Inocència

Per Feyerabend la filosofia de la ciència del segle XX ha estat un camp de batalla diferent en la forma però no el contingut essencial de aquell en el que dialècticament competiren Parmènides, els sofistes, Plató i Aristòtil. En aquesta reedició el lloc de Parmènides i Plató correspondria a Popper, defensor en definitiva de “la ciència” com a universal abstracte, no és difícil aproximar les figures de Kuhn i la sofística i tampoc és casual que Feyerabend acabi el seu darrer manuscrit realitzant un elogi del pensament d’Aristòtil pel seu esforç de defensor del concret i del sentit comú. L’estil de Feyerabend és prou convincent i certament és difícil no estar d’acord amb la seva denuncia de la tirania dels universals i dels esgarrifosos efectes politics i socials d’aquest predomini, una de les conseqüències del qual és la desmesurada hegemonia teòrica d’unes ciències econòmiques molt més fràgils i ideologitzades del que sovint s’admet. Tanmateix aquesta denúncia tampoc serveix per esborrar els problemes plantejats per la seva defensa del sentit comú i de la pluralitat. Una lectura no doctrinària de Plató és en aquest sentit fonamental. El resultat de tot plegat és que em sembla que cal completar l’afirmació husserliana que de fa molt temps subscric: no sols totes les teories filosòfiques són falses, sinó que no hi ha cap d’innocent. I de totes maneres un altre cop és essencial establir la diferència entre el text dels diàlegs i el platonisme. Els primers són essencials per mostrar i copsar tant la falsedat com la culpabilitat de totes les teories, àdhuc la de les idees, el segon és una conseqüència de l’aristotelisme