Kiss me stupid

Als anys seixanta Billy Wilder comença a encadenar una sèrie ininterrompuda de fracassos comercials que començaren a marcar el final de la seva carrera. Mentre alguns dels seus èxits són pel·lícules francament avorrides, aquesta sèrie de petits fracassos ha acabat formant un conjunt de pel·lícules divertides i en algun cas entranyables. La primera de la llista és Kiss me stupid, una de les pel·lícules més decebedores pel seu realitzador. Fou un rodatge molt accidentat, el protagonista pensat en principi Peter Sellers patí un àtac al cor i hagué d’abandonar la filmació, i fou finalment ferotgement boicotejada per les lligues de moralitat. Més de quaranta anys després i després d’haver-se esdevingut una revolució sexual que potser no ha canviat gaire els hàbits de la gent, però si la valoració que en fem d’aquests hàbits, la pel·lícula, construïda entorn de la intercanviabilitat de les figures de l’ama de casa i la prostituta, sembla prou innocent, però també una bona mostra del corrosiu sentit de l’humor wilderià. Aquest cop acompanyat d’un Dean Martin que sense cap mena de dubte fa la paròdia més completa del seu propi personatge que mai hem vist en el cine americà. No és però una excepció, perquè els altres personatges masculins de la pel·lícula tampoc són especialment atractius i només els dos personatges femenins semblen estar en condicions de fer bo el consell que el veí metge li donava a l’atribolat Jack Lemmon de The apartment: Be a Mensch.