Matthew Tree

Dimecres passat la càtedra de Història contemporània de la Fundació Cañada Blanch va convidar Matthew Tree a donar una xerrada sobre el sentiment anti-català a l’estat espanyol. Vaig fer un esforç per anar-hi i va valer prou la pena. En Matthew va fer una molt bona exposició, òbviament a la seva llengua natal un anglès que donava gust d’ésser-hi sentit, deixant clar coses com que la persecució de la llengua catalana no era un invent del franquisme, sinó que l’obra del cabdill només era el darrer esglaó d’una sèrie molt llarga. La seva exposició era convincent i no crec que ningú es pogués quedar gaire amb la idea, després de sentir-ho, que tot plegat és mania persecutòria dels catalans. Jo només he llegit un dels seus llibres, Aniversari, i em vaig veure bastant identificat amb el seu concepte de catalano-centrisme per definir una situació cultural com la meva. El vaig llegir ja vivint a Londres però quan no feia gaire que havia arribat. L’argument final d’en Matthew dimecres implicava una aposta per la independència com l’única sortida plausible i raonable a la situació actual del país. De fet, és un resultat al qual sovint arriba la lògica anglo-saxona quan parla del problema català. Tot i que el raonament em sembla consistent hi ha alguns punts que no veig massa clars. El primer, la seva percepció del país; em sembla que el seu punt de vista prescindeix d’una bona part de la nostra realitat. Quan hom li va preguntar per l’assimilació dels immigrants del sud, Matthew va respondre amb l’exemple del President Montilla. I això és veritat, però no pas tota la veritat. Si més no, jo tinc molt present el record dels meus darrers alumnes, un grup de gent, no essencialment anticatalans, però del tot aliens a les manifestacions de la cultura catalana. Em sembla que el Matthew cometia la mateixa ingenuïtat que l’Albert Om, l’estiu passat, quan es preguntava d’on havia sortit tota aquella gent que celebrava les victòries de la selecció espanyola. D’altra banda allò que advertia és una discrepància sentimental. El Matthew ha optat per ser català i això s’ha d’entendre com fruit d’un acte d’estimació. Jo que entenc el dret dels catalans a la independència no puc deixar de témer, que una Catalunya Independent seria un país horrorós, és a dir, seguiria sent un país horrorós.