John Ford (II)
Segueixo amb el tema de Liberty Valance en el darrer blog que publicaré per uns quants dies, ja que demà comença el primer half-term del curs i fins el dissabte estaré donant un tomb pels comtats de Devon i Cornwall al sud-oest de Gran Bretanya, tot i que seguiré rumiant el tema i miraré, encara que no podré escriure gaire, de connectar-me a Internet. El sentit del treball és reflexionar sobre la noció d’autoria. És a dir, es parteix de la hipòtesi que hi ha autors i que John Ford n’és un. Com es pot mostrar això?. A classe, Leyla ( la professora) ho va justificar fent un raonament estructuralista dient que tota la cinematografia de Ford consisteix d’històries articulades enfront d’opcions contrastades com les següents:
Jardí Desert
Sedentarisme Nomadisme
Europeus Indis
Civilització Salvatgisme
Llibres Armes
Casat Solter
Llar Exteriors
Em sembla que aquestes dualitats són un instrument prou vàlid i ambdues funcionen bé per les dues pel·lícules que he triat. A això afegiria però dues raons més, al meu entendre, de prou pes: En primer lloc, Ford és un autor definit per un estil visual, per una manera de rodar austera, que prefereix els plans de conjunt als primers plans per transmetre emocions i amb una economia de la càmera que es mou l’imprescindible però que quan ho fa assoleix un nivell d’expressivitat important. En segon lloc, totes les dualitats esmentades s’integren en un sentit general de l’obra de Ford que m’agrada representar com un mosaic on es reflecteix tota l’experiència històrica dels EEUU. Haver triar Liberty representa una petita dificultat perquè és una pel·lícula formalment estranya en el context de l’obra de Ford, ja que l’acció està rodada gairebé sempre en interiors i això fa que la característica formal més evident, prou palesa a The Searchers, es perdi. John Ford és també un paisatge, però això és difícil de copsar a Liberty.
Molt ràpidament ja he començat a rebre comentaris i d’algú, en Ramon, decididament admirador d’aquests films. Tens raó en fer-me notar que les relacions dels personatges de Wayne amb els de Hunter o Stewart són molt complexes (un altre qüestió que m’amoïna és si el meu anglès servirà per expressar diferències tan subtils). De fet, segurament en cap dels dos casos no es pot parlar d’un procés educatiu, tot i que si que en ambdós films el personatge de Wayne pensa que està duent a terme aquesta tasca. On difereixo és a la valoració del final de The Searchers. Siguin quines siguin les raons per les que Ethan decideix no matar Debbie, no estic segur que siguin les humanitàries esgrimides per Martin, sinó d’altres més primitives i bàsiques. Recordo bé el teu treball sobre The Searchers i no he llegit cap altre escrit on es tracti tan bé l’estructura narrativa d’aquesta pel·lícula. Ara bé, l’estructura de Liberty no és gaire lineal, començant pel fet que és un film que constitueix fonamentalment en un flash-back i que té un falsh-back dintre del flash-back. Hom podria parlar d’una certa circularitat en el darrer film (això se m’acut ara). Al capdavall Stewart segueix essent, als ulls dels altres, l’home que ha matat liberty Valance però el seu distanciament amb la seva dóna fa que en el fons segueixi essent el foraster que havia arribat molts anys abans.
No tinc tan clar si el sentit d’ambdós films és tan oposat i de si fins a un cert punt no es poden veure com complementaris. Liberty Valance expressa la fórmula bàsica del cine de Ford: Print the legend. Alguns elements en aquest sentit es troben a The Searchers, tot i que potser no de manera tan clara a la presentació que es fa de l’acció de la cavalleria ianqui. Em sembla també que la indistinció entre bé i mal que és tan clara a The Searchers tampoc és del tot aliena al film de 1962 i això és mostra precisament en els aspectes comuns que mantenen els personatges de Valance i Doniphon. Jo crec que la segona pel·lícula és molt pessimista i escèptica envers el valor de la civilització (potser al capdavall les flors de cactus no estan tan malament), però The Searchers no és una pel·lícula tampoc gaire optimista. Com explicava al llibre potser s’ha fundat la civilització i la comunitat, però les tensions futures no són difícils de preveure. En tot cas, la presència d’una temàtica comuna: la fundació de la civilització, l’establiment del pacte social, és un referent vàlid per a tots dos films.
Jardí Desert
Sedentarisme Nomadisme
Europeus Indis
Civilització Salvatgisme
Llibres Armes
Casat Solter
Llar Exteriors
Em sembla que aquestes dualitats són un instrument prou vàlid i ambdues funcionen bé per les dues pel·lícules que he triat. A això afegiria però dues raons més, al meu entendre, de prou pes: En primer lloc, Ford és un autor definit per un estil visual, per una manera de rodar austera, que prefereix els plans de conjunt als primers plans per transmetre emocions i amb una economia de la càmera que es mou l’imprescindible però que quan ho fa assoleix un nivell d’expressivitat important. En segon lloc, totes les dualitats esmentades s’integren en un sentit general de l’obra de Ford que m’agrada representar com un mosaic on es reflecteix tota l’experiència històrica dels EEUU. Haver triar Liberty representa una petita dificultat perquè és una pel·lícula formalment estranya en el context de l’obra de Ford, ja que l’acció està rodada gairebé sempre en interiors i això fa que la característica formal més evident, prou palesa a The Searchers, es perdi. John Ford és també un paisatge, però això és difícil de copsar a Liberty.
Molt ràpidament ja he començat a rebre comentaris i d’algú, en Ramon, decididament admirador d’aquests films. Tens raó en fer-me notar que les relacions dels personatges de Wayne amb els de Hunter o Stewart són molt complexes (un altre qüestió que m’amoïna és si el meu anglès servirà per expressar diferències tan subtils). De fet, segurament en cap dels dos casos no es pot parlar d’un procés educatiu, tot i que si que en ambdós films el personatge de Wayne pensa que està duent a terme aquesta tasca. On difereixo és a la valoració del final de The Searchers. Siguin quines siguin les raons per les que Ethan decideix no matar Debbie, no estic segur que siguin les humanitàries esgrimides per Martin, sinó d’altres més primitives i bàsiques. Recordo bé el teu treball sobre The Searchers i no he llegit cap altre escrit on es tracti tan bé l’estructura narrativa d’aquesta pel·lícula. Ara bé, l’estructura de Liberty no és gaire lineal, començant pel fet que és un film que constitueix fonamentalment en un flash-back i que té un falsh-back dintre del flash-back. Hom podria parlar d’una certa circularitat en el darrer film (això se m’acut ara). Al capdavall Stewart segueix essent, als ulls dels altres, l’home que ha matat liberty Valance però el seu distanciament amb la seva dóna fa que en el fons segueixi essent el foraster que havia arribat molts anys abans.
No tinc tan clar si el sentit d’ambdós films és tan oposat i de si fins a un cert punt no es poden veure com complementaris. Liberty Valance expressa la fórmula bàsica del cine de Ford: Print the legend. Alguns elements en aquest sentit es troben a The Searchers, tot i que potser no de manera tan clara a la presentació que es fa de l’acció de la cavalleria ianqui. Em sembla també que la indistinció entre bé i mal que és tan clara a The Searchers tampoc és del tot aliena al film de 1962 i això és mostra precisament en els aspectes comuns que mantenen els personatges de Valance i Doniphon. Jo crec que la segona pel·lícula és molt pessimista i escèptica envers el valor de la civilització (potser al capdavall les flors de cactus no estan tan malament), però The Searchers no és una pel·lícula tampoc gaire optimista. Com explicava al llibre potser s’ha fundat la civilització i la comunitat, però les tensions futures no són difícils de preveure. En tot cas, la presència d’una temàtica comuna: la fundació de la civilització, l’establiment del pacte social, és un referent vàlid per a tots dos films.
posted by Jordi at 9:34:00
1 Comments:
quan parlava de circularitat i linialitat, em referia a una altra cosa. A LV es percep que el món al final és un altre, que hi ha hagut canvis, que s'ha avançat, encara que l'hagués muntada d'una altra manera: hi ha una història que progressa, la força bruta (el mite) deixa pas a la llei (la raó), malgrat que per a imposar-se el mite i la raó s'han "devaluat": aquesta perquè només ha pogut fer-ho convertint-se en un mite fals (no és l'advocat qui mata a LV), aquell perquè ha trait els seus principis (Wayne mata a LV de manera no honorable). Per tant, la història a avançat.
En canvi, a TS la història no ha avançat: al final estem com al principi, és un món tancat en si mateix, i en aquest cas el cineasta s'entesta en montar la pel·lícula de manera que això es faci palès. Només hi ha l'evolució del sentiment de Ethan, però que no crec que sigui tal evolució, sinó que expressa les seves contradiccions, perquè és explicable en aquesta circularitat: al principi i al final de la pel·licula ell estima Debby, en canvi, a l'altre extrem de la pel·licula (és a dir, a la meitat) observem el màxim odi contra la seva neboda en la cara que posa quan veu les nenes rescatades de mans dels indis (si pugués les mataria). Sembla un personatge tancat en les seves contradiccions, una mena de Sísif, que tot el que fa no porta enlloc ni beneficia ningú (Debby hagués estat també molt feliç am Scar).
no em vull enrotllar més, ha seguirem parlant
Publica un comentari a l'entrada
<< Home