Psicopolítica

Jean Michel Oughorlian és psicoleg i neuropsiquiatra. Va escriure conjuntament amb Rene Girard Des choses cachées depuis la fondation du monde i ara, tot seguint l’hipòtesi establerta per Girard a Achèver Clausewitz de que la rivalitat mimètica segueix les mateixes lleis pels individus que per les nacions, ha publicat un llibre anomentat Psychopolitique que desenvolupa les mateixes idees. El volum d’Oughourlian no aporta cap descobriment fonamental però al menys no participa de la tendència cada cop més palesa dels “científics socials”, penso especialment als economistes, d’emmascarar la realitat.

Potser allò més destacat del llibre té poc a veure amb la política i és el record del fonament que suposa per a la teoria mimètica, l’existència de les denominades neurones-mirall. El llibre incideix en diversos tòpics un d’ells és el caràcter de representació que té la política, un altre és el terrorisme però el tema fonamental és el de la relació entre religió i política. Per l’autor, la desvalorització dels rituals sacrificials i el fet que només la designació de becs expiatoris garanteix la cohesió social té com a conseqüència que la política acabi prenent el lloc de la religió. La crisi política del nostre temps és produeix llavors per la manca de bec expiatoris creïbles, precisament per la seva multiplicitat. Una situació aguditzada per l’allau informatiu dels media i en un ordre teòric pèl fet que, seguint la lògica de Girard, el cristianisme no és tant una religió com el final de la possibilitat de qualsevol religió (i aquest és el motiu pel qual el text fonamental del cristianisme ha de ser forçosament l’apocalipsi) . En concret l’autor assenyala tres moments de fallida de la política:

1. La impossibilitat de trobar enemics coherents
2. La contaminació de la política per la moral
3. La contaminació de la política per la religió

Tot plegat sembla més aviat pessimista però l’autor troba també motius per l’esperança. Si la clau de la política és el descobriment de l’enemic correcte, Oughourlian crec que no hi ha una manera d’equivocar-se: Cercar aquest enemic en el nostre interior. És él camí de la conversió, el camí paulí (i tot que la seva colla no ho sàpiguen llegir, el d’una certa filosofia que inclou Plató i Descartes). Una idea que lluny de ser utòpica ha estat l’aplicada pels polítics amb més èxit del nostre temps gent com Gandhi, Luther King o Nelson Mandela. Polítics que han acomplert la regla d’or de Schmidt de definir un enemic amb precisió, però que no han seguit els desitjos dels seu poble sinó que els han obligat a canviar la seva comprensió del real i per tant la naturalesa dels seus desigs. El llibre acaba amb una petita reflexió sobre la mort potser el problema central del nostre temps (cosa que es fa palesa en el fet que ningú no en parli) i que es manifesta a la malaltissa aversió dels occidentals a prendre qualsevol mena de risc.