Gordon Brown

Des d’ahir el Regne Unit té un nou primer ministre, del qual es poden dir moltes coses menys que sigui realment nou. Gordon Brown podia haver estat primer ministre fa deu anys, però va pactar amb el més fotogènic Blair i es va conformar amb el lloc de Chancellor, és a dir, amb el control de l’economia britànica que sembla ser exercia amb una ampla autonomia del primer ministre. En principi, les expectatives no li són desfavorables. Per primer cop, des de fa molts mesos l’oposició conservadora sembla estar perdent força i en general dins del partit laborista l’ambient és de satisfacció ja que Brown sembla un home més proper a les idees tradicionals del laborisme que no pas Blair. En general, la sortida de Blair és vista amb satisfacció, per la guerra d’Irak, tot i que Brown mai no ha condemnat la invasió, i perquè després de deu anys hi ha un cert cansament de l’home que no es va atrevir a ser el primer ministre catòlic britànic. En un temps on l’eficàcia és un valor fonamental, Brown està avalat pel fet d’haver dirigit l’economia del seu país en el millor moment de la seva historia des de fa quasi un segle. Hom no pot esperar grans canvis. La part més fonamental de l’acció de govern ja la dirigia ell i fora del tot sorprenent que no es seguint impulsant la despesa en educació o sanitat, tot i que interrogat sobre la qüestió de l’Euro, Brown digué que serà el proper Chancellor qui haurà de decidir sobre aquest tema. La nova gran idea de Brown és la seva defensa de la “brithisness”,és a dir, de la consciència nacional britànica. Una crida que, cal dir-ho, em sembla que els britànics han acollit en general amb escepticisme. De totes maneres, la seva situació no és del tot còmoda. Brown és un escocès de soca-rel i si es produís la independència d’Escocia, cal suposar que perdria el seu lloc al parlament, ja que la seva circumscripció és escocesa.