aprendre a aprendre

El retorn després d’un half-term aquí a Londres sempre consisteix en una jornada de formació del professorat de caràcter obligatori, cosa que fou considerada com un avenç impressionant des de fonts sindicals, tot i que a mi em costa molt veure un avantatge en ser tractat com un menor d’edat. En tot cas, avui ens han parlat del portafoli europeu. Bàsicament he estat desconnectat perquè la informació rebuda la podré trobar en cinc minuts si alguna vegada em resulta d’interès, cosa que dubto. El darrer ponent era un subdirector general d’alguna cosa i ha cridat la meva atenció quan per un moment ha trencat la monotonia i grisor en general del seu discurs amb una emocionada defensa de la necessitat d’aprendre a aprendre. No he pogut deixar de pensar que ja hi érem un altre cop. Probablement aquest és el “mantra” més difós entre la secta psico-pedagògica, repetit una i altra vegada fins a l’extenuació. Fa un parell d’anys Salvador Cardús a l’Avui ja escriví sobre la buidor d’aquest principi, amb encert però suposo que sense que ningú li fes gaire cas. Qualsevol que ha treballat alguna cosa seriosament pot adonar-se que només aprenem a aprendre quan aprenem alguna cosa. No sembla probable que existeixen algunes regles genèriques de l’aprenentatge i si existeixen són inútils. L’obsessió pel mètode no és de fet nova i no és pas casualitat que Descartes comencés a publicar parlant del mètode. Allò que sovint s’oblida és que el Discurs (del métode) era el prefaci de tres assajos. La publicació del treball sobre el mètode no semblava tenir sentit amb independència dels resultats. La correspondència posterior corrobora aquesta impressió. En un cert moment, crec que en una carta a Clerselier, Descartes detallarà que la formulació del mètode està vinculada a cada problema concret i no pot formular-se fins al moment en que hom ja està a prop del final del trajecte. Ni tan sols a Descartes existeix l’apriori metòdic, però Descartes segurament no només era millor pensador que els actual teòrics de la psicopedagogia, sinó que tenia més sentit comú.