Filosofia de la ciència i estupidesa

Com que els temps no estan per a ser gaire creatiu i aquí tampoc no disposo de gaires mitjans ha acabat explicant el programa oficial als meus alumnes de primer de batxillerat. Així ara estic explicant més o menys que és el discurs científic, és a dir, dedicant dues setmanes al tema que segons els experts de Zapatero haurà d’omplir un any sencer del currículum. L’èxit com és fàcil d’imaginar no és aclaparador. Pels meus alumnes la ciència no existeix. Com a molt hi ha les matemàtiques, les naturals, la física, la química .... realitats diferents sense cap més lligam en molts casos que el seu caràcter de matèries escolars. Això no significa que es revelin contra el meu ensenyament. Pel contrari submisament copien les meves observacions sobre el falsacionisme o sobre els quatre (o potser cinc) passos del mètode hipotètic-deductiu. Tanmateix que no estan gaire impressionats és un fet fora de qualsevol dubte. En aquest context he començat a rellegir Feyerabend, el qual tindria molt clar, si fos el professors d’aquests alumnes, que aquests tenen raó i que la seva visió de la ciència en el fons és superior a la de Popper. De fet, Feyerabend expressa explícitament allò que els meus alumnes saben però no tenen temps, ni ganes, ni mitjans per a expressar: La ciència és una abstracció que en el fons no respon a cap activitat cognoscitiva concreta ( tot i que potser si a realitats socials d’una altra mena). La veritat és que les observacions de Feyerabend sovint poden ser un pel massa cridaneres, però mai estan del tot mancades de fonament. El seu èxit ha estat però, com no podria ser d’un altre manera, escàs. Tanmateix des de la meva perspectiva, Feyerabend té l’avantatge de no ser mai avorrit i en aquest sentit la seva obra es contraposa perfectament a la de Popper que mai no va assolir ser interessant, si més no, des d’un punt de vista filosòfic. Com a ideoleg ningú no discutiria pas el seu caràcter fonamental