11/08/2008

Praga

El monument a la segona guerr mundial
Tomba del doctor Franz Kafka al nou cementiri jueu amb ell hi són els seus pares. Una placa recorda les germanes mortes en camps de concentració
La cupula de l'església de San Nicolau
El riu des del Metronom

Vaig anar a Praga amb moltes prevencions, motivades potser pel fet d’esperar una ciutat del tot presa pels turistes, una mica com ha acabat finalment passant a Barcelona. Afortunadament les meves prevencions es van mostrar infundades. Praga em va agradar no només estèticament, sinó que fins i tot és una ciutat on puc imaginar-me vivint sense cap problema. Segurament ha ajudat el fet d’anar-hi a finals d’octubre. Hi havia molts turistes certament però ben lluny de les aglomeracions dels mesos d’estiu. L’argument definitiu però és que la ciutat té una qualitat real en els seus edificis, el seu urbanisme i a les seves formes de vida cultural. Praga és el fonament de molts relats i molts d’ells crucials per l’experiència històrica d’Europa. De fet, la ciutat fou un escenari fonamental a les dues màximes crisis europees: la guerra dels trenta anys, al Castell hi ha una habitació que fou suposadament des d’on els protestants llençaren els governadors catòlics (un acte del tot incivilitzat des de qualsevol punt de vista) i la segona guerra mundial que des del seu punt de vista començà el 1938 amb la invasió de llur país. Entre mig hi ha un període d’esplendor fundat per l’imperi austríac del que són testimoni unes esglésies barroques, com la de Sant Nicolau, només comparables amb les romanes. L’altre moviment artístic relacionat estretament amb la ciutat és el modernisme, del qual hi ha moltes mostres per tot arreu.

Kafka és ara per ara potser el referent turístic principal. Les samarretes amb temes kafkians es venen per tot arreu. Jo hi vaig participar del culte turístic visitant el museu, de fet una instal·lació ideada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i la seva tomba al nou cementiri jueu (un lloc melancòlic pel seu caràcter quasi buit. S’inaugurà després de la primera guerra mundial i tots els seus previsibles clients majoritàriament acabaren a un altre lloc sense enterrament de cap mena). Jo tinc una certa devoció per Kafka que té arrels en primer lloc a la meva adolescència quan les seves lectures estimularen de manera poderosa la meva imaginació i després quan ja de més gran, els seus escrits em serviren per fer una de les pràctiques més fructíferes de la llengua alemanya. No vaig poder trobar en canvi masses referències sobre la meva altra referència txeca fonamental (millor dit, la meva referència txeca fonamental perquè Kafka és clarament de Praga però no txec): Jan Patocka. Només vaig veure el seu nom a una llista de víctimes de la repressió en el museu del comunisme i una col·lecció completa dels seus escrits a una llibreria del centre, del tot inabastable per mi, ja que mai no he pogut acomplir el propòsit que em vaig fer la primera vegada que vaig llegir, a la versió francesa, Plato et l’Europe: aprendre txec per llegir aquest autor. Una de tantes il·lusions no realitzades i ja difícilment realitzables.

Etiquetes de comentaris: , , ,

1 Comments:

Blogger robert.veciana said...

Sempre que penso en Praga recordo una cosa que deia l’ara tant criticat Milan Kundera, -els dos llibres que li he llegit no m’agraden especialment, però que no crec que mereixi l’actual crucifixió per part dels “purs” que mai no es taquen amb la realitat-: segons ell, Europa havia estat “segrestrada” per culpa de l’episodi soviètic: I posava un exemple que em sembla prou bo: Kant va viure i ensenyar a Königsberg, ciutat de la qual ningú que hi hagués pensat al segle XVIII hauria dubtat de considerar plenament europea. Però ara –ara quan parla Kundera, als anys vuitanta, crec- es diu Kaliningrad i no ens sembla “prou” europea. La digressió em val per Praga: quan hi vas, et trobes en un ambient cultural, social, històric plenament europeu, però durant dècades s’hi ha anat com si fos un destí diguem-ne exòtic. Quan, de fet, som molt més exòtics, és a dir, menys europeus nosaltres.
NOTA: Hi ha dues altres defenestracions en la història moderna de Praga, la de la dona infidel d’un duc i la d’uns polítics a mans dels comunistes. Si els txecs parlessin català en podrien dir una tradició molt “nostrada”

7:06 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home