Strattford-upon-avon

Strattford-upon-avon, com tothom sap, és el poble on va néixer Shakespeare. Precisament, per això és una de les principals atraccions turístiques del Regne Unit. No crec que a la resta del planeta, hi hagi cap altre lloc on un escriptor es glorificat fins a aquest punt. Tampoc hi ha cap altre exemple segurament d’identificació nacional amb un autor. Totes les atraccions del lloc giren en torn a la figura de l’escriptor: la casa on nasqué, la casa d’Anne Hattawhay, la seva dona, la de John Nash, el seu gendre, l’església on està enterrat junt amb la seva família..... Nosaltres varem veure les dues primeres. La segona és especialment interessant pel seu perfecte estat de conservació i es va servir per aprendre que d’on ve l’expressió sleep tight Potser el que més va impressionar és el fet que la coneguda com a casa natal fou adquirida pel patrimoni públic el 1847. El gran legat però és la Royal Shakespeare Company que té la seva seu en aquesta ciutat. De fet, veure una representació de Macbeth era el motiu de la nostra visita. El dia següent tornat sense pressa varem fer varies parades a pobles dels Costwolds, una de les zones on l’ambient rural anglès està millor conservat. La pedra de color ocre emprada a tot arreu, confereix als seus pobles una personalitat singular. La seva capital Circencester és un lloc especialment agradable i la seva església conté diferents elements anteriors a la reforma, cosa poc habitual en aquesta part del país

Atenes any zero

La biografia de Sòcrates filmada per Rosellini comença amb la demolició de les muralles ordenada pel Rei Lisandre. És el final de la guerra del peloponès i la constatació de la desfeta atenenca. Durant la primera hora Rosellini es centra a la situació política d’Atenes i ens presenta l’activitat de Sòcrates. Per Rosellini, com per molt altre gent, hi ha una connexió necessària entre els dos fets i Sòcrates és una mena de bec expiatori, tot i que la seva manera de fer farà que no sigui una víctima atzarosa. La darrera hora de pel·lícula segueix els quatre diàlegs platònics dedicats a l’execució de Sòcrates: el diàleg amb Eutifró, el judici, l’intent infructuós de fugida plantejat per Critó i la darrera nit fins al recordatori del gall d’Asclepi que a la pel·lícula no té cap mena de dimensió enigmàtica. Pel que jo recordo la base literària de la pel·lícula té indubtablement molt de Plató i crec que menys de Xenofont, tot i que no tinc prou fresques les memorabilies com per estar-ne segur. En general, el respecte a les fonts ha estat considerable. Només una escena al final on Jantipa parla amb admiració als seus fills del coratge del seu pare, mentre esperen l’execució em sembla una invenció, provocada segurament perquè el personatge de Jantipa no és acceptable des d’una perspectiva contemporània. El principal problema de la pel·lícula és la seva localització. Rodada a Espanya, l’escenari físic no em resultà convincent, els exteriors de les cases de poble difícilment quadraven amb els interiors clàssics, i els decorats eren d’una gran pobresa. En canvi la planificació i la direcció d’actors tenen la brillantor habitual a Rosellini. La mort de Sòcrates que moltes vegades he imaginat no resulta en absolut decebedora. Mentre la veia però, me n’adonava que era la primera vegada que veia morir Sòcrates al cine, mentre que la passió ha estat filmada nombroses vegades. La desproporció és evident i dóna a pensar que hi ha una certa disparitat entre Jerusalen i Atenes o, dit d’una altra manera, que potser la filosofia és menys important del que els filòsofs ens pensem.

Gordon Brown

Des d’ahir el Regne Unit té un nou primer ministre, del qual es poden dir moltes coses menys que sigui realment nou. Gordon Brown podia haver estat primer ministre fa deu anys, però va pactar amb el més fotogènic Blair i es va conformar amb el lloc de Chancellor, és a dir, amb el control de l’economia britànica que sembla ser exercia amb una ampla autonomia del primer ministre. En principi, les expectatives no li són desfavorables. Per primer cop, des de fa molts mesos l’oposició conservadora sembla estar perdent força i en general dins del partit laborista l’ambient és de satisfacció ja que Brown sembla un home més proper a les idees tradicionals del laborisme que no pas Blair. En general, la sortida de Blair és vista amb satisfacció, per la guerra d’Irak, tot i que Brown mai no ha condemnat la invasió, i perquè després de deu anys hi ha un cert cansament de l’home que no es va atrevir a ser el primer ministre catòlic britànic. En un temps on l’eficàcia és un valor fonamental, Brown està avalat pel fet d’haver dirigit l’economia del seu país en el millor moment de la seva historia des de fa quasi un segle. Hom no pot esperar grans canvis. La part més fonamental de l’acció de govern ja la dirigia ell i fora del tot sorprenent que no es seguint impulsant la despesa en educació o sanitat, tot i que interrogat sobre la qüestió de l’Euro, Brown digué que serà el proper Chancellor qui haurà de decidir sobre aquest tema. La nova gran idea de Brown és la seva defensa de la “brithisness”,és a dir, de la consciència nacional britànica. Una crida que, cal dir-ho, em sembla que els britànics han acollit en general amb escepticisme. De totes maneres, la seva situació no és del tot còmoda. Brown és un escocès de soca-rel i si es produís la independència d’Escocia, cal suposar que perdria el seu lloc al parlament, ja que la seva circumscripció és escocesa.

Kiss me stupid

Als anys seixanta Billy Wilder comença a encadenar una sèrie ininterrompuda de fracassos comercials que començaren a marcar el final de la seva carrera. Mentre alguns dels seus èxits són pel·lícules francament avorrides, aquesta sèrie de petits fracassos ha acabat formant un conjunt de pel·lícules divertides i en algun cas entranyables. La primera de la llista és Kiss me stupid, una de les pel·lícules més decebedores pel seu realitzador. Fou un rodatge molt accidentat, el protagonista pensat en principi Peter Sellers patí un àtac al cor i hagué d’abandonar la filmació, i fou finalment ferotgement boicotejada per les lligues de moralitat. Més de quaranta anys després i després d’haver-se esdevingut una revolució sexual que potser no ha canviat gaire els hàbits de la gent, però si la valoració que en fem d’aquests hàbits, la pel·lícula, construïda entorn de la intercanviabilitat de les figures de l’ama de casa i la prostituta, sembla prou innocent, però també una bona mostra del corrosiu sentit de l’humor wilderià. Aquest cop acompanyat d’un Dean Martin que sense cap mena de dubte fa la paròdia més completa del seu propi personatge que mai hem vist en el cine americà. No és però una excepció, perquè els altres personatges masculins de la pel·lícula tampoc són especialment atractius i només els dos personatges femenins semblen estar en condicions de fer bo el consell que el veí metge li donava a l’atribolat Jack Lemmon de The apartment: Be a Mensch.

vint anys

No són res, deia aquell. Dissabte passat mentre enfilava per l’autopista camí de Starford-upon-Avon, vaig recordar que un 23 de juny fou el dia que acabà la meva llicenciatura a la universitat de Filosofia. El darrer examen era d’una assignatura impartida per F. Martínez Marzoa que es deia les tres crítiques i que com quasi tot el que vaig rebre en aquella casa es va quedar una mica per sota de les expectatives: parlarem de la primera i una mica de la segona. A la nit celebració de la revetlla, infructuosa, extenuant i sense gaire sentit. El 25, el següent dia feiner, en un acte simbòlic d’incorporació al mon dels adults, m’inscrigué a l’oficina d’atur i vaig fer una visita al meu antic institut, el Milà i Fontanals, on vaig trobar la meva tutora de COU, la Carme Trullàs, i varem parlar d’un futur incert, però que finalment va ser el que ha estat. L’endemà el Jordi Sales mirava de convèncer-me que tancar-se a l’habitació del pis dels meus pares on estudiava, interior quan no es coneixia gairebé l’aire condicionat, era un pla pel juliol més enraonat que badar per les platges. Sorprenentment em va convèncer. Afectat de la influència de Pessoa i de Hume el meu record del jove que va plegar amb una certa recança de la universitat se’m fa un xic llunyà i estrany. Potser, no podria parlar d’identificació però si de germanor amb aquest altre que era jo, fins i tot no tinc cor de guardar-li rancúnia pel seu recordatori del que podria o hauria d’haver estat i ja no hi serà

Foreman i el Rodi (rh)

M’ho he mirat una estona i no li trobo cap gràcia especial, llevat potser de la referència al campionat de George Foreman que serveix per pensar que els miracles no són impossibles. En tot cas, mireu-vos-ho vosaltres mateixos:
http://en.wikipedia.org/wiki/Number_45

Per cert, en un cop d’atzar sense significació aquesta és l’entrada 450 d’aquest blog

Opinions

L’article d’ahir a l’Avui del senyor Joan Oliver, que habitualment no llegeixo, em va deixar força perplex. És clar, després de llegir ho, que el senyor Oliver no coneix o no sembla poder distingir entre les nocions d’opinió i coneixement. Dit d’un altre manera, no és clar que un dels articulistes més il·lustres del diari més important escrit en català pogués superar l’assignatura de Historia de la Filosofia i per tant el batxillerat. Per a molts, això té poca importància. De fet, he sentit fa temps que en gran part els destinataris de l’Avui són l’establishment polític català i aquests senyors i senyores ja han decidit fa temps que els continguts del batxillerat, el batxillerat mateix, són collonades. Tanmateix, la distinció no és anecdòtica sinó que marca la distància existent entre l’exercici d’honestedat intel·lectual feta pel Ferran Saez el dimarts i la defensa del mandarinat intel·lectual desenvolupada per Joan Oliver el dijous.

Llengua

Repassant els dietaris des de fa tres anys confirmo el fet que cada cop em costa més escriure en català. Sense ser gaire wittgenstià em sembla difícil de discutir que el significat de les paraules és el seu ús i això explicaria perquè se m’està fent més difícil, una llengua que ara mateix estic vivint molt poc. No cal però entristir-se. Cada cop en soc més conscient que m’agrada ser un mètec. Fins i tot no és massa agosarat dir que l’estranyament és una condició de l’activitat filosòfica. D’altra banda, l’estranyament és recíproc. Ni em veig amb cor de res que sigui gaire interessant per a ningú, ni m’intressa gaire allò que m’arriba dels debats del país.

Cartesius

Cartesius és un altre dels films que Rosellini realitzà sobre filòsofs ( a més del ja esmentat sobre Pascal, hi ha altres dos sobre Agustí i Sòcrates. La mort el va impedir filmar els altres dos que tenia projectats sobre Kant i Marx). En aquest cas la comparació amb l’altre film vist, el dedicat a Pascal, és quasi inevitable i la veritat és que un xic desfavorable. En el seu conjunt, aquest Cartesius dona la impressió de ser una obra menys reeixida, menys enlluernadora visualment i menys fluida a la seva narració. L’explicació rau en part a les obres dels dos autors. El millor Descartes és un bon escriptor i les Meditacions tenen una clara dimensió dialògica, però tot plegat, literàriament parlant, la seva obra és menys atractiva que la pascaliana i això es reflecteix en un guió que també manlleva molts textos de l’obra cartesiana als seus parlaments. D’altra banda la vida de Descartes fou un xic més llarga que la de Pascal i més dilatada en esdeveniments. La pel·lícula tot i ser més llarga, dues hores i mitja, no recull tota la trajectòria vital de Descartes. Comença a la Fléche envers el 1615, mostrant l’arribada d’un missatger d’Itàlia que explica els continguts bàsics del Siderus Nuntius, i acaba envers el 1641 amb un Descartes profundament entristit per les simultànies morts del seu pare i de la seva filla. El film no descriu per tant els infructuosos intents de Descartes d’esdevenir la referència intel·lectual del jesuïtisme i la seva darrera etapa a la cort de la Reina de Suècia. L’assessor del film fou Ferdinand Alquié i això probablement resulta determinant d’algunes de les decisions preses per Rosellini. La presentació del filòsof té un cert biaix existencialista, de vegades pel meu gust massa exagerat. De fet, el final del film amb Descartes queixant-se que la recerca científica no l’ha permès viure, resulta un xic increïble per un autor que en nombroses ocasions es situà proper a la posició de l’intel·lectualisme moral. Rosellini no simpatitzava gens amb la figura de l’autor de les Meditacions, pensava que era un home intel·ligent però antipàtic. No em sembla però que el seu treball forci aquesta interpretació i pot ser vista pels que pensem que el cartesianisme implica una opció vital menys inhumana que la indicada per la seva llegenda. El moment de la vida quotidiana de Descartes més reflectit a la pel·lícula són els despertars de Descartes; sempre violents, sempre al migdia. Rosellini també remarca el caràcter erràtic de la vida de Descartes constantment canviant de domicili per tal de preservar la seva tranquil·litat i la independència del seu treball.

David Beckham

Per primera vegada des de fa tres anys, la lliga espanyola està a les portades de tots els diaris, el Barça no és ni esmentat (Cosa de la que cal felicitar-se, potser és millor no parlar-ne gaire)i el Madrid molt poc. Pels diaris britànics el gran protagonista de la jornada d’ahir fou David Beckham, al qual sembla que se li atribueix de manera gairebé exclusiva el triomf dels madridistes que és vista com un testimoni del geni i del talent britànics. Si en tenia algun dubte, em queda clar que potser Beckkham no és el millor jugador del mon, però pels seus compatriotes és més que un jugador.

Més sobre Pascal

La pel·lícula de Rosellini va constituir un motiu d’especial satisfacció perquè feia molt de temps que no em retrobava amb Pascal. Fou J.M. Bermudo qui em va permetre en un curs de filosofia política, dedicar tot un curs a la lectura de les obres de l’autor de les cartes a un provincial. Des de llavors li he estat agraït. Després a la meva tesi hi ha encara un capítol dedicat a Pascal, a les al·lusions a la primera meditació que es poden trobar als seus escrits, però des de fa molts anys, des de que no he pogut o no he sabut mantenir el meu projecte de treball envers la filosofia moderna, he deixat el vell Blaise una mica de costat. Jo tinc per cert que rellegir és millor que llegir i en cap cas això és més cert que en els Pensaments. Cada cop veig que m’estan quedant més coses pendent per a una jubilació encara llunyana i incerta.

Pascal de Rosellini

Als darrers anys de la seva vida Roberto Rosellini treballà fundamentalment per la televisió fent obres de ficció dedicades a esdeveniments i personatges històrics. El NFT ha acabat el cicle de Rosellini amb la projecció del tot el que resta disponible d’aquest material. Dimarts, vaig veure el film dedicat a Pascal i em vaig quedar realment sorprès. En primer lloc, perquè jo havia llegit que aquestes darreres obres tenien un caràcter divulgatiu. Res més lluny de la realitat, el film no es dedica a gaire explicacions sobre temes com el Jansenisme o la Fronda que em sembla no són gaire coneguts fora del públic francès. Pel contrari pressuposa i exigeix un cert coneixement de la història, si més no una sensibilitat, per gaudir-ne. Però fonamentalment, la raó de la meva sorpresa és que vaig descobrir una obra mestra ignorada. El Pascal de Rosellini és una gran pel·lícula que supera sense problemes el risc, assenyalat pel seu autor, de fer una pel·lícula interessant sobre un home que morí verge. La Pel·lícula té un ritme especialment adient i tots els seus enquadrament són d’una exquisidesa que recorda la pintura dels contemporanis de Pascal que visqueren a Holanda. Certament, per a fer aquesta obra mestra, Rosellini tingué un ajudant de primera categoria que fou el mateix Blaise Pascal, l’esperit més brillant de l’Europa moderna segons Nietzsche. Òbviament necessitaria llegir el guió per fer una valoració exacta però molt poc del que diu Pascal no està manllevat directament dels seus textos. Aquest recurs a la majoria dels pensadors tindria com a possible efecte un monument al tedi. Però els Pensaments són una altra cosa. La seva natura és essencialment dialògica i per això la seva utilització dramàtica no els traeix en absolut. La mateixa cura emprada en la descripció del protagonista és troba la tractament dels altres membres de la seva família i especialment de la seva germana Jacqueline, probablement la presència més important de la vida de Pascal. La mort de Pascal que clou el film és una escena impressionant en la seva autentiticitat, una de les morts més colpidores de la historia del cine.

Lady Henrietta i la Marble Hill House

Si hom visita Londres amb un cert temps un dels llocs que realment val la pena mirar de conèixer és la part alta del riu Thames, quan el seu curs s’estreteix, la gran ciutat comença a acabar-se i comença a fer-se palesa la dolçor i verdor que pot tenir el paisatge anglès. Des de l’època dels Jordis aquesta part del riu acollí les mansions on vivien les personalitats més destacades de la cort. Una d’aquestes mansions és la Marble Hill House, una vila paladiana, bastida al segle XVIII per encàrrec de Lady Henrietta Howard. Dona del comte de Suffolk des del divuit anys patí un matrimoni més aviat infernal amb un marit borratxo, jugador i violent fins que finalment el matrimoni es partí com a conseqüència d’una discussió entre el rei i el seu fill. La cort es dividí i mentre el comte (amb el seu fill comú) resta amb el rei, Henrietta marxà amb els princeps de Wales. En una nota del seu diari hom pot trobar una justificació de la seva decisió en termes ben lockeans: “l’auto-preservació és la primera llei de la naturalesa, si les dones casades no són part de la naturalesa, no estem obligades llavors a seguir-la?” Poc després comença una relació amb el príncep de Gales, el futur Jordi II. La casa de fet és un regal del seu amant. Un cop bastida fou el centre del cercle d’amistats de Lady Henrietta, qui visqué en ella fins la seva mort. El seu cercle no estava certament mancat de talent. Hi formaren part gents com John Gay, l’autor d’A Beggar’s opera, Alexander Pope, Horace Walpole o Jonathan Swift. Ara l’edifici pertany a l’English Heritage i és visitable una bona part. S’ha decorat amb mobiliari de l’època i hom pot veure una col·lecció de pintura potser no extraordinària però si molt interessant, una mica en la línia de la molt recomanable exposició d’Hoggarth que ara pot veure’s a Barcelona, una pintura potser no extraordinària en la seva execució, però sovint apassionant pel que reflecteix. A la col·lecció hi figura un conjunt de vistes de Roma pintades per Giovanni Paolo Panini. Els jardins completament oberts sobre el Thames són de gran extensió i l’accés pel públic és del tot lliure. Treballar a Londres dóna una oportunitat incomparable per fer un estudi a fons de la il·lustració. Llocs com la Marble Hill House preserven l’escenari on aquest moviment es desenvolupà, on visqué.

Barcelona i Londres

Les comparacions que Hoggart establia entre Barcelona i Londres, sempre a favor de la primera, eren les següents:
1/ la ja esmentada de l’alcohol
2/ La netedat dels carrers de Barcelona en comparació amb els londinencs.
3/ La fiabilitat del servei de metro.
4/ la possibilitat de fruir d’àpats de primera qualitat pel mateix preu que a Londres es poden adquirir només pizzes o hamburgueses més aviat greixoses.
5/ La Boqueria
Algunes d’aquestes raons son evidents, com la quarta i la cinquena, i no requereixen grans explicacions. D’altres poden resultar sorprenents però no estan fora de lloc. Els barcelonins no acostumen a tenir una percepció de la seva ciutat com a neta, però el fet és que resisteix molt bé la comparació amb alguns espais públic londinencs que són desoladors, per exemple, els pisos superiors dels busos després de les nou del vespre. En una ciutat on la gent pot estar dues hores per arribar a casa, plegar tard de la feina no et deixa gaire més opcions que sopar una de les esmentades pizzes o hamburgueses dins del bus on normalment acaben quedant-se les deixalles. Indirectament, Bin Laden i l’IRA, són també culpables de la brutícia londinenca. Hom pot caminar hores per Londres sense veure una paperera. Sembla que han estat retirades per fer més efectiva la lluita antiterrorista. Pel que fa la qüestió del metro, crec que Hoggart té raó. El metro barceloní és escarransit i esquifit, però quan entres a una estació les possibilitats d’arribar al teu destí són molt altes. De fet, no et planteges seriosament que això no pugui passar. Un altre cosa s’esdevé al privatitzat servei de metro londinenc, especialment els caps de setmana quan sovint es tanquen línies senceres per fer treballs de manteniment.

Revolucions

A l’època de Boris Yeltsin recordo haver llegit més d’un article sobre el dramàtic problema social que llavors suposava l’alcoholisme. A hores d’ara la situació no ha millorat i l’alcoholisme és un element important dels problemes de malnutrició patits pels ciutadans? Russos. Aquesta setmana a diversos llocs hi ha hagut comentaris sobre el problema de l’alcoholisme al Regne Unit. Una portada de The times calculava en vuit milions el nombre de britànics que tenen un problema amb l’alcohol. Això suposa més d’un 10% de la població. (sé que no s’ha de fer gaire cas de les estadístiques del diaris, però normalment The Times no tendeix a l’alarmisme). Simon Hoggarth després d’una estada d’una setmana a Barcelona feia un gran elogi de la ciutat, tot comparant-la amb Londres i entre d’altres coses, que potser valdrà la pena comentar algun altre dia, assenyala que als carrers de Barcelona és fàcil veure grups de joves passant-s’ho bé sense estar borratxos, cosa que fora inaudita a Londres i en general al Regne Unit. En tot cas, això que em crida l’atenció és el fet de la curiosa coincidència entre el bolxevisme i el neoliberalisme. Des de la dreta o des de l’esquerra, la revolució sempre sembla fomentar l’alcoholisme.

Irlanda

Dos anys després Irlanda segueix agradant-me molt. La impressió és molt diferent de la que reps de qualsevol altre dels països d’Europa Occidental, fonamentalment perquè és un país essencialment rural i amb una població més aviat dispersa. Hom parla de vegades de la catàstrofe ecològica que ha suposat el recent boom de la seva economia, però venint d’Anglaterra o Catalunya on els desastres ja han esdevingut una tradició consolidada això no és fàcil d’apreciar. Com fa dos anys, sobta relativament la presència de turistes americans que és aclaparadora, però fàcil d’explicar si considerem que hi ha més descendents d’irlandesos als EEUU que no pas a Irlanda. De fet, una manera de passar l’estona és veure els lligams entre els dos països, molt clares a nivell de llengua o de folklore musical. Mantenint la tirada a xafardejar entre pedres velles és plausible arribar a la conclusió que potser el nom més representatiu de la història d’Irlanda és el d’Oliver Cronwell, tot i que certament no per bé. El tòpic de no deixar pedra sense pedra és certament literal en el cas del purità anglès. El meu viatge ha estat centrat en el comtat de Kerry que potser és la part més bonica de la illa (segurament aquí soc molt parcial perquè el temps esmerçat a Connemara fa dos anys la boira no ens deixà veure res). Amb poques ganes d’allargar-me, em limitaré a assenyalar dos llocs imprescindibles pels que visitin la illa. Killarney el centre d’un parc nacional amb tres estanys que són el nucli d’una comarca increïble i la península de Dingle, on Lean rodà Ryan’s Daugther; una elecció que com és d’esperar en el director anglès no fou per casualitat.

Els cliffs de Moher

Fa dos anys, quan vaig fer el meu primer viatge a Irlanda, vaig descriure els penya-segats de Moher amb una barreja de decepció, la gernació era important i el dia potser massa lluminós, però també amb admiració sincera per l’espectacle natural imponent d’uns penya-segats que s’estenen durant kilòmetres,entre els 100 i els 200 metres d’alçada. Dos anys després he tornat, fonamentalment perquè els veiessin els meus pares, i ara la decepció sobrepassa completament l’admiració. Les autoritats irlandeses competents, siguin les que siguin, han decidit arranjar el lloc amb resultats pèssims, tot i que res sorprenents en aquests casos. Així, on fins febrer d’aquest any només hi havia una planícia irregular que es podia fer servir de aparcament i un parell de barraquetes on es venien alguns souvenirs i quatre entrepans, ara hi ha un Parking de grans dimensions que ja no és gratuït, vuit euros, i un centre d’atenció al viatger amb tots els serveis escaients en aquest casos. Cal dir però que el centre ha estat bastit amb intel·ligència, i són unes instal·lacions soterranis, encaixades dins d’un turó, la qual cosa evita uns edificis que difícilment s’encabirien dins de l’horitzó circumdant. Malauradament la inspiració que aquí acompanyà els urbanitzadors, els abandonà després completament. Probablement als cliffs hi havia un problema de seguretat. Una bona part dels seus visitants no volia estalviar-se l’emoció de jeure pit per avall i treure el cap per un precipici de més de cent metres. D’altres s’estimaven més asseure-s’hi a la vora. Ara tot això ja és impossible; un mur de pedra ha estat aixecat tres o quatre més enfront del final del penya-segat. Ningú no pot atansar-s’hi però tampoc ningú pot gaudir d’una visió mínimament decent de l’espectacle de les onades colpejant la base del penya-segat. Els camins que fa dos anys et permetien seguir la línia dels penya-segats durant kilòmetres ara estan tancats i uns cartells en adverteixen que són propietat privada (No sé com està aquest tema a Irlanda, al Regne Unit la principal activitat de l’associació dels Walkers és l’obertura de batalles legals per mantenir el caràcter obert dels camins i senderis rurals). Els canvis han tingut una repercussió al paisatge humà. En comparació amb fa dos anys he vist molt menys joves i molts més autocars o,el que és el mateix, més jubilats. Un canvi d’orientació possiblement adient amb el que serà i ja comença a ser la realitat europea.

An american Paris

Una de les dissensions més profundes i arrelades que mantinc amb amics i companys interessats com jo al cinema és la meva valoració dels musicals clàssics americans. De tota la vida he trobat poca gent amb la que pugui compartir la meva devoció. No vull considerar-ho pas tampoc com una excentricitat. És un fet per exemple que Singing in the rain apareix més o menys habitualment a la llista “canònica” dels millors films de Sight & Sound, (una presència des del meu punt de vista del tot indiscutible). Simplement no se ben bé on són els que pensen com jo en aquest punt. Tot això ve al cas que poc abans de marxar a Irlanda, varem tenir l’ocasió una nit de reveure el film de Minelli An american in Paris que feia molt temps que no havia vist. La pel·lícula em semblà del tot extraordinària. En primer lloc, menys innocent del que una primera visió deixa suposar. Al capdavall, el film es fonamenta a la tesi filosòfica que la percepció no és una realitat primera sinó que està arrelada a l’afectivitat, una idea amb la que em sembla difícil dissentir. Hi ha també, és clar, la música de Gerswhin. Però sobre tot hi ha la manera com Minelli mou la seva càmera amb una elegància i fluïdesa des del meu punt de vista molt poques vegades igualada. Certament allò que queda en el record de tothom són les coreografies de Kelly, però em sembla que el mateix en mans d’un altre director hagués quedat ben reduït. De fet, amb totes les seves virtuts que són moltes, Singing in the rain, potser una millor pel·lícula, em sembla menys excepcional des d’aquest punt de vista que podríem dir formal. Tot i que certament si el cine de Minelli té una virtut és la seva unitat entre la forma i el contingut.

Igualitarisme

Durant la setmana que he estat viatjant per Irlanda la meva desconnexió ha estat absoluta. No he tingut per exemple la confirmació dels resultats de les municipals fins vuit dies després (tot i que, com tothom, fa temps que els sabia).No sé tampoc res per tant dels progressos fets pel nou president francès. Sembla clar que una de les coses que hom espera és un trencament amb la tradició neogaullista i una inclinació més neoliberal en termes econòmics. Curiosament alguns indicadors al mon anglosaxó fan pensar en una nova orientació dels esperits contra, si no el neo-liberalisme, si contra la conseqüència més important de les polítiques d’aquest signe: l’augment de la desigualtat entre rics i pobres. És probablement significatiu que en molt poc temps el Daily Telegraph i el Daily Mail hagin fet titulars contra l’augment de les desigualtats i l’excessiu augment de milionaris que contribueixen molt poc al país. Per fer-nos una idea seria alguna cosa així com si la Vanguardia i l’Abc es pronunciessin simultàniament per una pujada dels impostos amb finalitats redistributives. L’explicació d’aquest fet sembla clara en termes sociològics fins ara: els afectats per la neo-liberalització havien estat el que restava de les classes obreres. Cada cop més però al Regne Unit són les classes mitjanes, les lectores d’aquests diaris, les que es poden sentir més amenaçades. Allò que fa un temps era impossible, oferir assessorament legal des de Bombay per exemple, ara no presenta gaire dificultat i està començant a fer-se. Alain Blinder, ex-vicepresident de la reserva federal, calcula que entre trenta o quaranta milions de lloc de treball als EEUU podrien perdre’s per aquesta via. No tots es perdran, però els canvis poden ser significatius i en aquest països on el llicenciats amb prou penes passen dels mils euros, temibles.

nacionalisme

Trobo per Internet una entrevista amb F. Savater, el qual sembla estar promovent una plataforma política semblant a Ciutadans. Qüestionat sobre el caràcter nacionalista (espanyol) de la seva proposta, respon de cap de les maneres, que el nacionalista era Franco i no és pas això el que ell defensa, etc. És el mateix discurs de Ciutadans quan hom els retreu ésser espanyolistes (en el sentit polític, no en el futbolístic). El tema és confús i potser no ho hauria de ser tant. Abans de la qüestió del país concret, ser nacionalista vol dir tenir una posició filosòfica ben determinada: estar a favor, valorar de manera positiva, la realitat política de la nació-estat, la qual no és ni natural ni universal. Pel contrari, és aliena a la major part de pobles del planeta amb l’excepció dels europeus dels darrers dos-cents anys. Si aquesta noció ha estat positiva o no pel gènere humà, és un tema obert. Jo més aviat penso que no i per això no soc nacionalista, tot i que els meus arguments si entrés a fons en aquesta discussió segurament no serien definitius.. Algunes vegades he pensar que aquesta podia ser la línia de pensament de l’anterior president de la Generalitat, però això sempre ha resultat més aviat difícil d’esbrinar. Si, en canvi, com en el cas de Savater la referència que es pren és la constitució espanyola, em sembla que no hi ha gaire dubtes sobre que es pensa entorn de la noció de nació-estat.

aprendre a aprendre

El retorn després d’un half-term aquí a Londres sempre consisteix en una jornada de formació del professorat de caràcter obligatori, cosa que fou considerada com un avenç impressionant des de fonts sindicals, tot i que a mi em costa molt veure un avantatge en ser tractat com un menor d’edat. En tot cas, avui ens han parlat del portafoli europeu. Bàsicament he estat desconnectat perquè la informació rebuda la podré trobar en cinc minuts si alguna vegada em resulta d’interès, cosa que dubto. El darrer ponent era un subdirector general d’alguna cosa i ha cridat la meva atenció quan per un moment ha trencat la monotonia i grisor en general del seu discurs amb una emocionada defensa de la necessitat d’aprendre a aprendre. No he pogut deixar de pensar que ja hi érem un altre cop. Probablement aquest és el “mantra” més difós entre la secta psico-pedagògica, repetit una i altra vegada fins a l’extenuació. Fa un parell d’anys Salvador Cardús a l’Avui ja escriví sobre la buidor d’aquest principi, amb encert però suposo que sense que ningú li fes gaire cas. Qualsevol que ha treballat alguna cosa seriosament pot adonar-se que només aprenem a aprendre quan aprenem alguna cosa. No sembla probable que existeixen algunes regles genèriques de l’aprenentatge i si existeixen són inútils. L’obsessió pel mètode no és de fet nova i no és pas casualitat que Descartes comencés a publicar parlant del mètode. Allò que sovint s’oblida és que el Discurs (del métode) era el prefaci de tres assajos. La publicació del treball sobre el mètode no semblava tenir sentit amb independència dels resultats. La correspondència posterior corrobora aquesta impressió. En un cert moment, crec que en una carta a Clerselier, Descartes detallarà que la formulació del mètode està vinculada a cada problema concret i no pot formular-se fins al moment en que hom ja està a prop del final del trajecte. Ni tan sols a Descartes existeix l’apriori metòdic, però Descartes segurament no només era millor pensador que els actual teòrics de la psicopedagogia, sinó que tenia més sentit comú.

Guerra dels boers

Per Barcelona hi havia alguns establiments que sorprenentment semblaven rememorar la guerra dels boers. Recordo, per exemple, un bar Boher molt a prop de casa dels meus pares al carrer Consell de Cent. També existia, potser encara hi és, una sastreria anomenada Transvaal al carrer Hospital. Vaig imaginar sempre que eren establiments mols antics que van ésser anomenats seguint l’actualitat del moment i que després restaren com a un curiós anacronisme,essent com semblava ser la guerra dels boers, un incident menor; una més a la molt llarga llista de guerres que hem fet els europeus contra nosaltres mateixos, encara que aquesta fora d’Europa. Tanmateix la guerra dels boers no fou un incident menor i algunes de les invencions que defineixen el segle XX, entenent aquest com un període que comença el 1914, ja es manifestaren llavors, en concret dues: la guerra de trinxeres i els camps de concentració. Tot i que hom atribueix normalment al geni del poble germànic aquest invents, foren els britànics els primers que començaren a encerclar grans grups de gent, població civil, entre filferros. És cert que no profunditzaren tant a la qüestió com per arribar a l’avenç que suposen els camps d’extermini, però, atès que l’index de mortalitat dels residents en aquests camps fou d’un 34%, tampoc no es varen quedar gaire lluny.