Death of a salesman

Divendres vaig veure una representació d’una de les obres que poden ser considerades un clàssic dins del teatre del segle XX: Death of a salesman o com es va traduir al castellà “muerte de un viajante”. L’obra està protagonitzada per Brian Dennehy que ha obtingut un gran èxit personal pel seu treball. De fet, és un actor important i la resta del repartiment està a la seva alçada. No fa gaire anys vaig veure aquesta mateixa obra representada en castellà a Barcelona. Llavors el protagonista era Pepe Sacristan. Per poder seguir la representació vaig haver de llegir-me abans el text d’Arthur Miller i així he comprovat que la versió que vaig veure al teatre Liric de Londres és extremadament fidel al text. No puc dir el mateix, per què no ho recordo, de la que vaig veure al teatre Principal de la Rambla. Evidentment el fet que es tractés d’una traducció, segurament ja serveix per establir diferències. En tot cas las dues lectures de l’obra són ben diferents a les dues representacions. Sacristan feia un personatge molt més fràgil i que era fàcil veure com una víctima, com un home aixafat pel sistema. El Willy Loman de Dennehy és ben diferent. Un personatge més poderós, víctima ja no tant d’un sistema, en el qual al capdavall ell hi creu i en forma part, com dels seus defectes i de la seva Hybris, que no per imbuïda pel mitjà que l’envolta és menys pròpia. En definitiva com digué Cristina, quant li vaig explicar, una era una versió catòlica i l’altra, la de Londres, purament protestant. També aquesta vegada vaig pensar molt més al paper dels fills i em sembla clar que cadascun d’ells s’ha d’entendre com una prolongació dels trets de caràcter del seu pare. Així, el gran, Biff, és allò que Willy en el fons era i no volgué mai acceptar: l’home que només té possibilitats de realitzar-se en el contacte amb la natura i per tant un home sense lloc en la civilització urbana, on només els triomfadors tenen dret a ser-hi. El segon, Happy, té la mateixa tendència a viure en el falsejament sistemàtic de la seva realitat personal per disfressar una vida mediocre en una vida de triomf i així al capdavall acabar traient-li tot el valor a la pròpia vida. Com em va passar a Barcelona, la segona part de l’obra funciona molt millor que la primera, segurament massa expositiva i un pel lenta. Miller és un autor la validesa del qual ara molta gent qüestiona. Certament el despertar del somni americà és un tema al qual potser ja se li han donat masses voltes, però Miller escriví l’obra a l’any 48 després que els EEUU obtingueren la major victòria de la seva història i certament el mèrit de la intempestivitat no se li pot negar pas ( a més, el tema encara pot donar de si com ho mostra la darrera excel·lent pel·lícula de Cronenberg). En tot cas l’obra em va donar a pensar des de qüestions diguem-ne teòriques, l’obra participa d’un dels trets del cine americà dels quals parlo més al llibre: la ideologia antiurbana i la nostàlgia dels espais oberts, a qüestions més personals. Em sembla que les famílies amb una estructura com la dels Loman, només dos fills mascles, hi ha una situació de desequilibri estructural perillós, especialment si, com a l’obra, la figura del pare és massa dominant. Per això aquest cop vaig veure clar que la veritable víctima és la mare. La dona que resta sola sense entendre gaire bé el perquè de tot plegat després d’una vida de treball sense recompenses ni horitzons.