Tànger

Vista des del mític café Haza
Xebxaouen des del Kasab
Casa blava a Xebxaouen
Asilah

Tànger des de la finestra de casa del Javier

Regresso a Gatwick ahir després d’uns dies al Marroc, concretament a Tànger, on m’ha acollit l’hospitalitat asturiana de Javier que havia estat professor a Londres i ara ho és a aquesta ciutat. Després del fred hivernal, ve de gust el clima tebi i la llum que en aquest temps hom pot trobar a la ciutat marroquina. Tànger és una ciutat gran que sobrepassa el milió d’habitants. Les seves expectatives de futur són evidents per la seva situació estratègica, però l’enyor per un passat esplendorós també ho és, perquè la situació de ciutat internacional em sembla a hores d’ara la millor opció possible i no em desagradaria gens per la meva ciutat. Malgrat les previsions els dies han estat relativament tranquils, en part perquè la situació marroquina és diferent d’altres països del mon àrab. La monarquia és popular de debò i la situació política i econòmica ha millorat en els darrers temps. Potser no prou per homologar-se amb els països del nord del mediterrani, però sí per crear una sensació de progrés. Tanmateix la situació de revoltes és ben explicable considerant el cost de la vida a aquest països i els ingressos dels seus habitants. La desproporció és brutal i Tànger està massa ple de llocs, als quals no pot ni somniar d’entrar la major part de la població. Una situació perfecta per l’engendrament del ressentiment. Hom acostuma a dir que la clau del progrés passa pel naixement d’una classe mitjana als països emergents, però no acabo de veure clar per què cal una classe mitjana al Magreb, quan a Europa està desapareixent. Aquest és un dels enigmes que voldria que algun dia m’expliquessin. En tot cas, suposo que alguns canvis es donaren perquè una oligocràcia tan concentrada resulta poc competitiva enfront de les nostres versions d’oligocràcia que fins i tot poden aparentar ser una altra cosa. Caldrà anar amb compte, però, perquè encara que els nostres mitjans “independents” parlin del món àrab com si estigués a una altra galàxia, els beneficis de tota aquesta immensa acumulació de ma d’obra barata ha estat un dels fonaments de la “nostra” prosperitat.

A més de Tànger vaig conèixer dos llocs del tot recomanables. El primer és Asilah una vila d’origen portuguès a la vora de l’oceà. L’ interval de costa entre Tànger i Asilah és encara pràcticament verge tot i que ja hi ha plans d’inversió saudí per malmetre, suposo, la costa. El segon és Xebxaouen ja dins del Rif, un poble de muntanya on es refugiaren els andalusos expulsats per Felip III. El poble conserva la seva herència cultural i em va fer pensar a la devastadora guerra que tingué lloc entre aquelles muntanyes i que tan decisiva, negativament, va resultar pel passat del nostre país. L’escenari general reflectia bé els textos que vaig llegir sobre aquella guerra en la què el comandament de l’exercit espanyol va fer-se amb un lloc de primer ordre a la història de la incompetència militar.

Arsenal 2 Barça 1

Ahir vaig ser a Emirates, gràcies a l’amabilitat del Toni i de la seva companya de feina Montse. Ja coneixia l’estadi que és fantàstic. Segurament mai no he assistit a un partit amb un ambient tan extraordinari com el d’ahir. L’esforç dels 26 jugadors va ser brutal i com a espectacle el partir fou molt bo. Hi era a un corner, l’oposat a on es van fer tots els gols, i no puc dir res sobre les jugades que protesta Guardiola i la premsa del Barça. El joc del Barça té moltes virtuts i durant molts moments es varen mostrar generosament. Però un partit d’aquest nivell requereix una concentració màxima que el Barça al final no va tenir. Seguim essent favorits però les opcions de l’Arsenal són ben reals. Des d’on estava el joc en general no es seguia bé, però si les petites batalles puntuals i s’entenia molt bé, jo no en tenia però dubte, perquè Vicente de Bosque deia que l’hagués agradat ser un jugador com a Busquets. El que ell fa sobre el camp és el que jo volia fer quan jugava , però sense cap mena de talent. Començo les vacances de febrer que passaré a Barcelona i a Tanger. Reprendré el blog dins d’uns deu dies.

True Grit

True grit és la segona versió de la novel·la del mateix títol. La primera versió de l’any 1969 la feu Henry Hathaway i suposà l’únic Oscar de la seva carrera per John Wayne. Aquesta segona versió és dels germans Cohen i podria suposar també un oscar pel protagonista d’aquesta versió, Jeff Bridges. La història és similar pel qual cal suposar que ninguna de les dues versions s’allunya gaire de la novel·la, tot i que el final de la novel·la no coincideix exactament cap de les dues versions (però la combinació de les dues reflectiria exactament el final de la novel·la). Tinc un record agradable de la primera versió, però possiblement aquesta segona és una millor pel·lícula. La primera es recolzava al carisma de Wayne, amb molt sentit de l’ humor en aquesta ocasió i l’eficiència narrativa de Hathaway. Fent memòria de la primera allò més significatiu és segurament que els dolents amb els que s’enfronta i acaba derrotant John Wayne, l’idol de l’extrema dreta americana i llavors la glòria més representativa del Hollywood clàssic, siguin dos actors que immediatament després passarien a ser emblemàtics del nou cine dels setanta i de l’efímera passada pel progressisme del cine americà: Robert Duvall i Dennis Hopper.

La versió del Cohen és menys espectacular. Més que a la seva predecessora el seu film fa pensar a un clàssic de més volada, The night of the hunter, la qual és també una reflexió sobre una paternitat moralment dubtosa (tot i que Bridges i especialment Wayne acaben fent figures de pares molt més fiables que la del film de Laugthon). La música és més evocadora del temps i constitueix la cita principal al film de Laugthon, el tema principal és una versió del Leaning on the everlasting arms. És un canvi notable respecta a la banda sonora del film de Hattaway, firmada per Elmer Bernstein, divertida però que no predisposa gaire a prendre’s la història del tot seriosament. També és molt diferent el color. En comptes de la cromaticitat abassegadora del tecnicolor clàssic, aquí tenim una pel·lícula amb llums esmorteïdes i predomini dels ocres (en els darrers trenta anys, una de les coses que més clarament ha millorat a les pel·lícules és l’ús fotogràfic del color. Malauradament els sistemes de reproducció familiars sovint ajuden a oblidar aquest fet). La protagonista és una noia amb la mateixa edat de la protagonista de la novel·la, 14 anys, i la jove Hailee Stenfield, fa el paper de manera convincent. Jeff Bridges és però el centre de la pel·lícula. A hores d’ara la seva presència a la pantalla no és més petita que la Wayne, però la seva personalitat és més ambigua i això fa més interessant la història. Allò que era millor en Wayne era la dicció. No crec que en cap moment hagi arribat a entendre quatre paraules seguides de les pronunciades per Bridges, Tinc la consolació però, llegint la premsa anglesa, que pels britànics també part dels seu discurs és misteriós.

El llibre dels morts

Després de Hereafter i Biutiful seguim amb el tema del més enllà. El British ha fet aquest hivern una exposició sobre el llibre dels morts, el text que havia d’ajudar als acabats de morir en el seu trànsit al més enllà. Com que els temps no estan per alegries, quasi tot el material de l’exposició té origen al mateix Museu, però tot i així val la pena, perquè la col·lecció de papirs mostrada, normalment no oberta al públic, és extraordinària, també hi ha exposades algunes mòmies de la col·lecció. El darrer espai exposa el papir de Nesitanibheru, el qual omple un semicercle de l’espai central del museu. L’itinerari informà exhaustivament de tot el que feia referència al destí després de la mort. El trànsit era ben complicat i la funció dels papirs era fer de guia per ajudar l’esperit a trobar el seu destí. Els codís exposats són el precedent més antic de la idea de judici final. La diferència és que als Déus egipcis se’ls podia enredar, o com a mínim el pas al més enllà responia a funcionarial actitud de tenir els papers que calien, i potser a això fa al·lusió Plató al Gorgies. Hi ha també moltes al·lusions i mostres del que segurament és la versió, més antiga, del joc de l’oca, el senet. De fet, qui conegui aquest joc, té més o menys una idea del que significa el trànsit envers la vida millor que pels egipcis era literalment això, com aquesta vida, però millor. Potser per això, aquesta altra vida no era universal, per tothom. Fora molt malvat donar-li a un esclau la vida eterna

Biutiful

Vaig a veure Biutiful el cap de setmana passat aquí a Londres. Com l’anterior pel·lícula que vaig comentar també aquí es tracta, en part, d’experiències paranormals, però hi ha poques més semblances. González Itarrurtu fa un film que no només presenta la peripècia d’un personatge sinó que vol retratar la misèria del mon. La pena, des del meu punt de vista, és que ho fa amb un excés de retòrica i autoimportància que va fer que la pel·lícula se m’acabés fent molt llarga. La pel·lícula es del tot un “one-man-show”, tot gira entorn del seu protagonista Javier Bardem, nominar per l’Òscar al millor actor. Fa un treball bo, però que jo no consideraria extraordinari, potser perquè la simplicitat de la història tampoc ajuda, és evident però que des d’un punt de vista artístic el seu treball és allò que dóna un sentit a la pel·lícula i pel seus admiradors, que són molts, el films és imprescindible. El film està rodat a Barcelona en un sentit ample del terme, perquè els personatges es mouen per la zona de Santa Coloma, però el col·legi dels nens del protagonista diria que és al Raval (concretament diria que és el Collaso i Gil al començament del carrer Sant Pau).

23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Relativitat veritat

Hobbes era un animal però anticipà perfectament perquè l’economia no podrà ser una ciència quan escrigué al seu Leviatan que el dia quan l’afirmació 2+2=4 sigui contrària als interessos d’alguns humans, es trobarà la manera de condemnar-la com herètica i contraria a tota raó (cito de memòria però més o menys va així)

Egipte

No hi cap espectacle més fascinant que veure la història posar-se en marxa. Tampoc cap oportunitat millor per pontificar. Viure-la, en canvi, deu ser d’alló més cansat i perillós

Validesa de l'ètica

Ho vaig explicar molt el·lípticament al meu llibre sobre Descartes i avui ho vull dir de manera més clara: no crec, no puc creure, a l’ètica, tot i que em sàpiga greu. Dit més exactament, no crec a la seva rellevància i efectivitat social. Explicar això passa per explicar la història de la meva relació amb el kantisme, la lectura del qual fou potser la meva experiència filosòfica central amb la que encara segueixo barallant-me.

The laughing cavalier

Tenint temps és del tot recomanable fer un tomb pels museus petits de Londres. No tenen evidentment el nom dels grans però sovint tenen joies que per sí soles donarien nom al museu d’un altre ciutat. Un d’aquest museus és la Wallace Colection, al darrera del lloc més evitable de Londres Oxford Street, on es troba el senyor que tenim aquí al damunt. Franz Hals ho va pintar al segle XVII final de la dècada dels vint. Ningú no té ni la més remota idea de qui era i de fet el títol amb el que és conegut, the laughing cavalier, tampoc és del tot encertat. Pel vestit que porta i pel fet que el quadre només podia ser un encàrrec podem suposar que el cavaller havia fet sort. Des de que el vaig veure fa uns anys el quadre em va agradar molt. Segons els entesos, el quadre és important perquè suposa una revolució dins del gènere del retrat, la desaparició de tot estatisme i formalisme. La utilització de pinzells més petits permet una cura precisa del detalls i produir una sensació de major immediatesa. La vivacitat de l’expressió és, d’això no hi ha cap mena de dubte, incomparable.

Hereafter

Hereafter és fins ara l’últim treball de Clint Eastwood i malgrat que la seva edat comença a ser avançada no hi ha cap senyal de que pugui ser l’últim. La crítica ha rebut el film amb molta divisió d’opinions, però, per aquí més aviat el film ha tingut poca atenció. Sigth & Sound per exemple li feia una ressenya molt breu. Possiblement aquest refús ha estat influenciat pel tema de la pel·lícula i més concretament per la conjunció del tema i el productor de la pel·lícula Steven Spielberg, la qual per associació d’idees condueix a la recordada amb molta gent amb terror, Always. Com que jo no l’he vista, no puc pas comparar, però crec que Hereafter és una bona pel·lícula i un dels exercicis narratius més ben resolts del seu autor. Eastwood trenca la norma dels directors clàssics que mana no treballar mai amb animals ni nens i mostra un altre cop el seu talent dirigint actors. Tots estan molt bé però el treballs dels dos germans Mclaren és superb a la història més rica emocionalment dels tres. Personalment, m’agrada l’exploració que fa Eastwood del tema. La pel·lícula resulta finalment versemblant tant pels convençuts d’una existència post-mortem, com pels que adopten una posició més escèptica, ja que un perllongament temporal de la consciència tampoc implica necessàriament la immortalitat de l’ànima. Curiosament, i contràriament al que han dit alguns crítics, no és la primera vegada que al cinema d’Eastwood es planteja la qüestió de la vida després de la mort. Dos dels seus westerns estan protagonitzats per cowboys que semblen venir del més enllà, high plains drifter i pale rider.

Hi havia un e-mail per mi!

El president m’ha escrit una carta on a més d’agrair-me la meva feina (darrerament més aviat poca, tot s’ha de dir) em diu que les seves decisions no són fàcils d’entendre. Això pot ser degut a tres causes. La primera és que ell no tingui molt clar quin és el mecanisme, ni els motius pels quals pren les seves decisions. És una hipòtesis a la que val més no pensar-hi. La segona és que el president m’estigui dient que ell és més intel·ligent que jo, cosa que segurament és ben certa, però està lleig que m’ho refregui. Cal descartar-la perquè tinc clar que l’honorable no pot ser un maleducat. La tercera és que el president sàpiga coses que jo no sé i que em convé no saber. Aquesta és potser més probable però apunta a una concepció de la democràcia una mica problemàtica, per algú a qui els seus seguidors més brillants han definit com un exemple democràtic per haver estat esperant set anys (en comptes, suposo, de prendre l’opció de la lluita armada, per exemple).

Tarda d'hivern al British

La reina del joc d'escacs
Els frescos
La mascara del rei

Amb dues hores mortes per omplir mentre Encarna acaba les seves classes a la universitat trobo refugi al museu britànic sense cap altre propòsit que perdre’m per les sales relativament més buides, lluny de l’espai central i de la part més concorreguda. Em sap greu, ara que ja estic deixant la ciutat, no haver-hi dedicat més temps al museu i prenc altre cop consciència de les insuperables dimensions de la meva ignorància. Això m’ha passat a d’altres llocs d’aquesta ciutat com els kew gardens, però la botànica és un tema que no he estudiat mai i d’història m’agradaria saber-ne una mica. El meu atzarós passeig em du a lloc connectats a les meves excursions per la illa com el tresor de Sutton-hoo, les restes funeràries d’un cabdill anglosaxò del segle VII enterrat amb el seu vaixell, les seves armes i diversos objectes ornamentals, els frescos de la vila romana de Lullingstone o els jugadors d’escac de la illa de Lewis. Vaig acabar a la sala dedicada als rellotges, la qual per si sola justificaria la visita però que en mig de tota la desmesurada col·lecció sovint passa desapercebuda.

Hamlet

Veig al National Theatre la nova versió del Hamlet de Shakespeare. Han treballat sobre la versió més extensa de l’obra de la que han retallat unes 500 línies amb el que el muntatge queda en més de tres hores i mitja. És la més llarga de les obres de Shakespeare. Per nosaltres ha estat una petita consolació perquè no ens hem espavilat prou per veure el muntatge shakesperià del qual més es parla ara, el King Lear interpretat per Derek Jacobi (com a consolació ahir vaig poder fer-me amb entrades per veure Kevin Spacey fent Ricard III al juliol). Rory Kinnear és un actor molt menys conegut que els esmentats però la seva trajectòria als escenaris londinencs ha estat ben solida i jo el vaig trobar força convincent, amb una modulació i ritme excel·lent a l’exposició dels monòlegs que són la part més recordada de l’obra. L’ambientació del muntatge és contemporània, renunciant completament als vestits d’època i allò més destacat per la posada en escena és el caràcter asfixiant de la cort de Dinamarca on tothom està contínuament espiant tothom, un tret que certament facilita el paral·lelisme amb el nostre temps i l’actualització de l’obra. Maquiavel és així invocat com un referent pels autors del muntatge que volen posar en primer pla com l’obra explica el col·lapse d’una nació-estat. Des de la meva perspectiva, allò que més m’atreu de l’obra és la seva intensa meditació sobre la mort, del tot allunyada de qualsevol mena de consol religiós i d’una radicalitat molt poc habitual a cap autor del XVII, inclosos els filòsofs.

El meu nacionalisme

Fa uns mesos un familiar de la meva parella va preguntar si era nacionalista. El meu primer impuls va ser dir que no, però no quedà convençuda i tenia raó per no estar-ho. Vist des d’Espanya un nacionalista por ser simplement algú que no renuncia a utilitzar el català d’una manera pública. Des d’aquest punt de vista soc nacionalista i no puc evitar ser-ho per poca gràcia que em faci.

Psicopolítica

Jean Michel Oughorlian és psicoleg i neuropsiquiatra. Va escriure conjuntament amb Rene Girard Des choses cachées depuis la fondation du monde i ara, tot seguint l’hipòtesi establerta per Girard a Achèver Clausewitz de que la rivalitat mimètica segueix les mateixes lleis pels individus que per les nacions, ha publicat un llibre anomentat Psychopolitique que desenvolupa les mateixes idees. El volum d’Oughourlian no aporta cap descobriment fonamental però al menys no participa de la tendència cada cop més palesa dels “científics socials”, penso especialment als economistes, d’emmascarar la realitat.

Potser allò més destacat del llibre té poc a veure amb la política i és el record del fonament que suposa per a la teoria mimètica, l’existència de les denominades neurones-mirall. El llibre incideix en diversos tòpics un d’ells és el caràcter de representació que té la política, un altre és el terrorisme però el tema fonamental és el de la relació entre religió i política. Per l’autor, la desvalorització dels rituals sacrificials i el fet que només la designació de becs expiatoris garanteix la cohesió social té com a conseqüència que la política acabi prenent el lloc de la religió. La crisi política del nostre temps és produeix llavors per la manca de bec expiatoris creïbles, precisament per la seva multiplicitat. Una situació aguditzada per l’allau informatiu dels media i en un ordre teòric pèl fet que, seguint la lògica de Girard, el cristianisme no és tant una religió com el final de la possibilitat de qualsevol religió (i aquest és el motiu pel qual el text fonamental del cristianisme ha de ser forçosament l’apocalipsi) . En concret l’autor assenyala tres moments de fallida de la política:

1. La impossibilitat de trobar enemics coherents
2. La contaminació de la política per la moral
3. La contaminació de la política per la religió

Tot plegat sembla més aviat pessimista però l’autor troba també motius per l’esperança. Si la clau de la política és el descobriment de l’enemic correcte, Oughourlian crec que no hi ha una manera d’equivocar-se: Cercar aquest enemic en el nostre interior. És él camí de la conversió, el camí paulí (i tot que la seva colla no ho sàpiguen llegir, el d’una certa filosofia que inclou Plató i Descartes). Una idea que lluny de ser utòpica ha estat l’aplicada pels polítics amb més èxit del nostre temps gent com Gandhi, Luther King o Nelson Mandela. Polítics que han acomplert la regla d’or de Schmidt de definir un enemic amb precisió, però que no han seguit els desitjos dels seu poble sinó que els han obligat a canviar la seva comprensió del real i per tant la naturalesa dels seus desigs. El llibre acaba amb una petita reflexió sobre la mort potser el problema central del nostre temps (cosa que es fa palesa en el fet que ningú no en parli) i que es manifesta a la malaltissa aversió dels occidentals a prendre qualsevol mena de risc.