Of time and city

Of time and City és la darrera pel·lícula de Terence Davies, lloat com potser el més gran director britànic viu. Desconeixia la seva obra amb una única excepció la seva adaptació de l’”altra” novel·la de Kennedy Toole, la Biblia de Neó, de la que no tinc gaire bon record. No sé si les característiques de la pel·lícula de Davies la fan gaire exportable però em sembla que és un film molt recomanable si tal vegada és projectat a Barcelona. Almenys, és un film amb el que podran fàcilment empatitzar, tots els que pensen que els límits d’una ciutat són els límits de l’únic sentiment, més o menys proper al patriotisme, plausible. Una espècie de la qual a Barcelona hi ha alguns membres. La ciutat de la que parla Davies és la seva ciutat natal, Liverpool. El temps però, la noció de temps, és tan protagonista com la ciutat dels Beatles. En un estil inusual dins de la cultura britànica la narració de Davies està articulada en primera persona i les imatges del Liverpool de després de la guerra son presentades amb la conjunció d’un relat d’una veu en off, la del director, que rememora la seva infància i adolescència a la ciutat. Davies rememora una infància marcada per la religió, la seva família era catòlica, i una adolescència on feu el descobriment de la seva homosexualitat. Les imatges, combinació d’arxiu de l’època i recreació propiciada per allò que els professors pedants diuen “nuevas tecnologias”, permeten conjugar aquesta crònica d’una desfeta singular, la narració de qualsevol vida individual és sempre la d’una desfeta especialment si es fa en forma de plany per allò que el temps s’ha endut, amb la desfeta col·lectiva viscuda per la classe obrera d’aquest país llençada a les escombraries de la història després del thatcherisme. Tot i que no només pel thatcherisme. No hi ha cap referència a la dama de ferro, però si que hi ha fotografiats els sinistres blocs massius on aquesta població fou confinada després de la destrucció dels barris obrers tradicionals, insalubres sense dubte però on es mantenia mínimament aquesta noció de privacitat tan fonamental pels anglesos. Si el cine normalment es limita ser una forma de novel·la, el film de Davies és un intent que ha de ser apreciat de situar el discurs cinematogràfic entre l’assaig i la poesia

Aniversari

Llegeixo avui a The Guardian que ahir va ser l’aniversari de Claude Lévi-Straus. Va complir cent anys. L’editorial lloa les aportacions de l’autor francès a la cultura del segle XX, malgrat el fet que el seu reconeixement als països de cultura anglosaxona no és gaire alt i no sempre és fàcil trobar traduccions a l’anglès dels seus textos. De fet, això no només succeeix amb l’autor de Tristos Tròpics sinó amb pràcticament tots els autors de llengua no anglesa. És molt més fàcil trobar textos francesos, alemanys o italians a les llibreries del centre de Barcelona que no pas a les de Londres. La cultura anglesa és autàrquica, autosuficient. El cas de Lévi-Straus és però especialment important perquè les seves argumentacions poden ser un instrument important a la lluita per evitar un mon unicultural. En tot cas llegeixo a Le Monde que a Paris la celebració és important perquè el professor francès ha establert un bon record: ser el primer membre de l’Academia francesa que arriba a centenari. Per molts anys!

Un nou museu

Jo tinc una tirada per Les Vegas, malgrat, o pel, seu caràcter de desafiament constant al bon gust. La lectura de Baudrillard, com tot el que escrigué, era un xic pedant però no estava gens desenfocada: la ciutat de Nevada és el triomf absolut de la cultura sobre la naturalesa i ensems el lloc per excel·lència de la reducció de la realitat a simulacre. Per això m’ha omplert de joia la notícia llegida aquest cap de setmana a The Guardian on s’anuncia la creació d’una nova atracció turística: un museu dedicat a la Màfia. El projecte estarà inaugurat l’abril del 2010 i tindrà un cost d’uns cinquanta milions de dòlars. El promotor és l’alcalde demòcrata de la ciutat Oscar Goodman, un polític popular que en el seu exercici de l’advocacia ha tingut freqüents relacions amb mafiosos, cosa que, segons ell mateix confessa, no li treu la son: . 'What? To defend people, and protect their constitutional rights, and make sure that the government doesn't take advantage of them? You find that offensive? That's the reason we left England. OK?

La iniciativa em sembla digna d’elogi. El museu no només il·luminarà el passat de la seva ciutat, sinó també, vegi’s el llibre McMafia que comentàvem no fa gaire, segurament el futur d’una bona part de la humanitat. De fet, si com diuen els més pessimistes tot comença a fer fallida potser serà un homenatge a les úniques institucions que funcionaran. Segons m’explicava Fortuny, l’església tampoc va començar de manera massa diferent

Capa i Taro

Al Barbican hi ha una triple exposició sobre fotografia en temps de guerra. La primera exposició està dedicada al treball del més mític dels reporters bèl·lics: Robert Capa. L’exposició presenta sis moments de la seva trajectòria. La primera el seu treball a Cerro Muriano, l’estiu del 1936 quan assolí la que potser és la foto més famosa del segle. Una imatge de la qual però a ell no li agradava gens parlar-ne i que possiblement conté una història molt fosca. La segona es el seu testimoni del pas del riu Segre que tropes republicanes realitzaren la nit del 6 de novembre en un intent desesperat de reduir la tensió sobre les forces que havien passat el riu Ebre, l’estiu anterior. Una altra àrea són les fotos fetes del 14 al 25 de gener de 1939 a la ciutat de Barcelona, quan pogué documentar l’exili dels republicans. El quart àmbit d’interès és el seu treball a Xina, l’any 1938, on passa la primera part de l’any. El cinquè, és potser el treball que millor expressa el seu principi de treball: if your pictures aren’t good enough, you’re not close enough, la seva crònica gràfica del desembarcament de l’exèrcit americà a la platja d’Omaha el dia D, tot i que una bona part del seu treball aquell dia es perdé per una negligència del laboratori fotogràfic de Londres. Finalment, l’última sèrie recollida fou tirada a Leipzig, el 17 de maig de 1945, quan els alemanys estaven a punt de firmar l’armistici. Allò que previsiblement havien de ser unes fotos rutinàries sobre l’ocupació adquirien un caràcter molt més dramàtic quan un franctirador alemany va acabar amb la vida d’un dels soldats que l’acompanyaven. La seva mort fou possiblement l’última d’un soldat americà a la segona guerra mundial i una bona part de la seqüència no fou mai publicada. L’exposició inclou altres materials de Capa, sovint indicacions autògrafes i una bona part d’imatges inèdites com les relacionades amb el riu Segre

La segon part està dedicada a una figura molt menys coneguda però no menys interessant, la seva companya Gerda Taro, la primera dona que treballa com a corresponsal de guerra. Com Robert, provenia de l’Est d’Europa i sembla que inventaren conjuntament els seus noms professionals, els veritables eren André Friedmann i Gerta Pohorylle, fent una variació sobre els noms immensament populars llavors de Frank Capra i Greta Garbo. Al començament de la guerra d’Espanya treballaren conjuntament, signant col·lectivament els seus treballs que es distingeixen però per les diferents càmeres que utilitzaven. La foto que inserim és una de les que feu a Barcelona, just després del començament de la guerra. És un entrenament de milicianes fet a la platja de la Barcelonesa. Fixeu-vos al calçat de la noia poc escaient per anar al front. Totes les fotos d’aquest període són d’una vivacitat i una qualitat sorprenent. Treballà també a Cordoba, cobrí el bombardeig sobre la ciutat de València el 14 de maig i finalment la batalla de Brunete on trobà la mort molts pocs dies abans del que hagués estat el seu vint i setè aniversari. La seva parella va tenir una mica més de sort i va arribar als 41 anys, quan morí tot cobrint el començament de la guerra del Vietnam. Amb una carrera més curta, la seva qualitat no és pot considerar menor i fins i tot em sembla que tenia més bon ull per la composició, com a mínim, el seu ull era molt bo.

Terry Jones

Intento veure al BFI la projecció del molt lloat darrer film de Terence Davies però tot està venut. Trio llavors la projecció que fan de Monty Pyton and the Holy Grial, fonamentalment atret pel fet de la presència de Terry Jones que fa una breu xerrada amb el públic després de la projecció. Poc a dir d’una pel·lícula sobre la que hi ha molt dit, per exemple a una recopilació que corre per casa de diversos professors d’universitats britànics amb el títol de Monty Pyton and Philosophy. Jo tinc dos records fortament gravats de dues de les vegades que l’he vista. La primera, quan era un adolescent al desaparegut cine Centrico al Raval, la sorpresa pel començament de la pel·lícula amb Graham Chapman, simulant cavalcar i Terry Gillian fent sonar dues closques de cocos per imitar el so dels cavalls, possiblement el començament més absurd de la història del cine. La segona, quan a mitjans del noranta, vaig veure-la amb el meu germà a un dels Verdi i en acabar la projecció una dóna gran i clarament estupefacta ens va preguntar, amb tot el desconsol del mon, si realment acabava així la pel·lícula, cosa que varem haver de confirmar-li mirant de confortar-la en la mesura que ens era possible, poca. Certament, els Pyton són els únics que poden rivalitzar amb els Marx a la producció dels moments més hilarants de la història del cinema. La diferència més important és que mentre els films dels germans són la cristal·lització de trenta anys de treball al teatre de varietats, els Pyton foren uns compulsius recicladors de materials aplegats al seu passat d’espectadors. En aquest cas, per exemple, és evident que un film com The Holy Grial, resulta encara més divertit després d’haver vist el Camelot de Joshua Logan. Al col·loqui Terry Jones s’ha mostrat com l’altra vegada que el vaig veure, un cavaller encantador i divertit molt orgullós del fet que Time Out hagi triat el seu film per representar la dècada dels setanta, tot recordant que quan es va estrenar cap dels diaris seriosos va pensar que valgués la pena ressenyar-la (com que la vie est ondoyante, set anys després Jones & Gillian van guanyar el premi del festival de Cannes pel seu The Meaning of Life, entre mig va quedar la que Jones considera llur millor pel·lícula Bryan’s Life)

Progrés moral

Vist des de fora, el país progressa. Llegeixo a alguns blocs que alguns polítics han tancat la discussió de les concessions més aviat caciquils (em sap greu utilitzar aquest terme, que potser em delata com a poc patriota) del CAC tot afirmant que les sentències dels jutges (presumiblement desfavorables) no podran sortir abans de vuit anys. Em consta que molt sovint quadres dels temps daurats del govern de CiU van fer la mateixa consideració. Però mai, que jo recordi, van tenir la gosadia de fer-ho públicament. No sé si interpretar aquesta desafecció pel compliment de les lleis i els informes jurídics com un instintiu rebuig de la legalitat imposada per l’estat opressor o com un senyal de parentiu amb els nostres cosins germans de la Italia meridional (allò que mostra la pel·lícula Gomorra) amb els que tenim tants vincles històrics

eine kleine Nachtmusik

Pensar en allò que realment volem, ser sincers amb quines són les nostres autèntiques aspiracions, tenir un concepte clar d’allò que realment desitgem, dit en un mot, aspirar a posseir un mínim de lucidesa, realitzar l’ideal més pròpiament filosòfic. Des d’una mirada abstracta, aliena al funcionament real de les coses, aquesta tasca no hauria pas de ser complicada i tanmateix quan més coneixes la gent, mes te n’adones que una bona part dels projectes vitals passen per defugir radical, completament aquesta tasca, a l’obstinació en oblidar que una vida sense auto-examen és una vida que no mereix ser viscuda.

A Mathematician’s Apology.

Parlant l’altre dia sobre la vigència del platonisme tòpic, és a dir el centrat a la teoria de les idees, en Luri insistia sobre la poca força d’aquesta teoria quan s’examina el conjunt dels diàlegs platònic. Les al·lusions són poques i sovint contradictòries entre sí, i pel contrari les revisions crítiques dels “darrers” diàlegs semblen molt més versemblants i convincents, fins i ot sovint estan molt millor treballades des d’un punt de vista lògic. Tanmateix, hi ha platònics en el sentit més tòpic. Un bon exemple és el text de G.H. Hardy A Mathematician’s Apology. El text en ell mateix és ben interessant. Graham Greene pensava que era la millor descricpció mai realitzada del que suposa ser un artista creatiu. L’aposta pel platonisme és decidida i concloent:

I will state my own position dogmatically in order to avoid minor misapprehension. I believe that mathematical reality lies outside us, that our function is to discover or observe it, and that the theorems which we prove, and which we describe grandiloquently as our “creations” are simply our notes of our observations.

Més endavant afirmarà que la diferència bàsica entre un matemàtic i un físic, és que només el primer està en contacte directe amb la realitat. Una cadira pot ser, segons les diferents escoles físiques,una constel·lació d’electrons o una idea en la ment de Déu, pel contrari que el numero 317 és un prim, constitueix una realitat objectiva que no té cap relació amb la nostra constitució mental. Malauradament, la dedicació plena a les matemàtiques, segons Hardy, serveix per justificar una vida però no pas per omplir-la. La matemàtica, segons Hardy, és un afer de joves. El llibre és profundament trist perquè constantment hom copsa el lament per la capacitat de crear que ja no pot ser reviscolada, com si Hardy estigués en el fons gelós del destí del seu col·lega Ramanujan, mort als 33 anys. Un cop la potència s’ha esvaït, només queda lloc per la malenconia. Fora de les matemàtiques Hardy no tingué gaire més interessos que la pràctica de l’esport i el seguiment dels campionats de cricket arreu del món. En cert sentit la seva experiència vital sembla un exercici d’adolescència perllongada, cosa que ens tornà un altre cop al Plató real, en concret al Parmènides i a la condescendència que el vell filòsof eleata mostrà amb el jove Sòcrates enamorat de les idees.

16 de novembre

El cap de setmana passat volem a Barcelona per passar-hi una breu estada. El motiu era ben especial: l’aniversari de la meva mare, que feia 70 anys. De passada, mentre tornem, sento a una televisió que diumenge és també l’aniversari d’un esdeveniment històric important: el final de la batalla de l’Ebre que s’escaigué també el 16 de novembre. Tots dos fets estan íntimament connectats, perquè mentre naixia la meva mare, el meu avi Miquel era precisament a l’Ebre formant part de l’exèrcit republicà perdedor. O potser estava venint, la cronologia de la història no m’és molt precisa, perquè la única persona que ho visqué, la meva mare, òbviament no en té records directes. El fet cert és que el naixement de la seva filla Laura li va treure al meu avi les ganes que li quedaven, si tal vegada havia tingut algunes, de deixar-se matar a la massacre inútil que fou aquella batalla. Se’n va venir cap a Barcelona. Ràpidament va ser delatat i tornat al front, a primera línia. Però va poder escapolir-se una altra vegada i passar la fi de la guerra amagat. El 26 de gener no canvià especialment la seva situació. De ser un desertor de l’exèrcit republicà va passar a ser un dels soldats vençuts amb un futur probable, en el millors dels casos, a un camp de concentració o a un servei militar etern. Un cop de sort, en forma d’un militar amagat a la mateixa escala on ell i la seva família havien passat allò que teòricament fou la batalla de Catalunya, el permeté obtenir un salconduit i reprendre una existència normal, dins del que era possible en aquella Barcelona trista i depriment, en aquell barri de vençuts en el que es va convertir això que ara anomenem “Raval” (segons explicà Vazquez Montalban original del carrer Botella a cent metres d’on vivien els meus avis). Avui llegia que a Barcelona es fa un congrés sobre l’any 1938, un dels anys més negres d’una dècada prou fosca en ella mateixa, però fins i tot dels períodes més negres en resta alguna cosa positiva, per exemple, aquella noia que va poder sobreviure, créixer i convertir-se en una dona magnifica, la meva mare Laura.

treball social

Aquí a Londres els diaris ens van plens amb la notícia de la mort d’un infant que teòricament estava sota el control dels serveis socials. És un clar funcionament defectuós que ha despertat una gran indignació, tot i que possiblement és un ideal difícilment assolible el tenir un control sobre el que passa a l’interior de totes les llars; d’altra banda, un ideal força esgarrifós. Aquest linxament mediàtic dels treballadors socials, que no comparteixo,m’ha fet venir al cap el primer que jo vaig conèixer fa uns anys. Era l’any que es posava en funcionament l’ESO i això a l’institut on treballava suposava incorporar a l’institut una bon percentatge d’alumnat d’origen gitano. Com que teòricament nosaltres no podíem tractar això amb èxit, l’ajuntament va enviar un expert per guiar-nos. Era un personatge realment curiós. En principi, un fanàtic defensor de la identitat gitana. Ràpidament te n’adonaves que només tenia una finalitat, convertida quasi en obsessió, impedir la integració de cap d’aquells nois. La conservació d’aquesta identitat era la justificació de la seva feina. Tot plegat, res de nou. Com les polítiques socials acaben resultant contradictòris és un fet que veiem aquí cada dia als councils flats d’aquesta ciutat i que els americans tenen prou clar des de fa trenta anys. La socialdemocràcia mai no ha trobat cap resposta i fins que no la trobi difícilment recuperarà la seva credibilitat.

idiomes a l'escola

L’altre dia a una reunió de claustre es ratifica el caràcter obligatori de l’estudi de la llengua francesa al meu institut. La majoria fou molt gran i a més les instruccions que regulen els instituts com els nostres són molt clares en aquest sentit. Això no és evidentment un fet aïllat. Mentre que moltes matèries, com la meva, tenen una subsistència precària i sempre sota sospita, ningú no dubta que introduir una tercera llengua està molt bé, i una quarta, i una quinta si cal. Com que soc un tipus estrany vull dir que no em sap pas greu que al meu Batxillerat la presència de l’idioma es limités a unes poques hores. De jove, les classes d’idioma m’avorrien i de la mateixa manera que en un blog agraïa la tasca dels meus professors, també vull agrair que els planificadors de llavors propiciessin un sistema on essencialment t’explicaven coses i et transmetien continguts, capaços d'obrir-te nous horitzons ( i al capdavall, a la meva vida posterior, en qüestió de llengües no m’ha anat pas tan malament)

Nietzsche i Pla

Com els iogurts també els ambaixadors tenen data de caducitat. A Londres hem canviat d’ambaixador no fa gaire. Del que hi havia fins ara, en Carlos Miranda, tenia un molt bon concepte. Recordo especialment la seva presència a l’homenatge als brigadistes internacionals, el juliol del 2006, la primera vegada que un representant del govern espanyol acudia a aquest acte i el seu discurs correcte, sota una bandera constitucional envoltada de banderes de la República. El nou ambaixador és una figura també curiosa. És un català de San Cugat del Vallés amb una llarga carrera diplomàtica i un currículum com a escriptor força apreciable constituït per varies novel·les i llibres de narració i un assaig intitulat Pla i Nietzsche. Afinitats i coincidències. Pel que he vist, em sembla que la seva escriptura alterna l’ús del català i el castellà, cosa que, atès com està el pati, sembla una refinada forma de suïcidi social, però imagino que des de un profitós exercici de la carrera diplomàtica hom es pot permetre aquests luxes. Vaig conèixer l’ambaixador el dia 3 amb motiu de la visita de la ministra. La conversa fou ateses les circumstàncies perfectament intranscendent. M’he llegit també el seu assaig, del que no coneixia l’existència, òbviament interessat per aquest dos autors fonamentals des de tots els punts de vista. El llibre es fonamentalment una juxtaposició de cites, Casajuana s’amaga molt decididament darrera les paraules del autors, maldant mostrar els punts de convergència entre ambdós Atesa la vàlua literària de tots dos i la seva facilitat per dir coses de manera breu i concisa, no cal dir que el llibre es deixa llegir d’una manera plaent. Els 13 primer capítols, parlen de les coincidències i el darrer està dedicat als punts de dissentiment. Tot i que per Casajuana són menys, des del meu punt de vista resulten molt més importants. Pla està òbviament influït per un cert Nietzsche (diferent del que per exemple en Morey m’explicava a la facultat). Aquesta influència és un fet fatal, necessari e inevitable Possiblement cap membre de la seva generació podia escapar d’alguna manera a la seva influència. Els propòsits finals no tenen res a veure. Nietzsche és essencialment un revolucionari, un home caracteritzat per una ambició gegantina. Només des d’aquesta ambició es podria emprendre la tasca de refutar el platonisme (en el seu cas que tingué una comprensió cabdal del platonisme, hi ha també refutadors trivials del platonisme que es basen en no entendre res de Plató). En comparació amb ell, Pla és humil, i molt més ajustat als límits. Dir d’una altra manera, sempre he pensat que la relació de Nietzsche amb el romanticisme és ben ambigua, la de Pla no ho és en absolut, no sembla dubtar del caràcter malaltís d’aquest moviment. Crec que el llibre és molt més reeixit pel que fa a Pla. Si més no, compleix amb el propòsit del seu autor de mostrar que Pla no és un simple pagès reaccionari (com cert corrent del progressisme nacionalista català manté a hores d’ara i mantenia amb més virulència fa uns anys quan es va escriure l’assaig) sinó un dels intel·lectuals menys simplistes que ha produït el nostre país. Les obres de Nietzsche però són figues d’un altre paner. Fins i tot pels especialistes és un autor terriblement relliscós. No cal haver-lo llegit gaire per saber que amb les cites de Nietszsche descontextualitzades es pot construir quasi qualsevol cosa, en aquest sentit l’aproximació de Casajuana resulta potser un xic atabalada i mancada de rigor.

Herois gairebé oblidats

Novembre porta dos dies molt significats al Regne Unit. El primer, un de festiu, el gunfire, del que ja he parlat en aquest blog, i que aquest any coincidí amb l’anunci de la victòria d’Obama. El segon, d’un caire ben diferent és el “remebrance day” que serà demà: 11 de novembre, 90 aniversari del final de la primera guerra mundial on es commemoren els morts a les grans guerres del segle. Atesa la situació hom podria esperar tal dia com aquest una explosió de patriotisme i en un cert sentit ho serà. Pero afortunadament no ho és tot i està acompanyada de sentiments també veritablement respectables. Avui la BBC ha ofert una bona mostra amb un documental anomenat: Not forgotten the men who would’nt figth, dedicat als 16000 britànics que es declararen objectors de consciència a la primera guerra mundial. Hi ha un cas ben conegut que és el de Bertrand Russell, però el programa no l’esmenta i es focalitza en històries gairebé anònimes però sovint plenes de significat: la del jove quaquer que s’enfrontà a una pena de mort, la dels germans oficials fills d’un oficial d’altra graduació que renunciaren al seu lloc, la del jove que no feu pública la seva objecció i decidí fer des de llavors un sabotatge actiu (molt fàcil en el seu cas era artiller, i sempre mira d’errar el tir) mantenint la seva activitat en secret fins revelar-la en un diari personal 50 anys després (el seu diari es conserva a l’Imperial War Museum). El programa ha cercat els descendents d’aquests homes i el seu legat per oferir un homenatge al seu heroisme, la mena d’heroisme potser més autèntica: la que reflecteix el coratge d’alçar-se com individus enfront de la multitud. Un valor, per molts britànics, molt superior al de la pàtria, en el sentit més brut del terme, i definidor de pàtria en un sentit noble del terme.

Tardor

Avui el Quadern gris publica una anotació excel·lent, impressionant sobre la tardor, simplement perfecte. Certament, et treu les ganes de tocar el tema, però per algun atzar ahir al vespre jo també estava pensant sobre la qüestió. Un dels motius que des de que soc aquí em permet pensar-me com afortunat, és el retrobament de la tardor. A Barcelona, la tardor era purament un record d’infància; un esdeveniment que ja no es produïa mai. El nostre calendari escolar, tot i afavorir tant el professorat, no ens permet fer vacances a la tardor. Aquí al Regne Unit sí que en tenim (sense que s’hagi obert cap debat, els anglesos tenen prou clara la distinció entre col·legi i guarderia). Això m’ha permès fruir d’una estació que a hores d’ara és la meva preferida, especialment al bosc, on es viu el moment més extraordinari de l’any des d’un punt de vista cromàtic. Recordo a la tardor passada els boscos del sud d’Escòcia, extraordinaris. Però de fet, no fa falta anar gaire lluny per gaudir de la tardor. Des de la finestra on escric, la simple contemplació de l’arbre dels meus veïns és un exercici del to gratificant. És una pena que només poguí retrobar-me amb aquest vell amic els caps de setmana!

L'esmentat arbre
Imatge tardorenca des del castell de Praga

Praga

El monument a la segona guerr mundial
Tomba del doctor Franz Kafka al nou cementiri jueu amb ell hi són els seus pares. Una placa recorda les germanes mortes en camps de concentració
La cupula de l'església de San Nicolau
El riu des del Metronom

Vaig anar a Praga amb moltes prevencions, motivades potser pel fet d’esperar una ciutat del tot presa pels turistes, una mica com ha acabat finalment passant a Barcelona. Afortunadament les meves prevencions es van mostrar infundades. Praga em va agradar no només estèticament, sinó que fins i tot és una ciutat on puc imaginar-me vivint sense cap problema. Segurament ha ajudat el fet d’anar-hi a finals d’octubre. Hi havia molts turistes certament però ben lluny de les aglomeracions dels mesos d’estiu. L’argument definitiu però és que la ciutat té una qualitat real en els seus edificis, el seu urbanisme i a les seves formes de vida cultural. Praga és el fonament de molts relats i molts d’ells crucials per l’experiència històrica d’Europa. De fet, la ciutat fou un escenari fonamental a les dues màximes crisis europees: la guerra dels trenta anys, al Castell hi ha una habitació que fou suposadament des d’on els protestants llençaren els governadors catòlics (un acte del tot incivilitzat des de qualsevol punt de vista) i la segona guerra mundial que des del seu punt de vista començà el 1938 amb la invasió de llur país. Entre mig hi ha un període d’esplendor fundat per l’imperi austríac del que són testimoni unes esglésies barroques, com la de Sant Nicolau, només comparables amb les romanes. L’altre moviment artístic relacionat estretament amb la ciutat és el modernisme, del qual hi ha moltes mostres per tot arreu.

Kafka és ara per ara potser el referent turístic principal. Les samarretes amb temes kafkians es venen per tot arreu. Jo hi vaig participar del culte turístic visitant el museu, de fet una instal·lació ideada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i la seva tomba al nou cementiri jueu (un lloc melancòlic pel seu caràcter quasi buit. S’inaugurà després de la primera guerra mundial i tots els seus previsibles clients majoritàriament acabaren a un altre lloc sense enterrament de cap mena). Jo tinc una certa devoció per Kafka que té arrels en primer lloc a la meva adolescència quan les seves lectures estimularen de manera poderosa la meva imaginació i després quan ja de més gran, els seus escrits em serviren per fer una de les pràctiques més fructíferes de la llengua alemanya. No vaig poder trobar en canvi masses referències sobre la meva altra referència txeca fonamental (millor dit, la meva referència txeca fonamental perquè Kafka és clarament de Praga però no txec): Jan Patocka. Només vaig veure el seu nom a una llista de víctimes de la repressió en el museu del comunisme i una col·lecció completa dels seus escrits a una llibreria del centre, del tot inabastable per mi, ja que mai no he pogut acomplir el propòsit que em vaig fer la primera vegada que vaig llegir, a la versió francesa, Plato et l’Europe: aprendre txec per llegir aquest autor. Una de tantes il·lusions no realitzades i ja difícilment realitzables.

Matthew Tree

Dimecres passat la càtedra de Història contemporània de la Fundació Cañada Blanch va convidar Matthew Tree a donar una xerrada sobre el sentiment anti-català a l’estat espanyol. Vaig fer un esforç per anar-hi i va valer prou la pena. En Matthew va fer una molt bona exposició, òbviament a la seva llengua natal un anglès que donava gust d’ésser-hi sentit, deixant clar coses com que la persecució de la llengua catalana no era un invent del franquisme, sinó que l’obra del cabdill només era el darrer esglaó d’una sèrie molt llarga. La seva exposició era convincent i no crec que ningú es pogués quedar gaire amb la idea, després de sentir-ho, que tot plegat és mania persecutòria dels catalans. Jo només he llegit un dels seus llibres, Aniversari, i em vaig veure bastant identificat amb el seu concepte de catalano-centrisme per definir una situació cultural com la meva. El vaig llegir ja vivint a Londres però quan no feia gaire que havia arribat. L’argument final d’en Matthew dimecres implicava una aposta per la independència com l’única sortida plausible i raonable a la situació actual del país. De fet, és un resultat al qual sovint arriba la lògica anglo-saxona quan parla del problema català. Tot i que el raonament em sembla consistent hi ha alguns punts que no veig massa clars. El primer, la seva percepció del país; em sembla que el seu punt de vista prescindeix d’una bona part de la nostra realitat. Quan hom li va preguntar per l’assimilació dels immigrants del sud, Matthew va respondre amb l’exemple del President Montilla. I això és veritat, però no pas tota la veritat. Si més no, jo tinc molt present el record dels meus darrers alumnes, un grup de gent, no essencialment anticatalans, però del tot aliens a les manifestacions de la cultura catalana. Em sembla que el Matthew cometia la mateixa ingenuïtat que l’Albert Om, l’estiu passat, quan es preguntava d’on havia sortit tota aquella gent que celebrava les victòries de la selecció espanyola. D’altra banda allò que advertia és una discrepància sentimental. El Matthew ha optat per ser català i això s’ha d’entendre com fruit d’un acte d’estimació. Jo que entenc el dret dels catalans a la independència no puc deixar de témer, que una Catalunya Independent seria un país horrorós, és a dir, seguiria sent un país horrorós.

Obama

Com bona part de la població europea aquest matí només llevar-me, en contra dels meus costums, he encès la TV per assabentar-me de la victòria d’Obama, la qual, he de confessar-ho m’ha satisfet molt especialment. Ja ho he expressat en alguna ocasió, crec que el deute moral envers la població del continent Africà és molt important i la seva reparació en molts sentits no ha començat. No penso pas que avui la qüestió hagi quedat tancada però sí que s’ha fet un pas decisiu. Obama, a diferència de McCain és una incògnita, però probablement allò decisiu no és tant la figura del president mateix com les personalitats que l’envolten. El president més important del segle sense dubte ha estat F. D. Roosevelt i allò que el caracteritzava precisament no eren les idees i iniciatives pròpies. Obama ha fet una excel·lent campanya des del punt de vista mediàtic i ara veurem el que dona de si com a President Hi ha un risc cert que pugui ser una figura semblant a la de Carter. En tot cas allò rellevant i que molts anàlisis ignoren és que la democràcia americana, potser l’experiment polític més interessant de la història del darrer mil·lenni, no és una realitat establerta des de fa 200 anys, sinó que la participació política dels negres és una realitat que no té encara 50 anys i que només va poder ésser assolida en el context de les lluites dels anys 60. La tendència progre a mitificar els anys 60 ha resultat particularment imbècil, però no ho es menys el desconeixement voluntari del que era la realitat anterior

Tornada i inauguració

Dimarts passat, la meva darrera nit a Londres va nevar. És un esdeveniment força estrany perquè a aquesta ciutat no neva gaire i quan ho fa és sempre ben entrat l’hivern. L’endemà vaig tenir molts problemes per treure el gel del parabrisa. Era l’únic dia de tot el curs on em calia el cotxe per anar a treballar. Ahir al tornar, l’ambient hivernal s’havia esvaït completament. A Gatwick plovisquejava lleugerament. Després de l’estada a Praga, les ganes de tornar-hi eren mínimes. Avui ha vingut la ministra d’educació a fer la inauguració oficial del curs. Demà el seu discurs em serà útil per explicar als alumnes la diferència entre coneixement i opinió en un sentit platònic. A l’Institut ha tingut lloc també una roda de premsa. Inevitablement hi ha hagut pregunta per la ciutadania, cosa que segurament mostra que ni als periodistes especialitzats a l’educació estan interessats per l’educació. Podria il·lustrar el blog amb una foto de la Sra. Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo (quan tens un cognom com el segon sembla un destí natural ser ministre) però que com cap ministre ha decorat mai aquest lloc prefereixo mantenir la tradició i il·lustrar-ho amb una imatge de Potemkin, el qual podria ser el sant patró de molta gent a hores d’ara si no fos, perquè no era pas cap sant.