Dublin (II i últim)

Segueixo amb Dublín i prometo deixar el tema de l’alcohol pel moment. Dublín és una ciutat amb un estil arquitectònic ben definit i les cases d’estil georgià són un dels seus senyals d’identitat. Tanmateix fins i tot pel centre és ben fàcil trobar carrers més aviat desballestats i amb molt poca gràcia, segurament conseqüència encara dels temps en que la ciutat era una dependència de l’imperi britànic i també dels anys d’endarreriment i sotsdesenvolupament que foren una bona part de la història de la república d’Irlanda. Dublín té dos centres d’interès monumental i turístic a més de les catedrals. El primer és segurament el lloc més notable de la ciutat: el Trinity College. Un complex universitari d’origen protestant, al qual des de fa trenta anys comencen a accedir els catòlics, (meditant quan elaboro aquests diaris me n’adono que Irlanda és molt catòlica però Dublin no ho és tant). El complex és d’amples dimensions. Hi ha una gran plaça central i quatre més que s’obren sobre els quatre punts cardinals. El lloc més interessant és la biblioteca antiga 64 metres de bat a bat, tots ells farcits d’incunables. El més important que mereix una exhibició per ell sol és el llibre de Kels, un manuscrit il·luminat del segle IX. Entre els membres prominents del col·legi es pot esmentar E. Burke o S. Becket, que quan deixà el college, deixa també Irlanda, per tornar molt esporàdicament (quan ho feia sembla que es posava malalt). L’altre és el castell de Dublín que de fet sembla tenir poc de castell. El seu origen és un antic castell normand (Dublin és una ciutat d’origen viking) , sobre la qual es feu un palau al segle XVII que serví de residència dels governadors anglesos. Avui en dia és una dependència del Govern irlandès. Fem una visita comentada on el nostre cicerone ens saluda en gaèlic, per passar després a l’anglès. De fet, l’únic gaèlic que es pot sentir a la ciutat són les salutacions dels guies turístics, les indicacions del carrer, això si, són sempre bilingües. Com a les ciutats angleses hi ha un bon nombre de recordatoris històrics. Sense anar a buscar-les recordo haver passat per davant de les cases natals de Wilde, Shaw i el duc de Wellington, al qual, quan li demanaren pel seu origen dublinenc, declarà que haver nascut a un estable no et feia pas un cavall. Dins de la ciutat els parcs són molt més reduís que els de Londres o Edimburgh tot i que molt més frondosos. El més gran però el phoenix park no el varem visitar perquè queda una mica lluny del centre. Clouré l’anotació parlant d’una persona després d’haver parlat de tant llocs. El taxista que dissabte al vespre ens va dur al temple bar (la zona on es concentren els pubs, equivalent a la “senda de los elefantes” que es trobava fa anys a les ciutats del nord d’Espanya) era un personatge d’una loquacitat aclaparadora. Els deu minuts del trajecte, mai no poden ser gaire llargs a Dublin, va estar parlant i exposant-nos les seves teories més diverses. Contràriament als taxistes espanyols no era un personatge gaire ultradretà sinó que tenia com a personatge més odiat, la per mi tampoc gens simpàtica M. Thatcher, tot i que potser és una mica exagerat dir que quan Blair va arribar al poder, la major part dels anglesos vivien a la misèria. La seva teoria més pintoresca però, que deixo a la consideració dels lectors d’aquest blog, consistia en posar com a causa de l’huracà katrina els vols dels avions, després d’afirmar que ell no creia pas al canvi climàtic, una cortina de fum posada pels governs per distraure’ns de l’autèntic problema creat pels avions. Ves a saber!