball sobre The Searchers i no he llegit cap altre escrit on es tracti tan bé l’estructura narrativa d’aquesta pel·lícula. Ara bé, l’estructura de Liberty no és gaire lineal, començant pel fet que és un film que constitueix fonamentalment en un flash-back i que té un falsh-back dintre del flash-back. Hom podria parlar d’una certa circularitat en el darrer film (això se m’acut ara). Al capdavall Stewart segueix essent, als ulls dels altres, l’home que ha matat liberty Valance però el seu distanciament amb la seva dóna fa que en el fons segueixi essent el foraster que havia arribat molts anys abans.
No tinc tan clar si el sentit d’ambdós films és tan oposat i de si fins a un cert punt no es poden veure com complementaris. Liberty Valance expressa la fórmula bàsica del cine de Ford: Print the legend. Alguns elements en aquest sentit es troben a The Searchers, tot i que potser no de manera tan clara a la presentació que es fa de l’acció de la cavalleria ianqui. Em sembla també que la indistinció entre bé i mal que és tan clara a The Searchers tampoc és del tot aliena al film de 1962 i això és mostra precisament en els aspectes comuns que mantenen els personatges de Valance i Doniphon. Jo crec que la segona pel·lícula és molt pessimista i escèptica envers el valor de la civilització (potser al capdavall les flors de cactus no estan tan malament), però The Searchers no és una pel·lícula tampoc gaire optimista. Com explicava al llibre potser s’ha fundat la civilització i la comunitat, però les tensions futures no són difícils de preveure. En tot cas, la presència d’una temàtica comuna: la fundació de la civilització, l’establiment del pacte social, és un referent vàlid per a tots dos films.

Brainstorming requested

1. El descobriment del dia d’ahir va ser que la meva professora de cinema és una decidida fordiana i es va posar molt contenta quan va veure algú que mostrava una actitud d’entusiasme envers Ford. Això va ser després de la primera projecció del curs de The searchers i sembla clar que no està gaire acostumada a trobar gent que comparteixi el seu entusiasme. La conseqüència d’això és que va quedar més o menys establert que el meu primer treball del curs serà sobre John Ford. Es tracta de mostrar els trets de John Ford com a autor. La base haurà de ser un parell de pel·lícules. Triaré The searchers i the man who shoot Lyberty Valance. Es tracta de trobar analogies d’estructura narrativa i estil que serveixin per constatar l’autoria de John Ford. Com que se que entre els meus lectors hi ha molts seguidors entusiastes de Ford, aprofito aquest espai per demanar-vos suggeriments. Jo he començat a rumiar aquesta tarda i he trobat les següents analogies:
   
   
   1/ Als dos films J. Wayne interpreta un personatge entremig de l’alternativa entre civilització i salvatgisme que caracteritza el cine de Ford. En tots dos casos a més hi ha una idèntica estructura de relacions triangular. Al film més antic Scare- Ethan-Martin. Al film de 1962, Lyberty-Ransom-Doniphon. En tots dos casos el personatge de Wayne comparteix trets essencials amb el salvatgisme que representen Scare i Liberty. Martin i Ransom són personatges en un cert sentit educats per Wayne, però la seva aposta per la civilització implica un trencament necessari dels lligams amb ell.
   2/A les dues pel·lícules són fonamentals figures marginals o marginalitzades que acaben tenint un efecte benèfic a la vida social. Així a The Searchers la figura de Moses, que sempre apareix providencialment per assenyalar on són els comantxes. A Liberty, aquest paper l’exerceix en un cert sentit Peabody, però també el marginat esclau negre de Wayne.
   3/Liberty és un films sense exteriors però que reflecteix bé una de les dualitats característiques del cine de Ford: l’enfrontament entre nòmades i sedentaris. A the Searchers el nomadisme és un tret que comparteixen Ethan i els comantxes en contraposició a les famílies que resten al seu territori. Liberty Valanca és un home que té com a residència on és el seu barret. Aquí Wayne torna a mostrar-se com un personatge entremig. Vol construir una casa que mai acabarà, per esdevenir finalment un rodamón. Aquestes consideracions també són valides pel que fa a les qüestions del matrimoni i la família.
   4/Una oposició fonamental al cine de Ford és la existent entre la pistola i el llibre. Cap film pot ser en aquest sentit tan clar com Liberty Valance. Però l’oposició també existeix a The Searchers, on es sobreposa a la distinció de gèneres. Els homes utilitzen les armes i són les dones les que saben de lletra.

Inocència

Per Feyerabend la filosofia de la ciència del segle XX ha estat un camp de batalla diferent en la forma però no el contingut essencial de aquell en el que dialècticament competiren Parmènides, els sofistes, Plató i Aristòtil. En aquesta reedició el lloc de Parmènides i Plató correspondria a Popper, defensor en definitiva de “la ciència” com a universal abstracte, no és difícil aproximar les figures de Kuhn i la sofística i tampoc és casual que Feyerabend acabi el seu darrer manuscrit realitzant un elogi del pensament d’Aristòtil pel seu esforç de defensor del concret i del sentit comú. L’estil de Feyerabend és prou convincent i certament és difícil no estar d’acord amb la seva denuncia de la tirania dels universals i dels esgarrifosos efectes politics i socials d’aquest predomini, una de les conseqüències del qual és la desmesurada hegemonia teòrica d’unes ciències econòmiques molt més fràgils i ideologitzades del que sovint s’admet. Tanmateix aquesta denúncia tampoc serveix per esborrar els problemes plantejats per la seva defensa del sentit comú i de la pluralitat. Una lectura no doctrinària de Plató és en aquest sentit fonamental. El resultat de tot plegat és que em sembla que cal completar l’afirmació husserliana que de fa molt temps subscric: no sols totes les teories filosòfiques són falses, sinó que no hi ha cap d’innocent. I de totes maneres un altre cop és essencial establir la diferència entre el text dels diàlegs i el platonisme. Els primers són essencials per mostrar i copsar tant la falsedat com la culpabilitat de totes les teories, àdhuc la de les idees, el segon és una conseqüència de l’aristotelisme

12 d'octubre

Ahir al meu Institut va haver una conferència sobre la “fiesta nacional”. Com que per qüestions d’horari em tocava anar no vaig plantejar resistència. D’entrada, una decepció, perquè no es va dir res de temes tauromàquics, sinó que es tractava d’explicar perquè el 12 d’octubre és la festa nacional. El ponent era el conseller de cultura de l’ambaixada. La xerrada va ser tan penosa com era d’esperar amb tots els tòpics putrefactes de la gran gesta històrica i un nivell d’autocontradicció notable. Pretesament el 12 d’octubre és la festa nacional però es deien coses com que es celebra molt a Miami (avantguarda del món de la creació intel·lectual gràcies al veïnatge de la família Iglesias). Benauradament no conec ningú de Miami, però tinc els meus dubtes seriosos sobre si la gent de Mèxic o Caracas ( on hi ha lectors d’aquest dietari) celebren amb entusiasme aquest dia. El que jo no entenc gaire és que si aquesta és la festa nacional, quin és llavors el missatge implícit: Mèxic o Veneçuela no són pas nacions, sinó part d’una altra nació?. No se pas si estaran gaire d’acord. Tot sembla indicar que no. El moment més penós fou però quan un bon alumne, preguntà si l’origen de la festa tenia alguna relació amb el desmembrament de l’imperi al 1898. El ponent va fer veure que no ho tenia clar i va sortir per la tangent. Això em va obligar després a sacrificar alguns dels minuts que li pertocaven al diví Plató, per explicar als meus alumnes que de fet això s’ho van empescar Ramiro de Maeztu i alguns altres individus de menys alçada intel·lectual quan intentaven posar les bases d’un feixisme a la italiana dins de l’estat espanyol. D’aquí l’expressió vergonyosa de dia de la raça que alguns lectors sense dubte recordaran. La noció de hispanitat és per tant l’equivalent exacte d’allò que per Mussolini i els seus seguidors era la romanitat. La diferència és que Itàlia va penjar Mussolini d’un escorxador i nosaltres no hem trencat gens amb el franquisme, que defineix els conceptes bàsic de l’estructura mental d’una bona part dels dirigents del país

Il·lustració

Entre els problemes als que feia referència ahir el més emprenyador és el causat per la impresora-scaner que vaig adquirir l’u d’octubre i que no acaba de funcionar, segons sembla per culpa de Microsoft. La pèrdua d’energies que podria utilitzar per una finalitat millor és notable. I el tema no és banal perquè com si el destí em castigués per tot el temps que he malbaratat aquest estiu, la meva angoixa en aquest sentit des de que he tornat a Londres és aclaparadora. La conseqüència a més és decebedora perquè fa dies que no he pogut seguir l’actualitat britànica, ni centrar-me en el descobriment de moltes de les coses que em resten per trobar en aquesta ciutat. És una pena, perquè cada dia la sento com més meva. Rumiant sobre aquest fet, suposo que té alguna cosa a veure amb el fet que l’època amb la que més m’identifico segueix essent el període de la filosofia moderna i al capdavall Londres és la única ciutat europea del seu moment on el poder dels Il·lustrats fou absolut. Això va imprimir un caràcter que encara perdura i es fa palès en l’arquitectura dels seus monuments, l’omnipresència de Wren, la vocació didàctica dels seus museus, dels primers del món, i la vitalitat i la continuïtat de les seves institucions científiques. Paris també està molt bé, però en definitiva Paris és una invenció del XIX quan la il·lustració havia degenerat en positivisme i ja no hi havia manera de treure’s del tot de sobre la tonteria romàntica

Britania

Problemes variats i de tota mena estan alentint la marxa d’aquest dietari, cosa que em sap molt greu perquè pràcticament és la única cosa que m’interessa realment de totes les que estic fent a hores d’ara. Un dietari no és de fet una bona raó per viure, però si definitiva per anar fent, i qui dia passa, any empeny. Avui reprendré l’observació del meu germà al darrer post que em va lliurar, per assegurar que tot i que no gaire encara queden unes traces de Londinium. La ciutat romana s’estenia més o menys pel que ara és la city. El riu era la frontera meridional i els límits es correspondrien amb la torre de Londres i la catedral de Sant Pau, de fet un temple ja en època romana. És una mica difícil adonar-se’n perquè precisament aquesta part de la ciutat arquitectònicament és la més nova i la traça del vells carres romans es va perdre després del gran incendi de finals del XVII. Els alemanys acabaren de contribuir perquè aquesta zona fou la més afectada de la ciutat per la força destructiva de la Luftwaffe. Allò que efectivament resta és poca cosa. Vora del riu hi ha un temple de Mitra, descobert no fa gaire més de vint anys, i que encara no he visitat, tot i que no sembla haver gaire més que els fonaments. A la frontera septentrional en el vèrtex Oest hi ha un carrer que segueix exactament la traça de l’antiga muralla romana i dins del museu d’història hi ha una muralla del XIII amb fonaments posats pels romans. Les restes arqueològiques estan exposades a l’esmentat museu que, com quasi tots els dels país, és de gran qualitat didàctica i et donà una bona idea de l’evolució de Londinium i del sentit i la significació de les restes que allí s’exposen. Curiosament ni a França, ni a Italia, ni a Espanya l’imperi romà sembla despertar l’admiració i el respecte que tenen a Anglaterra. Qualsevol pedregot del que es pugui intuir un origen romà es converteix en objecte de rememoració històrica, suposo que en part motivats pel fet que en un cert moment els anglesos van poder creure d’ells mateixos que només els romans podian ser un precedent històric que estigués a la seva alçada.

Riu avall

Un trajecte en principi turístic, però del tot recomanable per fer-se una bona idea de la capital anglesa, consisteix en acompanyar el curs del riu Tamessis en el seu camí fins el mar des del lloc d’embarcament, prop de Charing Cross, fins a Greenwich. Més enllà de la contemplació d’alguns dels edificis més emblemàtics de la capital britànica, com la catedral, la Tate Modern o la torre de Londres, el passeig permet constatar la vitalitat de la capitalitat britànica a la recuperada zona dels molls, que constitueix un espectacle arquitectònic de primera magnitud. Greenwich és un barri famós pel meridià i és on es troba el museu d’astronomia, a més del museu naval i del famós Cutty Shark. És un lloc ben agradable on difícilment tens la sensació d’estar dins d’una ciutat de les dimensions de Londres, sinó més aviat en un petit i agradable poble,l potser de la costa. El seu parc a la vora del riu i amb senderis escarpats té segurament les millors perspectives de la capital. Mentre baixava amb el vaixell pel riu, m’ha vingut a la memòria que una de les meves novel·les preferides comença amb una navegació per aquella part del riu: The hearth of darkness. És l’evocació de la por que degueren sentir els romans quan començaren a introduir-se a Gran Bretanya, la necessària introducció per què Marlowe comenci a donar una idea del que ell experimentà quan s’endinsà en un altre gran riu, el Congo, a la recerca de Kurtz. No he estat mai al riu Congo, i si em perdo segurament no és el lloc on m’haureu de buscar, però no és difícil copsar l’analogia plantejada per Conrad. Si puc aquest cap de setmana faré alguna petita incursió a Londinium, o millor dit al poc que encara resta.

dia de la hispanidad

Ahir es suposava que havia de ser un dia especial amb un gran nombre d’activitats extraescolars al centre, però finalment no es va fer res. En part, perquè la direcció del centre va imposar una mesura poc popular entre part del professorat: fer una pre-avaluació del cursos del segon cicle de la ESO. No avorriré als lectors amb els resultats de l’avaluació que d’altra banda tampoc tinc gaire clars. Si voldria assenyalar el contrast entre allò que hi ha de real i viu a l’ensenyament i la mitologia pseudo-científica que s’ha anat imposant com discurs legitimador. Si d’alguna cosa pot servir una avaluació és per constatar que el treball pedagògic és sempre estrictament i radicalment individual. Malgrat tot des de Sòcrates s’han fet aportacions valuoses però no decisives a la pedagogia. Sí parlem d’instrucció o adoctrinament això és altra cosa, però és clar que aquests són termes massa mal vistos, tot i que òbviament tampoc estan gaire allunyat de les pràctiques reals. D’altra banda hi ha el tema del dotze d’octubre i de la nul·la resposta dels funcionaris destinats. Catalans només en som quatre i de bascos no hi ha cap. És a dir, la nostra força no explica el fracàs d’una presumible jornada d’afirmació nacional. Aquest fet em du a formular una hipótesi que com molts altres es quedaran en aquest pur estat. Mes enllà del problema català, encara que Catalunya no existís, l’estat i la nació espanyola és intrínsecament defectuosa. En aquest sentit em sembla que les lectures que sovint es realitzen des de Madrid o Barcelona estan ambdues fonamentalment equivocades. No és la qüestió de Catalunya, la que fa en un cert sentit Espanya inviable, sinó és la inviabilitat original d’Espanya la que ha acabat originant la qüestió catalana. La comprensió d’aquest problema és més aguda en aquest sentit dins del PP que del PSOE. De fet, els populars tenen una idea clara de que cal buscar formes de crear un orgull de ser espanyols. El problema per nosaltres és que la seva clara percepció del problema fa que l’estratègia de la confrontació permanent sigui no accidental sinó essencial

Filosofia de la ciència i estupidesa

Com que els temps no estan per a ser gaire creatiu i aquí tampoc no disposo de gaires mitjans ha acabat explicant el programa oficial als meus alumnes de primer de batxillerat. Així ara estic explicant més o menys que és el discurs científic, és a dir, dedicant dues setmanes al tema que segons els experts de Zapatero haurà d’omplir un any sencer del currículum. L’èxit com és fàcil d’imaginar no és aclaparador. Pels meus alumnes la ciència no existeix. Com a molt hi ha les matemàtiques, les naturals, la física, la química .... realitats diferents sense cap més lligam en molts casos que el seu caràcter de matèries escolars. Això no significa que es revelin contra el meu ensenyament. Pel contrari submisament copien les meves observacions sobre el falsacionisme o sobre els quatre (o potser cinc) passos del mètode hipotètic-deductiu. Tanmateix que no estan gaire impressionats és un fet fora de qualsevol dubte. En aquest context he començat a rellegir Feyerabend, el qual tindria molt clar, si fos el professors d’aquests alumnes, que aquests tenen raó i que la seva visió de la ciència en el fons és superior a la de Popper. De fet, Feyerabend expressa explícitament allò que els meus alumnes saben però no tenen temps, ni ganes, ni mitjans per a expressar: La ciència és una abstracció que en el fons no respon a cap activitat cognoscitiva concreta ( tot i que potser si a realitats socials d’una altra mena). La veritat és que les observacions de Feyerabend sovint poden ser un pel massa cridaneres, però mai estan del tot mancades de fonament. El seu èxit ha estat però, com no podria ser d’un altre manera, escàs. Tanmateix des de la meva perspectiva, Feyerabend té l’avantatge de no ser mai avorrit i en aquest sentit la seva obra es contraposa perfectament a la de Popper que mai no va assolir ser interessant, si més no, des d’un punt de vista filosòfic. Com a ideoleg ningú no discutiria pas el seu caràcter fonamental

Death of a salesman

Divendres vaig veure una representació d’una de les obres que poden ser considerades un clàssic dins del teatre del segle XX: Death of a salesman o com es va traduir al castellà “muerte de un viajante”. L’obra està protagonitzada per Brian Dennehy que ha obtingut un gran èxit personal pel seu treball. De fet, és un actor important i la resta del repartiment està a la seva alçada. No fa gaire anys vaig veure aquesta mateixa obra representada en castellà a Barcelona. Llavors el protagonista era Pepe Sacristan. Per poder seguir la representació vaig haver de llegir-me abans el text d’Arthur Miller i així he comprovat que la versió que vaig veure al teatre Liric de Londres és extremadament fidel al text. No puc dir el mateix, per què no ho recordo, de la que vaig veure al teatre Principal de la Rambla. Evidentment el fet que es tractés d’una traducció, segurament ja serveix per establir diferències. En tot cas las dues lectures de l’obra són ben diferents a les dues representacions. Sacristan feia un personatge molt més fràgil i que era fàcil veure com una víctima, com un home aixafat pel sistema. El Willy Loman de Dennehy és ben diferent. Un personatge més poderós, víctima ja no tant d’un sistema, en el qual al capdavall ell hi creu i en forma part, com dels seus defectes i de la seva Hybris, que no per imbuïda pel mitjà que l’envolta és menys pròpia. En definitiva com digué Cristina, quant li vaig explicar, una era una versió catòlica i l’altra, la de Londres, purament protestant. També aquesta vegada vaig pensar molt més al paper dels fills i em sembla clar que cadascun d’ells s’ha d’entendre com una prolongació dels trets de caràcter del seu pare. Així, el gran, Biff, és allò que Willy en el fons era i no volgué mai acceptar: l’home que només té possibilitats de realitzar-se en el contacte amb la natura i per tant un home sense lloc en la civilització urbana, on només els triomfadors tenen dret a ser-hi. El segon, Happy, té la mateixa tendència a viure en el falsejament sistemàtic de la seva realitat personal per disfressar una vida mediocre en una vida de triomf i així al capdavall acabar traient-li tot el valor a la pròpia vida. Com em va passar a Barcelona, la segona part de l’obra funciona molt millor que la primera, segurament massa expositiva i un pel lenta. Miller és un autor la validesa del qual ara molta gent qüestiona. Certament el despertar del somni americà és un tema al qual potser ja se li han donat masses voltes, però Miller escriví l’obra a l’any 48 després que els EEUU obtingueren la major victòria de la seva història i certament el mèrit de la intempestivitat no se li pot negar pas ( a més, el tema encara pot donar de si com ho mostra la darrera excel·lent pel·lícula de Cronenberg). En tot cas l’obra em va donar a pensar des de qüestions diguem-ne teòriques, l’obra participa d’un dels trets del cine americà dels quals parlo més al llibre: la ideologia antiurbana i la nostàlgia dels espais oberts, a qüestions més personals. Em sembla que les famílies amb una estructura com la dels Loman, només dos fills mascles, hi ha una situació de desequilibri estructural perillós, especialment si, com a l’obra, la figura del pare és massa dominant. Per això aquest cop vaig veure clar que la veritable víctima és la mare. La dona que resta sola sense entendre gaire bé el perquè de tot plegat després d’una vida de treball sense recompenses ni horitzons.

Estatut

Si haguessin esperat una setmana a aprovar l'estatut, encara s'hagués pogut generar molta més literatura. (dolenta, és clar)

Vida sense filosofia

Fa molt de temps que no llegia tan poca filosofia. De fet, des que vaig començar la carrera l’any 82, em sembla que aquesta ha estat la primera temporada que no tenia cap text filosòfic a les meves mans. Imagino que dintre de no gaire hi tornaré. De fet, coses per llegir en tinc i ganes també. Certament excuses a nivell de temps i d’organització de la vida no em manquen. El fet de tornar d’unes vacances tan llargues hi compta, així com el fet que malgrat que això m’agradi molt, no deixo d’estar en terra estranya. Tanmateix segur del tot, no puc estar-hi perquè sé prou de mi mateix com per saber que no es pot saber. Dimecres passat vaig imprimir i veure el primer manuscrit del llibre que he estat escrivint aquests darrers tres anys. No tinc gaire clar que vindrà després. Masses dubtes i poques forces. Tanmateix cansar-se és massa fàcil

llibres vells

Avui contestant una carta que ja començava a ser antiga em demanaven que parlés del meu llibre sobre Descartes i me n’he sortit amb una vaga promesa de que ja ho faré un altre dia, però el fet és que no he estat capaç. La meva producció literària no és gran però tampoc insignificant. Tanmateix sembla que em manca alguna cosa que hauria de tenir per poder considerar-me alguna cosa així com un escriptor. El cert és que em costa molt llegir les coses que he escrit fa temps i quan ho faig em costa reconèixer-les com a meves. En molts casos semblen d’algun que és totalment altre. I tampoc és perquè hagi canviat d’opinió. Tot plegat tampoc no n’he tingut tantes per a poder canviar-hi gaire. És simplement que em sé un altre. Sovint tinc dubtes sobre el sentit general del fet d’escriure, però almenys personalment l’escriptura m’ha servit per una cosa: per adonar-me que Hume, Pessoa, Heràclit tenien raó i això de la identitat personal no és gaire cosa més que una mentida pietosa.

A history of violence

Ahir, vaig anar al cinema i vaig tenir l’oportunitat de veure una pel·lícula excel·lent: l’últim treball de David Cronenberg: A History of violence. Aquest és un film que es venia com més moderat que les altres propostes de Cronenberg, un cineasta que no he seguit més de prop en molt casos perquè no sempre em resulta fàcil aguantar les seves pel·lícules en el sentit més físic del terme. Tanmateix les escenes de violència són ben dures i encara és més inquietant el film si considerem allò que podríem dir el seu anàlisi moral. El que és clar és que Cronenberg mostra en aquest film un fabulós ofici: domini del temps cinematogràfic i de la planificació. A això cal afegir un guió molt bo i plausible, una banda sonora de Shore, ben oportuna i un nivell interpretatiu de gran magnitud. Viggo Mortesen és convincent com l’honest “family man” que potser és una altra cosa però sobretot excel·leix el treball de Ed Harris, un actor secundari dels que ja no queden, i que és el centre de totes les escenes en que intervé, especialment de la primera, que als afeccionats de bona memòria cinematogràfica, quan la vegin associaren al magnífic inici del film de Siodmak The Killers (que poc després Siegel refaria en una nova versió amb dos amenaçadors Lee Marvin i Clu Gulager). No vull entrar gaire en els detalls de la trama, si assenyalar però que la pel·lícula respon un dels ideals cinematogràfics definits pel mestre Hitchcok, agafar l’espectador i no deixar-lo anar. Jo ahir em vaig trobar així, lliurat en molts moments a desitjos dels que normalment no tindria. El crític de Sigth& Sound digué en la seva ressenya que el film era essencialment un western. N’estic d’acord i potser d’aquí el meu entusiasme. Exactament hom podria definir la pel·lícula com una relectura amarga de dos films capitals al gènere: Winchester 73 i Unforgiven. Suposo que no trigaren gaire a estrenar-la a Barcelona, si no ha estat ja estrenada. Val prou la pena

Introduction to cinematography

Dijous passat vaig començar un curs a Birbeck University, un centre de formació continua que ofereix des de cursos aïllats fins a programes més amplis que et donen el títol de bachellor. El curs que he triat és una introducció a la cinematografia i es realitzà al British Film Institute. De fet, la meva finalitat principal no és tant la d’adquirir coneixements nous com la de tenir una oportunitat de practicar el meu anglès sempre precari per, malgrat tot, les poques oportunitats que tinc de practicar-ho. Aquest cap de setmana per exemple pràcticament no he sentit una paraula en anglès. He fet segurament el contrari del que hagués mirat de fer a Barcelona. He triat un curs del que tinc prou coneixements per centrar-me a la millora dels aspectes lingüístics. Pel que he vist la Birbeck University està molt bé. La seva oferta educativa és mot ample i abastà des de programes sencers de quatre anys de durada a cursos que duren una sola tarda. En aquest sentit la seva flexibilitat no té comparació amb la dels centres educatius de casa nostra, però és clar que una de les virtuts dels britànics és la poca importància que donen als títols. En general confien en el seu criteri i no els impressionen els papers. Suposo que si no tens criteri, llavors com a mínim has de demanar papers .... Això és així en moltes instàncies importants per exemple les proves d’admissió a Cambridge i Oxford que aquest mes comencen a realitzar-se. És molt més important l’entrevista personal que el currículum, perquè valoren més una personalitat “interessant” que no pas un currículum brillant. Quan penso als temps de la meva formació universitària em sembla una apreciació molt justa. El curs que realitzo la introducció a la cinematografia sembla ben plantejat. La professora Leila Wimmer està realitzant una tesi sobre la recepció crítica del cinema anglès a França a la postguerra. Sembla més aviat francòfila, com en el fons ho és molta gent cinèfila. En alguns aspectes el cine és una invenció americana (en altres russa i alemanya), però la cinefília és quelcom específicament francès. El curs dura vint i quatre setmanes i les pel·lícules projectades són les següents: The Searchers (John Ford, 1956), Double Indemnity (Billy Wilder, 1942) Gentlemen prefer blondes (Howard Hawks, 1953) Battleship Potemkin (Eisenstein 1927), Bycicle Thieves (De Sicca 1948), A bout de souffle (Godard, 1960), The Gleaners and I (Agnes varda, 2001), Snow white and the seven darfs (David hand, Walter Disney, 1938) i la única que no he vist el documental britànic Fires where started (Jennings, 1942). Com és propi del país hi haurà poca classe magistral i molt debat entre els alumnes. Això no se si farà el curs gaire interessant. Varem començar comentant els primers quinze minuts d’On the Town i els comentaris foren en general irrellevants, allò que més semblava cridar l’atenció a la gent eren els aspectes propagandístics del film !. En fi, ja veurem. Tot seguint la discussió però vaig tornar a sentir la sensació de que jo només entenc bé a les persones d’una certa edat. L’anglès de la gent de vint anys em resulta molt més difícil.

Dublin (II i últim)

Segueixo amb Dublín i prometo deixar el tema de l’alcohol pel moment. Dublín és una ciutat amb un estil arquitectònic ben definit i les cases d’estil georgià són un dels seus senyals d’identitat. Tanmateix fins i tot pel centre és ben fàcil trobar carrers més aviat desballestats i amb molt poca gràcia, segurament conseqüència encara dels temps en que la ciutat era una dependència de l’imperi britànic i també dels anys d’endarreriment i sotsdesenvolupament que foren una bona part de la història de la república d’Irlanda. Dublín té dos centres d’interès monumental i turístic a més de les catedrals. El primer és segurament el lloc més notable de la ciutat: el Trinity College. Un complex universitari d’origen protestant, al qual des de fa trenta anys comencen a accedir els catòlics, (meditant quan elaboro aquests diaris me n’adono que Irlanda és molt catòlica però Dublin no ho és tant). El complex és d’amples dimensions. Hi ha una gran plaça central i quatre més que s’obren sobre els quatre punts cardinals. El lloc més interessant és la biblioteca antiga 64 metres de bat a bat, tots ells farcits d’incunables. El més important que mereix una exhibició per ell sol és el llibre de Kels, un manuscrit il·luminat del segle IX. Entre els membres prominents del col·legi es pot esmentar E. Burke o S. Becket, que quan deixà el college, deixa també Irlanda, per tornar molt esporàdicament (quan ho feia sembla que es posava malalt). L’altre és el castell de Dublín que de fet sembla tenir poc de castell. El seu origen és un antic castell normand (Dublin és una ciutat d’origen viking) , sobre la qual es feu un palau al segle XVII que serví de residència dels governadors anglesos. Avui en dia és una dependència del Govern irlandès. Fem una visita comentada on el nostre cicerone ens saluda en gaèlic, per passar després a l’anglès. De fet, l’únic gaèlic que es pot sentir a la ciutat són les salutacions dels guies turístics, les indicacions del carrer, això si, són sempre bilingües. Com a les ciutats angleses hi ha un bon nombre de recordatoris històrics. Sense anar a buscar-les recordo haver passat per davant de les cases natals de Wilde, Shaw i el duc de Wellington, al qual, quan li demanaren pel seu origen dublinenc, declarà que haver nascut a un estable no et feia pas un cavall. Dins de la ciutat els parcs són molt més reduís que els de Londres o Edimburgh tot i que molt més frondosos. El més gran però el phoenix park no el varem visitar perquè queda una mica lluny del centre. Clouré l’anotació parlant d’una persona després d’haver parlat de tant llocs. El taxista que dissabte al vespre ens va dur al temple bar (la zona on es concentren els pubs, equivalent a la “senda de los elefantes” que es trobava fa anys a les ciutats del nord d’Espanya) era un personatge d’una loquacitat aclaparadora. Els deu minuts del trajecte, mai no poden ser gaire llargs a Dublin, va estar parlant i exposant-nos les seves teories més diverses. Contràriament als taxistes espanyols no era un personatge gaire ultradretà sinó que tenia com a personatge més odiat, la per mi tampoc gens simpàtica M. Thatcher, tot i que potser és una mica exagerat dir que quan Blair va arribar al poder, la major part dels anglesos vivien a la misèria. La seva teoria més pintoresca però, que deixo a la consideració dels lectors d’aquest blog, consistia en posar com a causa de l’huracà katrina els vols dels avions, després d’afirmar que ell no creia pas al canvi climàtic, una cortina de fum posada pels governs per distraure’ns de l’autèntic problema creat pels avions. Ves a saber!