Introduction to cinematography

Dijous passat vaig començar un curs a Birbeck University, un centre de formació continua que ofereix des de cursos aïllats fins a programes més amplis que et donen el títol de bachellor. El curs que he triat és una introducció a la cinematografia i es realitzà al British Film Institute. De fet, la meva finalitat principal no és tant la d’adquirir coneixements nous com la de tenir una oportunitat de practicar el meu anglès sempre precari per, malgrat tot, les poques oportunitats que tinc de practicar-ho. Aquest cap de setmana per exemple pràcticament no he sentit una paraula en anglès. He fet segurament el contrari del que hagués mirat de fer a Barcelona. He triat un curs del que tinc prou coneixements per centrar-me a la millora dels aspectes lingüístics. Pel que he vist la Birbeck University està molt bé. La seva oferta educativa és mot ample i abastà des de programes sencers de quatre anys de durada a cursos que duren una sola tarda. En aquest sentit la seva flexibilitat no té comparació amb la dels centres educatius de casa nostra, però és clar que una de les virtuts dels britànics és la poca importància que donen als títols. En general confien en el seu criteri i no els impressionen els papers. Suposo que si no tens criteri, llavors com a mínim has de demanar papers .... Això és així en moltes instàncies importants per exemple les proves d’admissió a Cambridge i Oxford que aquest mes comencen a realitzar-se. És molt més important l’entrevista personal que el currículum, perquè valoren més una personalitat “interessant” que no pas un currículum brillant. Quan penso als temps de la meva formació universitària em sembla una apreciació molt justa. El curs que realitzo la introducció a la cinematografia sembla ben plantejat. La professora Leila Wimmer està realitzant una tesi sobre la recepció crítica del cinema anglès a França a la postguerra. Sembla més aviat francòfila, com en el fons ho és molta gent cinèfila. En alguns aspectes el cine és una invenció americana (en altres russa i alemanya), però la cinefília és quelcom específicament francès. El curs dura vint i quatre setmanes i les pel·lícules projectades són les següents: The Searchers (John Ford, 1956), Double Indemnity (Billy Wilder, 1942) Gentlemen prefer blondes (Howard Hawks, 1953) Battleship Potemkin (Eisenstein 1927), Bycicle Thieves (De Sicca 1948), A bout de souffle (Godard, 1960), The Gleaners and I (Agnes varda, 2001), Snow white and the seven darfs (David hand, Walter Disney, 1938) i la única que no he vist el documental britànic Fires where started (Jennings, 1942). Com és propi del país hi haurà poca classe magistral i molt debat entre els alumnes. Això no se si farà el curs gaire interessant. Varem començar comentant els primers quinze minuts d’On the Town i els comentaris foren en general irrellevants, allò que més semblava cridar l’atenció a la gent eren els aspectes propagandístics del film !. En fi, ja veurem. Tot seguint la discussió però vaig tornar a sentir la sensació de que jo només entenc bé a les persones d’una certa edat. L’anglès de la gent de vint anys em resulta molt més difícil.