La força de la gravetat

La glòria a la desfeta és un tòpic que molts associen al treball de John Ford i del qual l’exponent més clar que em ve al cap és el tràveling que acompanyà el personatge de Spencer Tracy després de la seva desfeta electoral a The last hurrah!, però més enllà del cineasta irlandès, em sembla difícil trobar una il·lustració més reeixida d’aquest concepte que el conte El doctor aplegat al llibre La força de la gravetat d’en Francesc Serès, melancòlica i joiosa constatació del fet que les batalles més importants són aquelles que fem sabent que no les podem guanyar. Dos altres contes mereixen també una atenció especial: el primer, l’anomenat la revolució on expressa perfectament el significat de l’experiència laboral per a tots els que n’han tingut una de debò; el segon, la fi de la festa, potser les pàgines més autentiques escrites sobre el màgic i efímer esplendor de la Barcelona del 92

El logos de khrisna

La resposta de Khrisna passa per fer una mena de sinopsi sistematitzadora de tots els nous conceptes religiosos oferts pels Upanishads. De fet, una lectura plausible del text és interpretar-ho com una mediació entre les velles formes de religiositat, els vedes, adaptades a una organització estamental, socialment molt rígida, i les noves concepcions expressades als Upanishads que en molts sentits constitueixen un desafiament a l’ordre establert. El camí de la renunciació , la temptació d’Arjuna, és un camí essencialment antipolític (cosa que en un cert sentit farien efectiu en segles posteriors el budisme) El recolzament últim del logos de Khrisna es troba a la metafísica d’aquesta obra i constitueix al capdavall en el caràcter il·lusori de la realitat factual, el vel de Maia. En termes contemporanis parlaríem d’una ètica de les intencions que refusa donar valor a les accions, perquè les intencions tenen alguna proximitat a allò que és real, mentre que les accions no en tenen cap. Per això, la massacre futura, que tant preocupa Arjuna és, un fet irrellevant, com tot l’espectacle que s’esdevé enfront dels nostres sentits. En aquest sentit, la posició d’Arjuna ni tan sols és realment encomiable. Arjuna era egoista per anteposar el seu sentiment o les concepcions morals sobrevingudes als seu dharma de guerrer:

One’s own Dharma however imperfect, is a safer guide

Than the dharma of another, however perfect

Enfront dels seus escrúpols morals la proposta de Khrisna és una conciliació entre l’exercici del yoga, les noves disciplines, i la continuació de les seves tasques com a guerrer tot fent-li veure a Arjuna que ell està sobrevalorant la seva importància. Déu ja ha decidit la mort de tot aquells que l’afligeixen. L’executor és només un instrument de la voluntat divina i els desigs d’Arjuna son essencialment irrellevants. Els discurs de Khrisna anticipa aquí en un cert sentit la doctrina budista de l’absència de l’ego:

I am time, Kala, destroyer of the three worlds,

Here visible in the three worlds.

Even if you refuse to fight, none of these soldiers will live

Wake up, Arjuna, and win glory! Destroy your enemies

And enjoy their Kingdom!

Their Death is ordained- you are only the immediate cause

All have been already killed by me-

Drona and Bhisma, Jayadratha, Karna and the others

Fight! The day is yours

Khrisna la figura fonamental del panteó hindú apareix aquí amb un caràcter certament diferent de la concepció de la divinitat occidental. És un Déu tant creador com destructor perquè ambdues nocions no poden ésser separades. Com ell mateix diu:

I am the birth and dissolution of this universe

El text presenta nombroses i múltiples direccions de lectura. Certament hi ha indicat allò que hom pot considerar un camí espiritual i a partir del discurs de khrisna podríem extreure nombrosos preceptes vàlids pels que recerquen una vida espiritual més autèntica o simplement farcir un llibre de receptes d’autoajuda. Des de la perspectiva d’un home educat en una cultura cristiana i una fe demòcrata allò més interessants és considerar quin és el programa d’Arjuna: el fet que la nova religiositat sembla del tot excloure’l de la possibilitat de salvació. Khrisna malda per convèncer Arjuna que pot seguir essent qui és, un guerrer, i malgrat tot salvar-se. No hi ha camí de salvació universal perquè la naturalesa humana és essencialment heterogènia:

Food, ritual, tapasya, charity –all are different with different people

La pressuposició contrària significa en tots els casos l’afirmació d’una problemàtica homogeneïtat de l’ésser humà, que històricament ha funcionat només relativament a Occident. No tinc dubte que Nietzsche no s’hagués sentit gaire aliè al plantejament de Khrisna.

Sociedades movedizas

Sociedades movedizas és un llibre que es defineix com una temptativa de construcció d’una antropologia dels carrers. Tot i que com a bon llibre de ciència social en molts moments cau en un academicisme poc estimulant, el llibre m’ha interessat perquè planteja una qüestió que a hores d’ara té per mi una importància cabdal: la necessitat del viatge com a conseqüència de la contradicció instintual que suposa el sedentarisme. Especialment interessant és la primera part del llibre, elogio del afuera, on aquest procés d’imposició del sedentarisme es relliga al predomini de la subjectivitat que configura la mentalitat occidental des de la reforma protestant. Els capítols més intensos són però els dedicats als conflictes als carrers, els anomenats “el derecho a la indiferencia” y “contra la tolerancia”. Els arguments de fons potser no són nous però segueixen sent de lectura obligada per a tots els que no estiguin convençuts que el tan difós i lloat multiculturalismo no només és una enredada sinó també un monument a la hipocresia. En tot cas Delgado és brillant argumentant i mostrant que l’argument més subtil i insidiós a favor del racisme real és fer veure que els culpables del racisme són els racistes una idea manllevada per cert d’allò que Strauss anomenava la reductio at Hitlero

Joia

Vivim contínuament amb l’oblit d’allò més definitori, més essencial; ignorant deliberadament el fet crucial de la nostra irredimible, extrema fragilitat. Potser sempre ha estat així, però aquests temps que alguns sociòlegs defineixen com post-materialistes en ajuda especialment. Al capdavall, la gana ajuda a arrelar-nos a la realitat, pel contrari l’agonalitat tendeix a posar-nos el miratge de divinitats fictícies. Tanmateix, estem llançats al temps que en toca viure i les possibilitats de sortir-se del guió marcat són migradetes. En tot cas, he començat aquest post pensant en el meu cunyat Dani que ens ha fet un bon ensurt tot i que ara tot sembla indicar que ja se n’està sortint. Més enllà de la qüestió de l’ateisme o el teisme, més aviat secundària, allò important per a una mentalitat filosòfica és aprendre a estimar la necessitat. L’extrema dificultat de fer això explica perquè és impopular i en molts sentits inacceptable la vida filosòfica. Malgrat tot, en sento extremadament feliç de no haver hagut de provar finalment la meva virtut filosòfica. La necessitat ha estat al capdavall benèvola.

Estranys, setciències i pentatletes

Estranys, setciències i pentatletes és el títol del recull on Josep Monserrat ha aplegat a Barcelonesa d’edicions, cinc estudis de filosofia política clàssica. Si hagués de triar un únic mot parlar dels sentiments que com a lector em desperta aquest text, aquest només podria ser admiració, no tant per la qualitat desplegada a les seves pàgines, que pròpiament no podia ser una sorpresa, com pel seu caràcter de testimoni de la força, la voluntat i la perseverança del seu autor. Hauria també de parlar de la satisfacció, causada per veure com el projecte que Jordi Sales imaginà fa més de vint anys perviu i que a diferencia de tants esforços al capdavall infructuosos, el seu mestratge té una continuïtat a la reflexió austera, sòbria i eficaç d’en Josep. Aquesta continuïtat no ha estat fàcil. Crec que cap de nosaltres fa vint anys era del tot conscient de la intempestivitat de la feina a desplegar. Tothom era més aviat pessimista però de segur no teníem una consciència cabdal de fins a quin punt aquesta reivindicació de la filosofia era aliena als temps que havien de venir, al país que alhora es feia i es desfeia i a la institució on de manera natural la nostra feina hauria d’haver trobat refugi. Per perseverar calia una fortalesa moral real i sé de que parlo, perquè d’altres no l’hem tinguda ...

Tots els articles són prou interessants però, per diferents raons, he llegit amb fruïció els tres últims. El tercer, els orígens de la història política, és alhora una aproximació a i una revindicació de la figura de Tucídides. Un dels goigs més certs viscuts a la meva docència ha estat ajudar a alguns alumnes a viure aquesta experiència fonamental que és llegir la història de la guerra del peloponesi. Josep sintetitza amb cura i brillantor les raons que justifiquen aquesta sensació. El cinquè és una reparació a un dels genis més consistents dels darrers segles, Jonathan Swift. L’autor dels Viatges de Gulliver fou implacable en la seva consideració de la humanitat i aquesta d’alguna manera es prengué una revenja degradant-lo a la consideració d’autor de literatura infantil, com de manera aguda observà Borges. La separació radical i sovint absurda entre estudis literaris i filosòfics serveix per a perpetuar i potenciar aquesta mena d’equívocs que només podrien ser superats com fa en Josep amb una lectura respectuosa de l’arrel i la dimensió filosòfica del geni irlandès. Finalment el quart article és una introducció a l’Anterastai que sense dubte és una de les lectures més clares i més susceptibles d’explicar allò que significa la lectura de Plató des d’un diàleg que mai hagi vist. El fet que potser l’Anterestai no fos escrit per Plató no és cap desavantatge ni molt menys una objecció. Pel contrari potser això facilita el caràcter de síntesi de les idees més rellevants amb que apareix l’escrit.

Actualitat britànica

El retorn a la illa ha suposat el retrobament amb les notícies del país que m’han semblat més interessants que la collonada de l’AVE. Algunes de fet són no només interessants, sinó significatives. La primera referent al mon de l’educació informava sobre la correlació entre qualificacions i situació econòmica de l’alumnat. Dels 30000 alumnes que van obtenir tres A a l’A-level, l’equivalent per edat del que fora el nostre batxillerat i la qualificació mínima per a anar a una universitat de prestigi, només 176 podien optar a estar exempts del pagament del menjador escolar. Això suposa calculant a l’engròs un percentatge de 6 per mil òbviament inferior al 13% del nens que van gaudir de l’exempció. De fet la major part dels alumnes d’aquest 13% no continuen els seus estudis a l’High school. La nebulosa retòrica emprada pels pedagogs només amaga i desfigura la completa inutilitat dels esforços per fer de l’escola un mitjà de superació de les diferències socials. Però això els que prenen cura de mantenir aquestes diferències ho han sabut sempre molt bé. La segona, portada de The Guardian el dissabte, fa referència al nou pla de seguretat del govern britànic, segons el qual les companyies aèries hauran de lliurar al govern informacions sobre els passatgers com el detalls de les seves cartes de crèdit o els seus telèfons mòbils, per tal que el govern pugui configurar una base de dades per a perfilar sospitosos de terrorisme. El sistema ja s’ha fet servir pels vols al Pakistan i a l’Orient Mitjà, però el govern ho vol estendre als vols domèstics i als vols dins de la Unió Europea. Les notícies sobre l’èxit de les mesures preses fins ara són confuses. S’esmentà la detenció d’un violador, cosa sense dubte laudable, però diferent de les finalitat cercades si no és que considerem les violacions com una forma de terrorisme. Evidentment les associacions per la defensa dels drets civils estan fent sentir la seva veu de protesta, mentre que hi haurà gent, com el famós egòlatra, que pensarà que aquest és un petit preu a pagar per la nostra llibertat. Personalment, i veient les notícies d’aquest darrer any, jo no em quedo gaire tranquil pensant que qualsevol dia totes les meves dades poden aparèixer a qualsevol abocador. La última notícia és d’economia i ens explica l’augment del preus del sol agrícola al Regne Unit. L’acre que valia 2500 lliures l’any 2004, ara pot vendre’s a 7000 lliures. Aquesta no és una tendència del tot nova. Quan el mercat borsari és inestable el preu de la terra puja i de fet al Regne Unit és encara més baix que a països com Dinamarca o Irlanda, origen de molts dels compradors. Tanmateix la pujada dels darrers temps sembla estar molt relacionada amb una de les pors cada cop més presents a la societat britànica, la possibilitat que en un mitjà termini, la demanda d’aliments sigui molt superior a la capacitat de producció. De fet, segons John Beddington la producció agrícola mundial està quedant enrere de l’augment de població des de l’any 2005 i tot i la evident manipulació de l’IPC no és pas cap secret la tendència irrefrenable dels productes bàsics a pujar de preu als darrers anys. De tot plegat es pot deduir que potser el meu avi no s’equivocava del tot quan s’entestava a invertir tots els seus estalvis a finques del seu poble llunyà. Simplement es va avançar massa al seu temps.

tip de l'AVE

Bona part de la setmana passada l’he passat a Barcelona ocupant-me d’afers diversos tot i que coincidents en el seu caràcter de inajornables. Baixar-hi em fa, cal confessar-ho, mandra. Baixar en època de precampanya electoral m’ha resultat encara més dur del que em pensava. Particularment molest ha estat tot l’enrenou viscut aquesta setmana amb l’arribada de l’AVE. Se’m fa difícil pensar en un senyal de provincialització més potent que l’atenció dispensada a aquest nou mitjà de comunicació, dissenyat des de la certesa a la legitimitat moral de la subordinació de la perifèria al centre. Igualment significativa és la irrellevància social de l’esdeveniment. Quan llegim les xifres resulta clar no sols que l’AVE no tindrà cap incidència remarcable a la vida de la major part dels catalans, la qual cada cop té menys a veure amb allò del que parlen els diaris, sinó que tan sols serà especialment important per les 60000 persones que cada dia viatgen entre Barcelona i Madrid, una quantitat ara per ara del tot inabastable pel nou mitjà de transport.

La recança d'Arjuna

La qüestió plantejada per Arjuna al començament del Bhagavad gita per la seva radicalitat moral només és comparable a l’afirmació plantejada per Sòcrates al segon acte del Gorgies, quan afirma que és millor patir una injustícia que fer-la. El Bhagavad Gita és un diàleg entre Arjuna, el guerrer més notable d’un dels bàndols que lluiten en el Mahabarata, i Krisna, déu fonamental del panteó hindú, que l’acompanya a la lluita. Arjuna abans de començar la batalla decideix que no pot suportar la idea d’enfrontar-se als seus familiars propers i decideix que prefereix deixar-se matar abans que esdevenir ell mateix un botxí:

Let the sons of Dhritarashtra kill me

I will not protest.Better be killed than kill

La major part del diàleg serà desenvolupada per Khrisna, el qual argumentarà per què Arjuna abandoni els seus escrúpols i torni al camp de batalla. També com en el cas del Gorgies, la qüestió plantejada només tindrà resolució anant molt més enllà dels estrets límits on l’Academia occidental ha clos la qüestió moral. L’argumentació de Krishna acabarà essent una reflexió sobre la cosmicitat, com de fet ho és també la justificació de la seva posició que Sòcrates fa a Calicles. La resposta de Khrisna és llarga, complexa i per ella mateix suposa una introducció a tot el pensament hindú cristal·litzat entorn dels Upanishads. En parlaré en un altre moment. Només per avui indicar el caràcter fascinant d’un text, que és testimoni alhora del moviment de renovació moral més important experimentat per la humanitat, del que Socrates constitueix la versió occidental i el fonament del pensament del pacifisme d’un Gandhi, una figura reduïda a uns límits pel pensament occidental, la d’agitador polític, que no acaben de quadrar ben bé amb la seva realitat.

d'acord amb Rajoy

Dissabte hi era a Terrassa, i vaig matar un estoneta llegint la Vanguardia que informava els seus lectors de la proposta lingüística de Rajoy. Allò que jo vaig entendre, no em va semblar, per la meva sorpresa, malament del tot. La idea que vaig retenir era la d’un mínim de classes en castellà del 35%, una proposta que diria plausible sí, com el text semblava concedir, un altre 35% podia ser fixat en català. La idea de deixar un marge a determinar per la direcció del centre és sensata i respectuosa. I allò més important si hi haguessin mecanismes efectius per complir la llei això suposaria un avenç pel català i no pas un retrocés. Això pot resultar estrany, però em sembla obvi des de la meva experiència del sistema educatiu català, que no consisteix, com denuncien els agitadors lingüístics propers al PP o Ciutadans, tant en fer-ho tot en català, com a fer-ho veure, una de les tendències més insidioses de la política catalana, legat directe del pujolisme. Certament a l’institut on jo treballava, al Bisbe Berenguer d’Hospitalet, fer el 35% de les classes en català seria un progrés absolut. No m’atreviria a donar una xifra però els que fèiem les classes en català érem molt pocs i la situació no era diferent a altres llocs de l’ària metropolitana. Estic parlant és clar de la secundària, de la primària en sé poc, només que em costava molt admetre que els alumnes que rebia a primer d’ESO havien fet la famosa immersió. Tot semblava apuntar a un altre exercici de prestidigitació i simulació. Potser això significaria una reculada certa a altres zones del país, però considerant la realitat demogràfica catalana és ben clar que els guanys serien superior a les pèrdues. Soc conscient que aquest acord meu amb Rajoy depèn d’una premissa potser massa utòpica, que a aquest país les lleis educatives es poden fer complir, però si això no és així, de fet és igual una llei que una altra. Les respostes dels polítics dels altres partits s’han dirigit fonamentalment a la qüestió de la línia doble. Jo no vaig fer esment, però enmig d’una reunió familiar la meva atenció era menys que mediocre. En aquest punt tinc claríssim que la doble línia seria una absoluta bestiesa, tot i que considerar, com ha fet Pere Macies, que podria ser el fonament d’una altra guerra civil em sembla una actitud molt propera al terrorisme intel·lectual. Les possibilitats de supervivència del català són migrades i em sembla que depenen totalment de la seva desconnexió amb qualsevol presa de posició política. Per això potser caldrà convèncer als polítics que la llengua de l’escola tampoc és un determinant de primer ordre. Els centenars de milers que es manifestarem l’onze de setembre del 1977 havíem anat només a escoles en castellà, a la inversa, la catalanització de l’escola només ha produït una radicalització del nacionalisme per a les mentalitats més paranoiques que voldrien de fet la mort civil del català.

Wenders

Al NFT durant el mes de gener ha continuat el cicle dedicat a Wim Wenders. No he tingut temps ni ganes de fer una revisió exhaustiva de les pel·lícules que vaig veure al seu moment, o que no he vist mai, i limitat pels temps vaig veure només les dues de les que tenia un record més favorable: Alice in der städtchen i Paris-texas. Totes dues mostren una certa coincidència temàtica amb la que vaig veure el dia de cap d’any, in der Lauf der Zeit, ambdues són pel·lícules sobre éssers erràtics, electors en part per atzar, en part per necessitat, de la vida nòmada. Totes dues pel·lícules prenen com a referent fonamental la figura de John Ford. La primera insereix d’entrada una escena de Young Mr. Lincoln on Henry Fonda sembla estar fent burla de Rüdiger Vogler i es clou amb l’actor protagonista llegint al diari la notícia de la mort de l’autor de The Searchers. Aquest film era presentat a la filmoteca precisament com el referent de Paris- Texas que fou definit com una de les seves relectures. Potser és per això que el personatge interpretat per Harry Dean Stanton té precisament el nom de Travis.

Vaig fruir-ne prou d’ambdues projeccions. No em sembla que Paris-Texas hagi perdut res de la força que la va convertir en el major èxit de la carrera de Wenders. La música de Ry Cooder ha estat potser imitada després fins a la nàusea, però segueix constituint una de les bandes sonores més radicalment creatives de la història del cinema. Les primeres escenes de Travis perdut al desert segueixen resulten estremidores i el retrobament amb l’esposa al peep-show no ha perdut res de la seva intensitat. La indicació dels amics de la NFT fou un bon atiador de les meves divagacions. Tot considerant que la història és la mateixa estructuralment, el significat sembla ser del tot invers; quan els indis ja no són ni un record a l’escenari de l’Oest, l’enemic ja no és un altre absolut sinó que està dintre de la nostra ment. D’altra banda, si la naturalesa era un element encara fins a un cert punt acollidor, és la llar dels indis i del personatge de Wayne incapacitat com els salvatges per a la vida civilitzada, per Travis la situació és diferent, no suposa cap alternativa i no és gens casual que la resolució final de la història hagi de tenir lloc a la ciutat de Houston.

Alicia a les ciutats és si no recordo malament la primera oportunitat de rodar als EEUU que tingué Wenders. La història és la d’un periodista en crisi professional, no té res a dir ni fer llevat d’unes fotografies que mai assoleixen copsar allò que ell creu present, forçat a un viatge amb una nena d’uns déu anys, més o menys abandonada per la seva mare. El seu objectiu improbable es trobar la casa de l’avia amb la única referència d’una vella fotografia, en un paisatge, el de la RFA dels setanta, caracteritzat per la seva uniformitat i despersonalització. De fet, la major part de la pel·lícula passa a allò que els sociòlegs anomenen “no-llocs”,cosa que emfatitza el seu caràcter joiosament erràtic. Com a les altres dues pel·lícules la resolució no significa tant arribar a un lloc, com la reconciliació amb una vessant de la nostra naturalesa no per reprimida menys humana.

Pors

A aquestes eleccions l’únic partit amb un idea clara de Catalunya i una estratègia decidida de què s’ha de fer en un futur és el Partit Popular i això els hi ha d’acabar sortint bé, sí no en aquestes, a les properes i sí no a les següents. Badar és espiritualment satisfactori però no és un luxe permissible a nivell polític, tant de bo el cas valencià servís d’avís.

L'exemple escocès

Alguna vegada he tingut l’oportunitat de plantejar la meva enveja per la tranquil·litat amb la que en el Regne Unit es tracta el tema de la possible secessió escocesa. Caldria dir també que és igualment envejable la franquesa. Els britànics en general estan mols interessats per la història, però són escèptics enfront les conclusions a extreure. Els catalans em sembla que fan exactament el contrari. Per això, aquí la qüestió tampoc gira tant en torn de la rectificació del passat, com de la construcció del futur. Els escocesos que volen ser independents tenen uns ideals concrets que són Irlanda o Noruega, nacions semblants a la seva que ara per ara formen part del sector més dinàmic d’Europa. Dubto si a Catalunya algú té un projecte tan clar de futur, tant dels que volen quedar-se com dels que voldrien anar-se, tot i que certament hi ha d’altres que ja el tenen per Catalunya.

Avebury

Menys conegut que Stonehenge, molta gent pensa que Avebury és la resta megalítica més important del Regne Unit. No són gaire lluny l’un de l’altra. De dimensions molt més considerables que Stonehenge pel que fa a la seva extensió, no hi ha cap punt de vista bo per fer una fotografia de tot el conjunt. De fet, el cercle abasta tot el poble d’avebury que està comprès dins de l’aglomeració de pedres, més petites que les que han restat a l’altre emplaçament. El paisatge és molt més amable que la desolació de la plana de Salisbury, els entorns són una mena de prat i sovint es troben animals pasturant. El lloc és gratuït i hi ha una ruta marcada pels visitants que permet la visió completa de tot els elements del conjunt, a l’Oest hom troba el poble de Lacock un poble sencer posat sota la cura del National Trust on els temps sembla haver-se aturat i estar encara a mitjans del segle XIX. El diumenge passat la gernació era considerable, sobre tot tenint en compte el poc que ve de gust moure’s per aquesta illa al febrer, a l’estiu l’aglomeració sembla ser, important. El lloc ha estat utilitzat a nombroses pel·lícules i té un museu dedicat a William Henry Fox Talbot, l’inventor del negatiu fotogràfic.

Funcionaris de la humanitat

Quan Husserl va voler cercar una figura per definir allò que significava el treball del filòsof va inventar-se l’expressió de funcionari de la humanitat. L’expressió resulta a hores d’ara més aviat paradoxal. Per Husserl el terme funcionari retenia un prestigi indubtable, no oblidem pas que era alemany, a hores d’ara del tot perdut. La metàfora del funcionari no serveix ben segur per posar a ningú a favor de la filosofia, atesa les connotacions negatives que hom associa ineludiblement a aquest terme. D’altra banda, després de l’atac a l’humanisme del seu deixeble, d’Auschwitz i d’un bon nombre de collonades diverses, poc filòsofs poden gosar parlar en nom de l’humanitat sense adquirir un cert to de patetisme. La caverna no és l’àmbit de la humanitat, sinó de la secta, del grup i de la colla; sempre és nacional. El discurs fer des de la humanitat sembla tenir ja només com a possible una fonamentació sentimental, és a dir, religiosa.

Una petita introducció a Descartes

Oxford University Press té una col·lecció de llibres amb un subtítol comú, a very short Introduction, que tenen una forta semblança pel seu disseny i propòsits als llibres Que-sais-je? Publicats pel PUF quan feia la carrera (no sé si encara continuen publicant-se). Darrerament he llegit el volum que Tom Sorell ha dedicat a Descartes. Sorell es professor de Filosofia a la universitat d’Essex i pot ser considerat com el màxim expert a la illa britànica a la filosofia cartesiana. El llibre és una presentació molt digna de la biografia de Descartes i una introducció plausible a la seva obra. Sorell es mostra com un bon coneixedor dels textos cartesians, però tant a la bibliografia bàsica com a les seves reflexions, es fa palès que no ha manegat cap altre bibliografia secundària fora de l’escrita a la llengua de Shakespeare. No sols no apareixen Beyssade o Marion, sinó que la gairebé definitiva biografia de Rodis-Lewis tampoc es esmentada. Tot plegat prou simptomàtic d’allò que menys m’agrada a hores d’ara de la Gran Bretanya. Això ni significa que el llibre hagi de ser menystingut. Tot i que es dedica molt més temps al que podríem anomenar la dimensió científica de Descartes, Sorell finalment fa justícia a la dimensió global de l’obra cartesiana. Des del mon anglosaxó la figura Descartes apareix pràcticament com una figura a exorcitzar, allò que generalment es cerca és dissoldre el seu fantasma. Però ningú no acaba de sortir-se’n. En un món de sabers parcials i de certeses petites l’ambició de Descartes i la sistematicitat de l’esperit cartesià continuen sent una referència ineludible de la nostra activitat de pensament i el seu caràcter d’exemple és precisament allò que reivindica la lectura de Sorell. Certament, aquesta és una de les figures plausibles de Descartes, la qual sense divergir del tot tampoc coincideix amb la que Jordi Sales em mostrà i jo vaig recrear parcialment a Dubtar i actuar, el filòsof de la llibertat i l’home capaç de conciliar la fonamentació del mecanicisme amb la seva crítica simultàniament.