vint anys

No són res, deia aquell. Dissabte passat mentre enfilava per l’autopista camí de Starford-upon-Avon, vaig recordar que un 23 de juny fou el dia que acabà la meva llicenciatura a la universitat de Filosofia. El darrer examen era d’una assignatura impartida per F. Martínez Marzoa que es deia les tres crítiques i que com quasi tot el que vaig rebre en aquella casa es va quedar una mica per sota de les expectatives: parlarem de la primera i una mica de la segona. A la nit celebració de la revetlla, infructuosa, extenuant i sense gaire sentit. El 25, el següent dia feiner, en un acte simbòlic d’incorporació al mon dels adults, m’inscrigué a l’oficina d’atur i vaig fer una visita al meu antic institut, el Milà i Fontanals, on vaig trobar la meva tutora de COU, la Carme Trullàs, i varem parlar d’un futur incert, però que finalment va ser el que ha estat. L’endemà el Jordi Sales mirava de convèncer-me que tancar-se a l’habitació del pis dels meus pares on estudiava, interior quan no es coneixia gairebé l’aire condicionat, era un pla pel juliol més enraonat que badar per les platges. Sorprenentment em va convèncer. Afectat de la influència de Pessoa i de Hume el meu record del jove que va plegar amb una certa recança de la universitat se’m fa un xic llunyà i estrany. Potser, no podria parlar d’identificació però si de germanor amb aquest altre que era jo, fins i tot no tinc cor de guardar-li rancúnia pel seu recordatori del que podria o hauria d’haver estat i ja no hi serà