Actualitat britànica

El retorn a la illa ha suposat el retrobament amb les notícies del país que m’han semblat més interessants que la collonada de l’AVE. Algunes de fet són no només interessants, sinó significatives. La primera referent al mon de l’educació informava sobre la correlació entre qualificacions i situació econòmica de l’alumnat. Dels 30000 alumnes que van obtenir tres A a l’A-level, l’equivalent per edat del que fora el nostre batxillerat i la qualificació mínima per a anar a una universitat de prestigi, només 176 podien optar a estar exempts del pagament del menjador escolar. Això suposa calculant a l’engròs un percentatge de 6 per mil òbviament inferior al 13% del nens que van gaudir de l’exempció. De fet la major part dels alumnes d’aquest 13% no continuen els seus estudis a l’High school. La nebulosa retòrica emprada pels pedagogs només amaga i desfigura la completa inutilitat dels esforços per fer de l’escola un mitjà de superació de les diferències socials. Però això els que prenen cura de mantenir aquestes diferències ho han sabut sempre molt bé. La segona, portada de The Guardian el dissabte, fa referència al nou pla de seguretat del govern britànic, segons el qual les companyies aèries hauran de lliurar al govern informacions sobre els passatgers com el detalls de les seves cartes de crèdit o els seus telèfons mòbils, per tal que el govern pugui configurar una base de dades per a perfilar sospitosos de terrorisme. El sistema ja s’ha fet servir pels vols al Pakistan i a l’Orient Mitjà, però el govern ho vol estendre als vols domèstics i als vols dins de la Unió Europea. Les notícies sobre l’èxit de les mesures preses fins ara són confuses. S’esmentà la detenció d’un violador, cosa sense dubte laudable, però diferent de les finalitat cercades si no és que considerem les violacions com una forma de terrorisme. Evidentment les associacions per la defensa dels drets civils estan fent sentir la seva veu de protesta, mentre que hi haurà gent, com el famós egòlatra, que pensarà que aquest és un petit preu a pagar per la nostra llibertat. Personalment, i veient les notícies d’aquest darrer any, jo no em quedo gaire tranquil pensant que qualsevol dia totes les meves dades poden aparèixer a qualsevol abocador. La última notícia és d’economia i ens explica l’augment del preus del sol agrícola al Regne Unit. L’acre que valia 2500 lliures l’any 2004, ara pot vendre’s a 7000 lliures. Aquesta no és una tendència del tot nova. Quan el mercat borsari és inestable el preu de la terra puja i de fet al Regne Unit és encara més baix que a països com Dinamarca o Irlanda, origen de molts dels compradors. Tanmateix la pujada dels darrers temps sembla estar molt relacionada amb una de les pors cada cop més presents a la societat britànica, la possibilitat que en un mitjà termini, la demanda d’aliments sigui molt superior a la capacitat de producció. De fet, segons John Beddington la producció agrícola mundial està quedant enrere de l’augment de població des de l’any 2005 i tot i la evident manipulació de l’IPC no és pas cap secret la tendència irrefrenable dels productes bàsics a pujar de preu als darrers anys. De tot plegat es pot deduir que potser el meu avi no s’equivocava del tot quan s’entestava a invertir tots els seus estalvis a finques del seu poble llunyà. Simplement es va avançar massa al seu temps.