2/13/2008

d'acord amb Rajoy

Dissabte hi era a Terrassa, i vaig matar un estoneta llegint la Vanguardia que informava els seus lectors de la proposta lingüística de Rajoy. Allò que jo vaig entendre, no em va semblar, per la meva sorpresa, malament del tot. La idea que vaig retenir era la d’un mínim de classes en castellà del 35%, una proposta que diria plausible sí, com el text semblava concedir, un altre 35% podia ser fixat en català. La idea de deixar un marge a determinar per la direcció del centre és sensata i respectuosa. I allò més important si hi haguessin mecanismes efectius per complir la llei això suposaria un avenç pel català i no pas un retrocés. Això pot resultar estrany, però em sembla obvi des de la meva experiència del sistema educatiu català, que no consisteix, com denuncien els agitadors lingüístics propers al PP o Ciutadans, tant en fer-ho tot en català, com a fer-ho veure, una de les tendències més insidioses de la política catalana, legat directe del pujolisme. Certament a l’institut on jo treballava, al Bisbe Berenguer d’Hospitalet, fer el 35% de les classes en català seria un progrés absolut. No m’atreviria a donar una xifra però els que fèiem les classes en català érem molt pocs i la situació no era diferent a altres llocs de l’ària metropolitana. Estic parlant és clar de la secundària, de la primària en sé poc, només que em costava molt admetre que els alumnes que rebia a primer d’ESO havien fet la famosa immersió. Tot semblava apuntar a un altre exercici de prestidigitació i simulació. Potser això significaria una reculada certa a altres zones del país, però considerant la realitat demogràfica catalana és ben clar que els guanys serien superior a les pèrdues. Soc conscient que aquest acord meu amb Rajoy depèn d’una premissa potser massa utòpica, que a aquest país les lleis educatives es poden fer complir, però si això no és així, de fet és igual una llei que una altra. Les respostes dels polítics dels altres partits s’han dirigit fonamentalment a la qüestió de la línia doble. Jo no vaig fer esment, però enmig d’una reunió familiar la meva atenció era menys que mediocre. En aquest punt tinc claríssim que la doble línia seria una absoluta bestiesa, tot i que considerar, com ha fet Pere Macies, que podria ser el fonament d’una altra guerra civil em sembla una actitud molt propera al terrorisme intel·lectual. Les possibilitats de supervivència del català són migrades i em sembla que depenen totalment de la seva desconnexió amb qualsevol presa de posició política. Per això potser caldrà convèncer als polítics que la llengua de l’escola tampoc és un determinant de primer ordre. Els centenars de milers que es manifestarem l’onze de setembre del 1977 havíem anat només a escoles en castellà, a la inversa, la catalanització de l’escola només ha produït una radicalització del nacionalisme per a les mentalitats més paranoiques que voldrien de fet la mort civil del català.

Etiquetes de comentaris: , ,

1 Comments:

Anonymous Ramon said...

molt d'acord amb el que dius. El paper de molts dels polítics catalans que critiquen el PP en aquesta qüestió és de vergonya, crec. De fet, quan intento fer veure que em sembla perfectament legítim defensar l'escolarització en castellà, fins i tot la doble línia, molta gent propera em mira malament. No sé a quins nivells hem arribat.

6:51 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home