Il·lustració

Entre els problemes als que feia referència ahir el més emprenyador és el causat per la impresora-scaner que vaig adquirir l’u d’octubre i que no acaba de funcionar, segons sembla per culpa de Microsoft. La pèrdua d’energies que podria utilitzar per una finalitat millor és notable. I el tema no és banal perquè com si el destí em castigués per tot el temps que he malbaratat aquest estiu, la meva angoixa en aquest sentit des de que he tornat a Londres és aclaparadora. La conseqüència a més és decebedora perquè fa dies que no he pogut seguir l’actualitat britànica, ni centrar-me en el descobriment de moltes de les coses que em resten per trobar en aquesta ciutat. És una pena, perquè cada dia la sento com més meva. Rumiant sobre aquest fet, suposo que té alguna cosa a veure amb el fet que l’època amb la que més m’identifico segueix essent el període de la filosofia moderna i al capdavall Londres és la única ciutat europea del seu moment on el poder dels Il·lustrats fou absolut. Això va imprimir un caràcter que encara perdura i es fa palès en l’arquitectura dels seus monuments, l’omnipresència de Wren, la vocació didàctica dels seus museus, dels primers del món, i la vitalitat i la continuïtat de les seves institucions científiques. Paris també està molt bé, però en definitiva Paris és una invenció del XIX quan la il·lustració havia degenerat en positivisme i ja no hi havia manera de treure’s del tot de sobre la tonteria romàntica