Of time and city

Of time and City és la darrera pel·lícula de Terence Davies, lloat com potser el més gran director britànic viu. Desconeixia la seva obra amb una única excepció la seva adaptació de l’”altra” novel·la de Kennedy Toole, la Biblia de Neó, de la que no tinc gaire bon record. No sé si les característiques de la pel·lícula de Davies la fan gaire exportable però em sembla que és un film molt recomanable si tal vegada és projectat a Barcelona. Almenys, és un film amb el que podran fàcilment empatitzar, tots els que pensen que els límits d’una ciutat són els límits de l’únic sentiment, més o menys proper al patriotisme, plausible. Una espècie de la qual a Barcelona hi ha alguns membres. La ciutat de la que parla Davies és la seva ciutat natal, Liverpool. El temps però, la noció de temps, és tan protagonista com la ciutat dels Beatles. En un estil inusual dins de la cultura britànica la narració de Davies està articulada en primera persona i les imatges del Liverpool de després de la guerra son presentades amb la conjunció d’un relat d’una veu en off, la del director, que rememora la seva infància i adolescència a la ciutat. Davies rememora una infància marcada per la religió, la seva família era catòlica, i una adolescència on feu el descobriment de la seva homosexualitat. Les imatges, combinació d’arxiu de l’època i recreació propiciada per allò que els professors pedants diuen “nuevas tecnologias”, permeten conjugar aquesta crònica d’una desfeta singular, la narració de qualsevol vida individual és sempre la d’una desfeta especialment si es fa en forma de plany per allò que el temps s’ha endut, amb la desfeta col·lectiva viscuda per la classe obrera d’aquest país llençada a les escombraries de la història després del thatcherisme. Tot i que no només pel thatcherisme. No hi ha cap referència a la dama de ferro, però si que hi ha fotografiats els sinistres blocs massius on aquesta població fou confinada després de la destrucció dels barris obrers tradicionals, insalubres sense dubte però on es mantenia mínimament aquesta noció de privacitat tan fonamental pels anglesos. Si el cine normalment es limita ser una forma de novel·la, el film de Davies és un intent que ha de ser apreciat de situar el discurs cinematogràfic entre l’assaig i la poesia