11/25/2008

Capa i Taro


Al Barbican hi ha una triple exposició sobre fotografia en temps de guerra. La primera exposició està dedicada al treball del més mític dels reporters bèl·lics: Robert Capa. L’exposició presenta sis moments de la seva trajectòria. La primera el seu treball a Cerro Muriano, l’estiu del 1936 quan assolí la que potser és la foto més famosa del segle. Una imatge de la qual però a ell no li agradava gens parlar-ne i que possiblement conté una història molt fosca. La segona es el seu testimoni del pas del riu Segre que tropes republicanes realitzaren la nit del 6 de novembre en un intent desesperat de reduir la tensió sobre les forces que havien passat el riu Ebre, l’estiu anterior. Una altra àrea són les fotos fetes del 14 al 25 de gener de 1939 a la ciutat de Barcelona, quan pogué documentar l’exili dels republicans. El quart àmbit d’interès és el seu treball a Xina, l’any 1938, on passa la primera part de l’any. El cinquè, és potser el treball que millor expressa el seu principi de treball: if your pictures aren’t good enough, you’re not close enough, la seva crònica gràfica del desembarcament de l’exèrcit americà a la platja d’Omaha el dia D, tot i que una bona part del seu treball aquell dia es perdé per una negligència del laboratori fotogràfic de Londres. Finalment, l’última sèrie recollida fou tirada a Leipzig, el 17 de maig de 1945, quan els alemanys estaven a punt de firmar l’armistici. Allò que previsiblement havien de ser unes fotos rutinàries sobre l’ocupació adquirien un caràcter molt més dramàtic quan un franctirador alemany va acabar amb la vida d’un dels soldats que l’acompanyaven. La seva mort fou possiblement l’última d’un soldat americà a la segona guerra mundial i una bona part de la seqüència no fou mai publicada. L’exposició inclou altres materials de Capa, sovint indicacions autògrafes i una bona part d’imatges inèdites com les relacionades amb el riu Segre

La segon part està dedicada a una figura molt menys coneguda però no menys interessant, la seva companya Gerda Taro, la primera dona que treballa com a corresponsal de guerra. Com Robert, provenia de l’Est d’Europa i sembla que inventaren conjuntament els seus noms professionals, els veritables eren André Friedmann i Gerta Pohorylle, fent una variació sobre els noms immensament populars llavors de Frank Capra i Greta Garbo. Al començament de la guerra d’Espanya treballaren conjuntament, signant col·lectivament els seus treballs que es distingeixen però per les diferents càmeres que utilitzaven. La foto que inserim és una de les que feu a Barcelona, just després del començament de la guerra. És un entrenament de milicianes fet a la platja de la Barcelonesa. Fixeu-vos al calçat de la noia poc escaient per anar al front. Totes les fotos d’aquest període són d’una vivacitat i una qualitat sorprenent. Treballà també a Cordoba, cobrí el bombardeig sobre la ciutat de València el 14 de maig i finalment la batalla de Brunete on trobà la mort molts pocs dies abans del que hagués estat el seu vint i setè aniversari. La seva parella va tenir una mica més de sort i va arribar als 41 anys, quan morí tot cobrint el començament de la guerra del Vietnam. Amb una carrera més curta, la seva qualitat no és pot considerar menor i fins i tot em sembla que tenia més bon ull per la composició, com a mínim, el seu ull era molt bo.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Blogger Cristina said...

Em moro de ganes de veure l'exposició...

5:24 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home