Coratge

El coratge no és no tenir por sinó saber vèncer-la. Parlant d’aquest tema un dels meus personatges preferits sense cap mena de dubte és Dalton Peabody l’editor del Shimbone Star a the man who shoot Liberty Valance. Peabody, interpretat per Edmon O’Brien, és d’acord a la noció convencional de virtut que regeix a la seva ciutat un covard i, cosa molt més objectiva, un borratxo. Poc dotat per les baralles físiques o amb armes de foc, el periodista local no té gaire més sortides que fugir quan es produeixen els problemes i aquesta és sempre la seva intenció prioritària. Tanmateix la seva por no és un obstacle perquè digui als seus articles allò que té de dir, malgrat el seu evident terror al dolor físic i finalment, després d’haver estat sotmès a una agressió que supera totes les seves pitjors expectatives manifestarà el seu orgull per haver patit per la llibertat de premsa (una escena que no sé si entendrien molts dels col·laboradors actuals dels diaris catalans i espanyols). Vaig pensar en aquesta escena quan intentava explicar a un nen que era la valentia i la covardia, tot discutint un problema d’intimidació. De fet, Peabody és al capdavall el personatge més heroic de la pel·lícula, més que un Doniphon autor d’una mort a sang freda o d’un Stoddard que construeix tota la seva vida des de la peculiar forma de covardia que quasi sempre és la mentida.

Ball of fire

Dimarts al BFI aprofito la meva primera oportunitat per veure un dels títols de Hawks i veig Ball of Fire, la comèdia que Hawks va rodar el 1941 amb un guió de Billy Wilder. Amb una mica menys de fama que les altres comèdies (no hi és Cary Grant substituït per un eficaç Gary Cooper) el film però no resulta menys divertit. De fet, m’ho vaig passar molt bé veient-lo des de el primer pla del film mostrant-nos els seus protagonistes passejant per Central Park. Com es sabut la pel·lícula és una versió de Blancaneus i els sets nans on el nans són un grup d’intel·lectuals reclosos a una casa de New York per escriure una enciclopèdia, Blancaneus una cantant de cabaret interpretada per Stanwick i el príncep blau és el més jove dels nans un lingüista interpretat per Gary Cooper, que la troba quan surt al carrer per fer una investigació de camp sobre slang ja que després de vuit anys de reclusió la seva documentació està del tot caducada. No hi ha bruixes sinó una banda de gangsters que tenen que amagar la noia fins que pugui casar-se amb el seu cap, cosa que li impedirà ser testimoni legal. Els gangsters tenen noms improbables com Joe Lilac, Dana Andrews , o Duke Pastrami, el sempre inquietant Dan Duryea. Els professors són altres actors de caràcter com Oscar Homolka o Henry Travers, l’àngel d’It is a wonderful life.

Hawks es venia només com un productor d’entreteniment però no és difícil detectar les seves inquietuds. Com Bringing up Baby la comèdia està estructurada des de l’oposició entre la ment i el cos o una opció de vida intel·lectual enfront d’una lúdica i instintiva. Potser per la personalitat del guionista, Ball of fire és una pel·lícula més moderada on l’instint possiblement guanya però no per golejada com a la pel·lícula anterior. A Ball of fire hi ha una reeducació del protagonista, pero Stanwick, a diferència de Hepburn, també modifica la seva personalitat i guanya en maduresa i responsabilitat. Comptat i debatut potser hi ha menys moments d’hilaritat, però alguns dels que té són del tot memorables, com la conga que Sugarpuss, aquest és el nom de la protagonista, ensenya a ballar als professors. És remarcable la capacitat de Hawks per poder mostrar a la vegada el caràcter ridícul de les accions d’uns personatges i la seva dignitat com a caràcters. La pel·lícula fou fotografiada per Gregg Toland llavors en el seu millor moment cosa que es reflecteix en algunes escenes nocturnes realment memorables.

It is raining in Barcelona

Diumenge vaig poder veure per primera vegada una obra catalana a un escenari londinenc. Es deia It is raining in Barcelona i l’autor és Pau Miró que l’estrenà a Barcelona fa set anys. L’obra explora la relació entre tres personatges, Lali, una prostituta amb inquietuds culturals, el seu xulo Carlos, més interessat pel fast-food i David, un client que paga només per mirar propietari d'una llibreria. Hi ha poca història i la construcció literària dels personatges no els fa gaire creïbles. El treball dels tres actors, Rebbeca Herod, Matteau Varda i Lewis Hayes, fou però del tot convincent ben recolzats a la proximitat de l’espai físic del Cock Theatre

The Glasgow Boys

To pastures new de James guthrie
A Hind's daugther de James Guthrie
A funeral service in the Highlands de James Guthrie

The white Drake de Joseph Crawhall

La Royal Academy ha fet fins fa poc una exhibició sobre els Glasgow Boys, un grup de pintors d’aquesta ciutat escocesa que a finals del segle XIX tingueren un paper predominant al panorama artístic britànic. Més amunt hi ha algunes mostres dels seus treballs i he de confessar la meva predilecció pel White Drake, l’ànec blanc. Quan vaig visitar Gran Bretanya per primera vegada, farà aviat vint i sis anys, no vaig visitar aquesta ciutat. Hom recomanava passar-hi de llarg per raons semblants a les que ningú no pensava llavors que Barcelona fos una ciutat amb interès pel turisme. De fet, la decadència de Glasgow era molt més accentuada que l’impacte de la crisi de llavors a Barcelona. Tanmateix, la decisió no era del tot encertada. Ja vam parlar de la importància del legat de Mckintosh el qual de fet cloïa una època d’esplendor en la qual aquesta ciutat era la cinquena d’Europa i la segona de l’imperi britànic.

Tots aquests pintors es formaren a Paris, però cap d’ells optà per seguir el camí que llavors estaven obrint els impressionistes, massa radicals segurament des del seu punt de vista. Com els impressionistes s’aprofitaren de les noves possibilitats materials proporcionades per la industria moderna, però el camí que varen seguir deu més a un pintor com Millet i en general a les tendències naturalistes. Les seves temàtiques no s’allunyen però gaire de la dels impressionistes, amb els quals també compartien enemics: la pintura acadèmica. Com ells estaven força interessats per la captació de la naturalesa, tot i que no varen intentar produir les seves obres fora de l’estudi, i per la captació de la vida moderna, les escenes de la vida a la ciutat. El seu moment més intens fou el de l’exposició internacional que va tenir lloc a Glasgow el 1888, a la qual varen prestar la seva contribució. Després del 1890 el grup es dispersà i encara que la majoria dels seus membres seguiren practicant la pintura, emprengueren camins diversos.

Buidament dels carrers

De jove les meves visites a aquesta ciutat tenien com a lloc de pas inexorable les grans botigues dedicades, en un principi, només a discos. La més emblemàtica, Virgin, fa molt temps que ha plegat i sembla que aquest serà possiblement el darrer any d’activitat de la cadena que durant un temps fou la seva competència: HMV. Els números no surten i la competència d’Amazon és massa forta. De moment hi ha previst el tancament de 60 botigues, 20 de les quals pertanyen a la filial Waterstone’s. No és pas l’única xarxa comercial amb dificultat. Segons el Guardian del dissabte entre les empreses amb l’aigua al coll hi figuren Game (els jocs ara es descarreguen), BHS, JJB sports, Clinton Card (aquestes tenien un únic article, les targetes de felicitació, cada cop més obsolet) i Argos. Aquesta darrera semblava encara ben sòlida quan varem arribar a Londres fa sis anys i en els nostres primers temps aquí van passar força estona mirant els seus catàlegs per adquirir els estris indispensables a una casa.

En el cas d’Argos la competència més ferotge no és només les botigues virtuals sinó els grans supermercats com Tesco o Sainbury’s, les quals han anat ampliant progressivament els seus articles de venda. Parlem de supermercats situats generalment als extrarradis o, en el cas de Londres a paratges poc habitats entre els nuclis residencials. Les High Streets, els carrer de cada població o cada barri on es concentra de manera exclusiva l’activitat comercial, comencen a tenir un risc de quedar-se buits o en el millor dels casos ocupats majoritàriament per Poundland, una cadena on tot té el preu d’una lliura, o cases d’apostes; un futur un xic depriment. Potser ajuntaments amb recursos podrien evitar aquesta situació subvencionant i promovent el comerç de qualitat. A les ciutats petites i mitjanes amb poques expectatives això no serà possible. Tot i oficialment haver sortit de la recessió fa dos anys sembla nen probable la proliferació en el futur de ciutats fantasmes. A Catalunya la situació és ben altra però amb les notícies que van arribant sobre les caixes tot fa preveure que l’augment dels locals buits serà també important.

The Catastrophe of succes

The Catastrophe of succes és el títol de la biografia de Frank Capra que Jim McBride va publicar al començament dels 90. El llibre va aparèixer deu anys després de la publicació de l’autobiografia de Capra, The name above the title i n’és un complement indispensable. La meva primera impressió en llegir el llibre de Capra és que el relat era com una de les seves pel·lícules. De fet en molts aspectes era molt més imaginativa.

Hi ha tres aspectes que distorsionaven el relat de Capra. El primer fa referència als seus anys de formació. Hi ha nombroses inexactituds que no són casuals sinó que estan destinades a fabricar el seu mite de “self made man”. La seva família no era completament analfabeta. Ho era el seu pare, però no pas la seva mare i, allò que és més important, encara que sigui cert que la seva mare no va contribuir gens a la seva educació, això no és cert de la resta de la família, molt extensa seguint el model sicilià, que va fer el possible perquè el noi, destinat a pasturar cabres si hagués restat a Sicília, pugues anar a Caltech i graduar-se a aquesta universitat californiana.

El segon bloc de falsedats té relació amb l’època daurada de la dècada dels trenta. Tots els records de Capra apunten a fonamentar la seva, original i egocèntrica, revindicació de la política d’autors. Aquesta teoria és problemàtica per a quasi qualsevol pel·lícula i el cas de Capra no és una excepció. La minimització de la importància i el treball de Riskin és constant. Així tampoc és molt just el tractament de Harry Cohn, el qual és presentat per Capra com un obstacle per la seva creativitat quan de fet Cohn va proporcionar una Capra una autonomia molt superior a la que tenien els contractats d’altres estudis.

La divergència més interessant però és en el relat del període de decadència artística de Capra després de l’estrena, i el fracàs, de It is a wonderful life. El llibre de Capra cita moltes causes històriques i personals però eludeix parlar de la principal: Capra passà a formar part de les llistes negres, essent assenyalar com a comunista o company de viatge dels comunistes. No és estrany que aquest fet descol·loqués Capra, seguidor a totes les eleccions del partit republicà. Com molts d’altres, Capra se’n sortí de l’única manera possible: donant noms d’antic col·laboradors que eren militants del partit comunista (entre els quals hi era Michel Wilson que havia treballat amb ell a It is a wonderful life i que pocs anys després guanyaria un oscar per un film que no vas poder signar the bridge over the river Kwai). D’altres feren més o menys el mateix com Elia Kazan però van saber autojustificar-se, Capra, però, tingué remordiments i vergonya la resta de la seva vida.

La biografia de Capra acaba amb una visita del cineasta a la casa on arribà la seva família procedent de Sicília. Aquesta visita mai no es produí i el final és una invenció de John Ford, al qual Capra li demanà consell sobre com acabar el llibre. Capra era un home sense cap interès ni nostàlgia per les seves arrels. Curiosament el llibre de McBride (autor també d’una biografia important sobre John Ford) acaba amb dues pàgines que podrien venir directament d’un film de Ford, en concret de The Man who shoot Liberty Valance. El final del llibre és una conversa entre Capra i McBride on el primer confessa que va malbaratar la seva vida fent pel·lícules, que estava penedit de no haver seguit la seva vocació científica original i que només la vanitat, el desig de fama, havia motivat la seva tria.

ocultació

La religió feia una funció d’ocultació. Ara aquesta funció d’ocultació, en llenguatge marxista parlaríem d’alienació, la fa la seva absència, cosa que fa en el fons coherent el contrasentit aparent de l’afany evangelitzador dels missioners de l’ateisme.

Elisha Cook jr.

Només apareix tres o quatre minuts però no només aguanta l’enfrontament amb Bogart sinó que quasi li roba l’escena. El seu paper a The Big Sleep acabà amb la seva mort (en aquest cas enverinat). Foren les tres constants de la carrera d’Elisha Cook jr.: pocs minuts, treball meritori i una mort pràcticament segura del seu personatge. Segurament ningú s’haurà mort tantes vegades en una pantalla. Eren, però, ell i, molts més com ell, una de les causes fonamentals de la vigència i la qualitat del millor cine fet a Hollywood a l’època anomenada, un xic hiperbòlicament, clàssica.

No hi haurà commemoracions per Céline

El país explica avui que França no commemorarà l’aniversari de la mort de Céline. El motiu és l’antisemitisme malaltís de l’escriptor francès. És una decisió del ministre Mitterrand a instàncies de l’associació de fills de deportats jueus presidida per Serge Klarsfed, el qual ha comparat la figura de l’autor de mort a Crèdit amb la de Petain. Hi ha hagut veus en contra com la de Bernard Henry-Levy, les quals apunten en una direcció que sembla clara: la necessitat de diferenciar entre la persona de l’autor i la seva obra. Òbviament jo no vull defensar l’actitud de Cèline pel que fa la qüestió jueva. Però aquesta condemna actual em sembla hipòcrita i unilateral. Al viatge al fons de la nit hom podria aprendre moltes coses interessants per exemple sobre les pràctiques de l’exèrcit francès que vint anys després també revelaria Kubrick al seu Paths of Glory (pel·lícula que la democràcia francesa com l’Espanya franquista va tenir prohibida durant més de vint anys). Hi ha, també, unes pàgines esgarrifoses sobre les colònies franceses a Àfrica. I això cal no oblidar-ho. Les condemnes de l’holocaust que venen d’Europa, òbviament necessàries, estan del tot relativitzades als ulls de la naixent opinió pública mundial per l’actitud oposada que els europeus prenen respecte el seu passat colonitzador.

The Big sleep

El BFI esta fent durant aquest mes i el següent una retrospectiva de tota l’obra d’Howard Hawks. Tot i que una mica oblidat als darrers temps, l’obra d’Hawks és una de les més reeixides del Hollywood clàssic i, en molts sentits, la més representativa. Es projecten tots els seus films però es dóna una atenció especial a The Big Sleep. No és una elecció que jo compartiria d’entrada. Personalment, prefereixo d’altres. The Big sleep té una trama que no s’entén gaire, cosa que està compensada per estar farcida de bones escenes. A To have and to have not i Only angels have wings totes les escenes són bones fins arribar a un punt on la presència d’una trama ja no fa cap falta. (De fet, no és injust dir que la segona no té cap mena d’argument). El pes de la novel·la de Chandler fa però que calgui incloure alguna escena per fer avançar la història i aquest no és el terreny d’Hawks, un director capaç de fer, varies vegades, pel·lícules diferents amb el mateix guió. No vull dir pas que el film no sigui interessant. De fet, dilluns passat m’ho vaig passar la mar de bé veient-ho. Les bones escenes no són inferiors a la de les altres pel·lícules i sí no és la millor interpretació de Bogart, des d’un punt de vista dramàtic, sí que és potser la més divertida.

Entre les activitats del cicle el BFI va incloure una conferència sobre el film de James Naremore, professor emèrit de la Universitat d’Indiana i una autoritat sobre cine negre. Naremore va parlar no només del film, sinó de la novel·la i de la relació entre Chandler i Hawks. Chandler no va quedar descontent del film i una de les coses que destacava era la presència de Bogart, un tipus capaç de semblar dur sense mostrar un arma, tot i que en principi l’actor que ell visualitzava com a Marlowe era Cary Grant. Les diferències entre film i pel·lícula són però tan grans des del meu punt de vista que la comparació és quasi impossible (entre d’altres: la supressió del tractament de la corrupció policial present a la novel·la i la imposició d’una història romàntica absent al llibre, per no parlar dels molts detalls que la censura feia impossible filmar). De fet, el film avança en una direcció molt distinta. Mentre que Chandler era un defensor del realisme a la literatura, la versió d’Hawks, rodada del tot a estudi i ambientant quasi totes les escenes de nit, té un caràcter gairebé oníric. No és estrany així que el film fos sobretot valorat pels crítics francesos inventors de l’etiqueta de cine negre, els quals pertanyien a una generació educada artísticament en el moment d’apogeu del surrealisme. (i també, afegeixo jo, els feia simpatitzar amb el caràcter apolític del film després de la problemàtica dècada dels trenta i els quaranta pels francesos). El desinterès hawskià per la trama ajuda evidentment a reforçar aquestes sensacions. És ben conegut que ni Hawks, ni cap dels guionistes, ni Chandler, eren capaços de dir qui havia matat el xofer dels Sternwood. A la versió actual el fet queda sense explicar. Menys conegut és que Hawks va rodar un escena entre Marlowe i un policia de L.A., on explica com es produí l’assassinat. L’escena fou però suprimida de la versió definitiva, en un acte que era tota una declaració de principis.

Naremore feu una conferència clàssica i mostrà moltes imatges. Només va incloure un clip del film, amb la seva escena preferida i he de dir que comparteixo la seva elecció. És una escena que no afegeix gairebé res a la història i que fou el debut d’una futura estrella dels cinquanta: Dorothy Malone, segurament la llibretera més sexy de la història del cine. Aquest minut de la Malone, posa en segon terme la presència de Bacall que ja no tenia al seu favor el caràcter de sorpresa com en el moment del seu debut amb To have and to have not. De fet, la seva presència quedava una mica esmorteïda fins al punt que part de les seves escenes es rodaren un any després del gruix de la pel·lícula expressament per donar-li més intensitat al seu paper (cosa que es pugué fer perquè passaren dos anys entre la filmació i l’estrena. S’acabava la guerra i la Warner volia liquidar totes les pel·lícules bèl·liques abans que passessin de moda). Entre aquests escenes hi ha el diàleg més famós de la pel·lícula sobre, aparentment, carreres de cavalls.

Bath again

els banys romans al vespre
la plaça circular
El número 1 del Royal Crescent
El Royal Crescent

N’havia estat una altra vegada, però no duia càmera fotogràfica. No cal parlar gaire més doncs però si ensenyar una miqueta d’aquesta ciutat, que és segurament la més bonica d’Anglaterra. Un lloc aparentment aturat al segle XVIII, el qual, comptat i debatut, no era un mal lloc per aturar-se. Fins i tot les restes romanes, també les millors dels país, recorden quasi més el XVIII que no pas Roma.

Make way for tomorrow

Make way for tomorrow és una de les pel·lícules més atípiques fetes mai a Hollywood i també pel seu director Leo McCarey, el qual però lluita aferrissadament amb la Paramount per poder fer-la. Els seus protagonistes són una parella de septuagenaris que després de cinquanta anys de matrimoni perden la seva casa pels deutes, estem a l’època de la gran depressió. Com que cap dels fills disposa de gaire espai no hi ha altra solució que dividir-los i així la mare va a l’apartament neoiorquí del fill gran i el pare a casa d’una altra filla on només disposa d’un sofà a la sala d’estar. La pel·lícula reflecteix les dificultats d’adaptació que tots dos pateixen per viure amb generacions més joves i la sensació de solitud que els domina, l’un sense l’altre. La salut del pare empitjora i l’única solució sembla ser enviar-lo a casa d’una altra filla que viu a Califòrnia, a l’altra banda del país. La parella es reuneix a Nova York per acomiadar-se i tornen a l’hotel on feren el viatge de noces cinquanta anys enrere. Després d’un moment de diversió, ballen i prenen uns cocktails, el primer moment per ells sols en cinquanta anys, l’home ha de prendre el tren per marxar a Califòrnia. Abans de sortir expressa la seva intenció de trobar una feina i fer-la venir amb ell. Ella fa veure que s’ho creu i la pel·lícula acaba amb la seva imatge veient allunyar-se el tren. És un dels finals més devastadors de la història del cinema.

Leo McCarey és recordat sobretot com un autor de comèdia. Va treballar amb Laurel i Hardy, fou un dels definidors de la screwball comedy i firmà, Duck Soup, potser la pel·lícula més divertida de la història del cinema, però , tot i que no falti una mirada irònica i un cert sentit de l’humor, Make way for tomorrow recorda per la seva temàtica el viatge a Tokio de Yasujiro Ozu. Evidentment la posada en escena és del tot diferent. A McCarey no hi ha la transcendència de la que parlava Schrader a la seva tesi doctoral i el seu film té de vegades un to melodramàtic, genèticament impossible per a uns japonesos, però hi ha una intenció coincident en mostrar, cosa gens freqüent, la vulnerabilitat i la fragilitat de la gent gran o, el que és el mateix encara que els cretins no ho sàpiguen, de la condició humana.

Canaletto a Londres

Vaig descobrir la pintura de Canaletto gràcies al Centre de Cultura Contemporània que fa molts anys va organitzar una exposició sobre el caràcter urbà del pintor venecià. El motiu era justificat perquè possiblement és just atribuir-li la invenció dels carrers i els paisatges ciutadans com motiu pictòric, una mena de paisatge que només havia tingut una presència episòdica als pintors anteriors. Aquest curs ha començat a la National Gallery amb una exposició sobre aquest pintor on ens compara el seu treball amb alguns dels contemporanis que varen conrear el mateix gènere, entre els quals figura el seu nebot Bernardo Bellotto, Gaspar Van Wittel, l’holandés autor de les primeres vistes de Venècia i finalment Francesco Guardi, el darrer pintor excel·lent que donà la República veneciana. Canaletto pot tenir per molts un aspecte antipàtic perquè veient la seva vida hi ha elements que recorden més un empresari triomfador que no pas un artista segons la versió romàntica. Jo crec que era un pintor extraordinari especialment per la seva habilitat per reflectir la llum a les seves obres. La fascinació del seu treball està també lligada a la despertada pel seu objecte, aquesta ciutat de Venècia que ha estat una de les realitats històriques més reeixides d’Occident com li agradava recordar a Josep Pla.

Memòria

La bellesa de l’escriptura és la reverberació de la memòria. Un temps de memòries exhaurides ha de ser un temps sense literatura.

Imatges de Salvador

Nostre sennyor de Bonfim i també Oxala
La platja de Boa Viagem el dia de cap d'any

Jordi a Itapoa

Interior de San Francesc
Morro de Sao Paulo
Prova de Carnaval la nit de reis a la Cidade Alta
El Largo del Pelouriho, centre neuràlgic de la Cidade alta
Ball pels carrers la vígila de cap d'any
L'elevador Lacerda

Salvador

Des de fa una setmana he reprès la meva rutina diària. Prèviament vaig passar els dies de Nadal amb la família a Barcelona i després vaig fer una setmana de vacances a la ciutat de Salvador de Bahia, un dels llocs del món que tenia més ganes de conèixer (un interès que en un cert sentit comparteixo amb el meu nebot Marc). Això em va permetre d’entrada complir una vella aspiració, veure l’altra banda del cel, cosa que no havia pogut fer mai fins a la nit d’entrada d’aquest any.

En poc temps he pogut veure poca cosa. L’estat de Bahia té unes dimensions semblants a les de França i Espanya juntes i ni tan sols podria dir que he vist una part significativa; de Brasil en general no cal parlar-ne. He vist una mica més la capital, Salvador. Les expectatives eren molt altes i no han estat decebudes. La part més antiga de la ciutat és l’anomenada Cidade Alta. Objecte d’una regeneració massiva des de finals dels vuitanta quan fou declarada patrimoni de l’humanitat, el seu aspecte a hores d’ara és magnífic i permet gaudir d’un conjunt molt assolit d’arquitectura barroca. Es diu de Salvador que té 365 esglésies, però dos són particularment interessants: la de Sant Francesc, que té la decoració més exuberant de la ciutat i la del Nostre Senyor de Bonfim., la qual, fora ja de la cidade alta, constitueix un lloc clau per fer-se alguna noció del sincretisme que, com a Cuba, predomina a la vida religiosa de Salvador. La imatge de Crist que presideix l’església no és només una representació de la segona persona de la trinitat, sinó també d’Oxalà, un dels orixes, les divinitats importades d’Àfrica, més importants.

Visitar Salvador és de fet una mica visitar Àfrica. El substrat ètnic és primordialment negre i no només la religió sinó la cuina i la música recorden aquest continent. La ciutat fou la primera capital del Brasil. Ara és només capital d’un estat que no figura entre els més pròspers del país, però manté una personalitat important en l’àmbit cultural i especialment en el musical. Les oportunitat i els llocs per gaudir-ne de la música són innumerables, especialment en aquest moment de l’any quan s’intensifica la preparació del seu carnaval que passa per ser el més celebrat del país, superant fins i tot Rio.

Salvador és una ciutat que viu del turisme, amb la qual cosa la temptació del parc mediàtic hi és certament ben present, tot i que aparegui compensada per una vitalitat associativa i cultural molt marcada. La regeneració feta a la cidade alta ajuda a corroborar aquesta impressió. Sembla que hi hagué l’habitual expulsió dels habitants originaris per fer bonic un barri que, contra allò que diu la llegenda negra, és de fet molt segur, això sí, perquè està literalment pres per la policia. La sensació canvia radicalment quan t’allunyes de la zona definida com turística i monumental i arriba a ser depriment a la cidade baixa on una molt bona part dels edificis està feta mal bé i on l’ambient én general és més aviat tristot. La diferència la cidade alta i la baixa no és metafòrica. Un ascensor de més de 50 metres d’alçada uneix els dos barris, així com diferents funiculars. Evidentment també estan units per carrers de mal passejar per diferents raons.

El millor record que em duc segurament és de l’animació de les seves platges. Nosaltres estàvem hostatjats al barri de barra, just enfront del porto da barra on hi ha una platja d’aigües sorprenentment netes per ser una platja urbana. Les aigües són molt tranqui-les perquè estan dins la badia i també per això està encarada a Ponent, cosa que la fa un dels llocs més apreciats pels soteropolitans per veure la caiguda del sol. Allò sorprenent és però la seva animació. Diria que les platges són per Salvador, allò que els parcs són per Londres. Tants els dies que em vaig llevar a les sis, com les nits, a les primeres hores petites, hi havia gent banyant-se, fent esport o simplement prenent la fresca. La platja està il·luminada de nit, tant a la sorra com els primers metres del mar. Més enlla de barra, comença l’orla, vint i cinc kilòmetres de platja sovint rocosa i d’aigües més braves perquè es tracta de l’Atlàntic. La darrera d’aquestes platjes és Itapoa on Vinicius i Toquinho passaren, com a mínim, una tarda. Nosaltres també vam ser-hi una tarda, però sense la cachaça que calia no varem arribar a sentir la terra rodar.

Fora de Salvador, no hi hagué temps per gaire. Visitarem Santo Amaro, un lloc provincial i tranquil, bressol del gran Caetano Veloso; Cachoeira, tan interessant arquitectònicament com la capital i a més la capital del Camdoblé amb la seu de la germandat de la bona mort i Morro de San Paulo, una illa amb unes platges que no tenen res a envejar les de les Maldives i on no hi ha cap construcció de més de dos pisos.

l'amistat segons Hawks

Sobre la complementarietat entre amistat i rivalitat és fonamental el cine de Hawks i cal destacar especialment El Dorado i la relació entre els personatges de Wayne i Mitchum. La narració d’Hawks és molt acurada en mostrar que hi ha entre ells tots els possibles motius de rivalitat possibles: tenen relacions amb la mateixa dona, es situen a bàndols oposats, competeixen entre si pel lideratge de la seva comunitat i mantenen actituds morals contraposades envers qüestions de primer ordre com la beguda, però tot això al final acaba resultant secundari.

Tancament de la Kensal Rise Library (i unes 800 més)

L'any 1900 Mark Twain va passar per Londres i durant la seva estada va inaugurar una biblioteca pública a un dels nous suburbis londinencs. Aquesta llibreria és la Kensal Rise library la més propera on ara resideixo i que acabarà la seva trajectòria aquest any ja que el consell municipal de Brent té previst el seu tancament així com el d’altres cinc biblioteques de les 12 de les que disposa el barri de Brent. Això passa a la encara prospera ciutat de Londres, la situació a la resta del país és encara pitjor. Des de la lògica del neoliberalisme possiblement allò discutible no és perquè es tanquen les biblioteques sinó perquè existeixen, no és debades recordar però l’empitjorament de la vida de molt gent amb pocs recursos pels quals la xarxa de biblioteques públiques constitueix una necessitat de primer ordre. En general, el servei és molt utilitzat. L’any passat hi hagueren 300 milions de llibres prestats però la rebaixa dels diners que venen de l’administració central posa la responsabilitat del retallament als consells municipals i el tancament de biblioteques és una mesura relativament menys impopular que d’altres.

Pedraza

El curs 1975-1976 jo feia vuitè de bàsica a la I.C. Lumen. Fou el curs en el que va morir Franco. Ja feia anys que era al centre i no recordo ben bé per què em va tocar seure al costat d’un alumne nou, un noi tranquil i tímid anomenat Pedraza, Àngel Pedraza. Llavors es deia que era el Barça qui li pagava l’escolarització perquè el club tenia moltes expectatives en el futur. Segurament el record que tinc més viu del meu company és el contrast entre la seva superioritat en allò que molts de nosaltres ens importava més en aquell moment, jugar a futbol, i la seva absoluta manca d’arrogància. L’any següent tots dos deixarem l’escola i no ens tornarem a veure. Millor dit ell no em va veure més perquè efectivament les expectatives es confirmaren i Pedraza arribà al primer equip al temps on jo anava a veure tots els partits. A la tornada de les vacances m’ha arribat la notícia de la seva mort i valgui aquesta entrada com un petit homenatge. Demà és un dia històric pel Barça i és una pena que ell no pugui veure-ho, perquè hi ha un lligam entre el seu joc i els dels tres jugadors que demà seran assenyalats com els millors del món. Pedraza era un futbolista tècnic que hagués fet més sort si hagués nascuts uns anys més tard. Començà a ser important a l’equip a la temporada 85-86 malgrat tenir en el seu lloc el que possiblement era el millor migcampista del moment, Bernd Schuster. Malauradament aquella fou una de les temporades més desgraciades de la història del Barça i la seva qualitat no fou suficient per sobreposar-se a la dinàmica negativa que es creà llavors i sobretot al fet que l’entrenador d’aquell moment, Venables optés per fer un futbol molt directe, del tot oposat al que el Barça fa ara i que no li anava gens bé (tampoc li va anar bé al club que no va guanyar res amb aquella aposta). Que descansi en pau, el company Pedraza.