Inocència

Per Feyerabend la filosofia de la ciència del segle XX ha estat un camp de batalla diferent en la forma però no el contingut essencial de aquell en el que dialècticament competiren Parmènides, els sofistes, Plató i Aristòtil. En aquesta reedició el lloc de Parmènides i Plató correspondria a Popper, defensor en definitiva de “la ciència” com a universal abstracte, no és difícil aproximar les figures de Kuhn i la sofística i tampoc és casual que Feyerabend acabi el seu darrer manuscrit realitzant un elogi del pensament d’Aristòtil pel seu esforç de defensor del concret i del sentit comú. L’estil de Feyerabend és prou convincent i certament és difícil no estar d’acord amb la seva denuncia de la tirania dels universals i dels esgarrifosos efectes politics i socials d’aquest predomini, una de les conseqüències del qual és la desmesurada hegemonia teòrica d’unes ciències econòmiques molt més fràgils i ideologitzades del que sovint s’admet. Tanmateix aquesta denúncia tampoc serveix per esborrar els problemes plantejats per la seva defensa del sentit comú i de la pluralitat. Una lectura no doctrinària de Plató és en aquest sentit fonamental. El resultat de tot plegat és que em sembla que cal completar l’afirmació husserliana que de fa molt temps subscric: no sols totes les teories filosòfiques són falses, sinó que no hi ha cap d’innocent. I de totes maneres un altre cop és essencial establir la diferència entre el text dels diàlegs i el platonisme. Els primers són essencials per mostrar i copsar tant la falsedat com la culpabilitat de totes les teories, àdhuc la de les idees, el segon és una conseqüència de l’aristotelisme

Filosofia de la ciència i estupidesa

Com que els temps no estan per a ser gaire creatiu i aquí tampoc no disposo de gaires mitjans ha acabat explicant el programa oficial als meus alumnes de primer de batxillerat. Així ara estic explicant més o menys que és el discurs científic, és a dir, dedicant dues setmanes al tema que segons els experts de Zapatero haurà d’omplir un any sencer del currículum. L’èxit com és fàcil d’imaginar no és aclaparador. Pels meus alumnes la ciència no existeix. Com a molt hi ha les matemàtiques, les naturals, la física, la química .... realitats diferents sense cap més lligam en molts casos que el seu caràcter de matèries escolars. Això no significa que es revelin contra el meu ensenyament. Pel contrari submisament copien les meves observacions sobre el falsacionisme o sobre els quatre (o potser cinc) passos del mètode hipotètic-deductiu. Tanmateix que no estan gaire impressionats és un fet fora de qualsevol dubte. En aquest context he començat a rellegir Feyerabend, el qual tindria molt clar, si fos el professors d’aquests alumnes, que aquests tenen raó i que la seva visió de la ciència en el fons és superior a la de Popper. De fet, Feyerabend expressa explícitament allò que els meus alumnes saben però no tenen temps, ni ganes, ni mitjans per a expressar: La ciència és una abstracció que en el fons no respon a cap activitat cognoscitiva concreta ( tot i que potser si a realitats socials d’una altra mena). La veritat és que les observacions de Feyerabend sovint poden ser un pel massa cridaneres, però mai estan del tot mancades de fonament. El seu èxit ha estat però, com no podria ser d’un altre manera, escàs. Tanmateix des de la meva perspectiva, Feyerabend té l’avantatge de no ser mai avorrit i en aquest sentit la seva obra es contraposa perfectament a la de Popper que mai no va assolir ser interessant, si més no, des d’un punt de vista filosòfic. Com a ideoleg ningú no discutiria pas el seu caràcter fonamental