All the pretty horses

Llegeixo per tercera vegada la meva vida una novel·la de Cormac McCarthy i em fa créixer el meu interès per aquest autor. Ja vaig comentar que vaig trobar The Road excel·lent, però em sembla que All the Pretty Horses, no és pas inferior. És una obra més complexa, perquè aquí no trobem només dues veus. Encara que el jove John Grady Cole sigui el centre absolut de l’obra, les experiències d’alguns altres són ben significatives com la del jove Bevlins que acaba decidint el seu destí. La nostàlgia de l’Oest és la pèrdua d’un paradís, tot i que des del nostre present aquest paradís és certament ambivalent. Per la gent de la meva generació més o menys en connexió amb els Estats Units difícilment en pot haver un tema més tòpic. Però això no és un obstacle per fruir de la lectura d’aquesta novel·la. És evident, com assenyalava Bloom, que el treball de Mccarthy fa pensar a Peckinpah. Possiblement tots dos compartien moltes aspiracions comunes. Mccarthy però es millor narrador i el seu estil com a escriptor és més depurat que el del cineasta.(no és un retret, escriure, acte solitari, és molt menys complex que dirigir). L’Oest de McCarthy va més enllà de la frontera i en aquest sentit la descripció de Mèxic i les referències a la seva història han estat un dels estímuls més poderosos per interessar-me al text. All the pretty Horses és una novel·la sobre l’aprenentatge, arrelada en aquest escepticisme envers la ciutat tan característica d’una certa mentalitat americana, on el mestre no és en absolut ni cap home, ni la història sinó aquests animals, que no per casualitat, han estat triat significativament com a símbols de noblesa.

Independència i crisi

Artur Mas fou molt més clar del que és habitual a l’entrevista del dissabte a El Pais. L’experiència d’aquest anys mostra que no hi ha tracte possible amb l’estat espanyol i el camí a seguir és el de la independència (tot i emprar la ridícula expressió del dret a decidir). Hi ha però una prioritat, posar la casa en ordre en el tema econòmic i fer front a la crisis. Només un país estabilitzat econòmicament pot aspirar tenir prou força per decidir. El problema però és que hi ha un cert consens entre la gent que sap, i vull pensar que Mas no n’és aliè, en pensar que la sortida d’aquesta crisis és una cosa de molts i molts anys. De manera subtil tornem a l’ajornament indefinit. Potser una estratègia més realista, per assolir la finalitat de la independència fora la contrària. Prendre partit de la crisi i aprofitar la possible situació de descontentament per dur a terme el procés traumàtic que necessàriament significaria la independència. És un camí més d’acord amb la naturalesa real de les coses, com pensaria Maquiavel, i menys contradictori a la pràctica tot i que no crec que passés per un augment de la felicitat general dels catalans.

20 X Gato

Faig cap a una de les activitats de la Mercè per primera vegada des de no sé fa quant temps. Vaig a la plaça de Sant Jaume on es fa un concert d’homenatge al Gato Pèrez. Aviat farà vint anys de la seva mort que es produí en un moment on l’interès pel seu treball era mínim. Encara en faltaven dos anys pels Jocs Olímpics i la revifalla de la rumba catalana. La plaça estava plena però es podia respirar. Hi havia una mica de tot. Públic del parc temàtic que no entenia gaire res i passava l’estona mirant de fer uns precaris castells (una dimensió de la catalanitat poc relacionada amb la desenvolupada a l’escenari), gent jove del país que volia ballar i alguns com jo, de més edat, possiblement nostàlgics dels temps quan el Gato actuava a les festes. Entre aquest públic més madur a dos metres davant meu hi havia en Carles Flavià, el qual s’ho semblava passar molt bé (després sortiria a l’escenari a la cloenda de l’acte per cantar Gitanitos y morenos amb tots els artistes de la nit). Vaig recordar una altra de les vegades que vaig coincidir amb Flavià en un acte públic,de caire diferent però també relacionat amb una manca prematura: la lliçó inaugural impartida per Bartomeu Forteza al carrer del Carme fa també molts anys.

El fonament de l’actuació era Sabor de Gracia, els quals acompanyaven altres cantants, relacionats amb el panorama actual de la rumba o antics companys d’activitat artística de Xavier P. Pérez com el cantant de la Plateria, Manel Josep. No sempre tot sonà bé, però en alguns moments sonaren molt bé. Els cantants s’apropiaren d’unes cançons que tant per la seva proposta rítmica com per les seves lletres es mantenen encara molt fresques. Fou reconfortant, quan està caient el que està caient, recordar i mostrar que la cultura gitana és un dels components fonamentals i més autèntics de la identitat barcelonina.

Reconciliació

I tanmateix mira't de prop, el país no és ni la merda ni la desgràcia que reflecteixen els mitjans

Open day

Després de dos mesos d’absència vaig poder tornar a Londres aquest passat cap de setmana. Les escapades de cap de setmana són ben feixugues, especialment si a l’anada trobes un retard de dues hores, però ja tenia moltes ganes de tornar-hi. Vaig planificar la visita per coincidir amb el cap de setmana de l’open day i com l’any passat vaig poder aprofitar per visitar lloc força interessants, tot i el poc temps del que disposarem per fer les visites. Dissabte tinguérem l’oportunitat de veure una de les cases aristocràtiques vinculades a una de les famílies de la noblesa més significatives d’Anglaterra. La mansió del duc de Malborough que fou projectada per Wren i que conserva els frescos de la seva inauguració al segle XVIII. Hi és a tocar del Green Park molt a prop de la residència del príncep de Gales i és ara la seu de la Commonwealth. El mateix dissabte vam tenir temps de veure abans de tancar de veure uns pretesos banys romans a la strand lane que possiblement no es construïren abans del XVIII.

Diumenge explorarem una mica la City, molt més animada del que acostuma a estar un diumenge normal. En poques hores veiérem llocs ben variats, tot i que no vam tenir cor per fer les tres hores de cua que calien per veure el Banc d’Anglaterra. Ens acontentarem amb la sinagoga de la city, freqüentada bàsicament per sefardites i amb el drapper’s hall, la seu d’una companya comercial, els orígens de la qual es remunten al segle XIII . La seu és un deliciós palauet barroc construït després del gran incendi i que ara resta amagat entre els gegantins gratacels que ara dominen la city. L’últim edifici visitat fou la Broadgate Tower un dels gratacels més elogiats per la crítica arquitectònica. Hi poguérem veure la recepció i pujar fins el pis 17 des d’on hi ha un panorama immillorable de tota la ciutat.

La Broadgate tower

el draper's hall a la city
La casa dels Malborough

Guanyant-se l'amistat d'Hitler

Aquest setembre una de les meves lectures ha estat un llibre de Ian Kershaw que m’havia dut de Londres, Making friends with Hitler, un estudi dedicat a la figura de Lord Londonderry, el qual fou ministre d’aviació a la primera dècada dels trenta i passà , al final dels anys trenta, per ser la figura més significada dins del relativament ampli espectre de l’opinió anglesa que volia fer les paus amb Hitler i l’Alemanya Nazi. Familiar de Churchill Londonderry acabà sent una figura marginal i marginada dins del mon polític anglès, irònicament la seva mansió on cada any tenia lloc la recepció més brillant a l’obertura de l’any parlamentari fou molt malmesa per l’aviació alemanya i va haver de ser finalment enderrocada per fer-ne un hotel. La seva biografia serveix a Kershaw per fer una descripció de les vacil·lacions de l’establishment britànic atret per un règim amb el que compartia, si més no, un tret ideològic fonamental, l’oposició al bolxevisme, i que només podia ser una amenaça a l’empiri a molt llarg termini. Londonderry és un cert sentit reivindicat pel treball de Kershaw, no intel·lectualment ni professionalment (tot i que cal reconèixer l’encert d’iniciar els programes de disseny que van culminar amb la creació dels Hurrican i Spitfire), però sí humanament. Lord Londonderry no fou mai un nazi, refusant del tot la per ell incomprensible persecució jueva (de fet, es limitava com molta gent d’aquell temps a un antisemitisme teòric i de saló) i la seva aspiració pacifista estava del tot influïda per la seva experiència al front de la primera guerra mundial. Com molts llibres ben documentats d’història la seva lectura és un bon exercici pels que vulguin guarir-se dels determinismes històrics i malalties intel·lectuals semblants.

Un llibre sobre Hume

John O. Nelson fou professor de filosofia durant varies desenes d’anys a la universitat de Colorado. Format a Cornwell va rebre en questa universitat el magisteri de Norman Malcom i el de Ludwig Wittgenstein. Va publicar més de 120 articles a diferents revistes, però només l’any passat s’ha publicat pòstumament el seu llibre sobre Hume que havia restat inèdit després de la seva mort. El llibre té dues parts ben definides que abasten temàtiques diferents: la primera està dedicada al tractat de la Naturalesa humana i la segona als diàlegs sobre la religió natural.
El treball sobre el Tractat és una apologia d’una obra que sovint ha estat menystinguda com un treball definit per la precipitació i la immaduresa del seu jove autor. És un tòpic definir el primer intent literari de Hume com essencialment incoherent i, fins i tot, el testimoni del seu autor pot ser utilitzat en aquest sentit. Nelson en fa, però, una lectura que vol subratllar coherència de l’argumentació global desplegada per Hume, la qual no sols no està caracteritzada per la dispersió,sinó que pel contrari té un pla ben definit dirigit a una finalitat molt concreta: la definició d’un sistema de les ciències en el qual el lloc més bàsic pertany a una psicologia introspectiva de la qual deriva tota la resta. Això és una conseqüència, mai no expressada directament, de la conjunció entre els principis que literalment animen la seva obra: el principi empirista i la intenció de fer una ciència de l’home. Hi ha encara un tercer principi que ell anomena crític, el qual consisteix en mostrar les limitacions inherents a l’enteniment humà. Aquesta intenció no podia ser posada en primer terme, per tal de tenir alguna possibilitat de difusió en un context dominat per pensadors aliens a aquest arrelament a la subjectivitat com Locke o Newton. L’única possibilitat per Hume de subvertir els principis del sentit comú, als quals la seva perspectiva introspectiva està radicalment enfronta,t és partir de la seva acceptació per després poder girar la truita.
Des d’aquest punt de partida Nelson realitzà un examen del primer llibre del Tractat on descriu les interrelacions entre les quatre parts de l’obra i després realitza un examen de cadascuna de les parts on mostra que des de les seves hipòtesis desapareixen alguns dels problemes tòpics plantejats pel text, com el del matís inèdit del blau del que tanmateix puc arribar a tenir un idea, o a il•lustrar la seva tesi que la psicologia introspectiva és una mena d’ontologia general, terme que de fet Nelson mai no utilitza, fent interessants aproximacions entre la taula de les categories aristotèlica i la llista de relacions filosòfiques de Hume. La perspectiva adoptada per Nelson defineix un lloc clau per la sovint negligida part segona, la qual vol fonamentar la ciència físico-matemàtica al sistema introspectiu de Hume, cosa que assoleix definint els punts de l’espai físico-matemàtic a partir de la noció de color. Tanmateix potser la més decisiva és la part tercera on es produeix un clar refús de la teoria de la veritat com a correspondència.
El capítol cinquè tracta d’explicar perquè Hume refusà aquest primer llibre, cosa que l’autor explica des de l’evolució filosòfica de Hume. A la Investigació el principi crític deixa de ser complementari per passar a ser el centre de la reflexió de Hume i en aquest sentit el Tractat acaba sent una obra massa metafísica que es recolza en un doctrina massa assertiva i assumeix esdevenint la llavor d’una nova forma de dogmatisme. La clau de la interpretació rau per tant a l’evolució intel•lectual de Hume, la qual consisteix en una profundització de les raons del seu escepticisme filosòfic que el du a posar el principi crític en un lloc preeminent.
El darrer capítol d’aquest part està dedicat a una última dificultat interpretativa. La hipòtesis defensada per Nelson implica que l’intent humeà és una conseqüència i una assumpció dels principis de Berkeley. Aquest lligam és però sovint descartat per molts comentaristes recolzats al testimoni del propi Hume (el qual però tampoc pot ser pres com definitiu ja que Hume rarament pogué permetre’s el luxe nietzschià de la sinceritat) i pel fet que alguns passatges del Tractat semblen tenir una emprenta clarament lockeana . Nelson analitza tres de aquests passatges per indicar que cap d’ells assenyala clarament influència de Locke i que són més fàcils d’interpretar des d’un punt de vista crític i, àdhuc, irònic.
La segona part del llibre vol fer una interpretació global dels diàlegs sobre la religió natural. La tesis que aquí vol matisar i perfilar és la sovint pregonada, però en el fons problemàtica, identificació entre el personatge de Philo i Hume. El problema ve sovint causat pel fet que molts lectors fan massa cas de les protestes de Cleantes i tendeixen a acceptar que Philo és un pirrònic. Hume però escriu els diàlegs es un moment on (seguint la línia de desenvolupament del seu pensament a la que fèiem al•lusió anteriorment ) té molt clar que no hi ha gaire diferència entre el pirronisme i el dogmatisme. Així el text seria des del punt de vista de Nelson:
• Una defensa de la necessitat d’aplicar un punt de vista escèptic moderat a la qüestió de la religió natural
• Un examen de les diferents posicions dins del presbiterianisme, representant Hume la fracció més minoritària ja que només hi era ell.
Tanmateix aquesta visió general planteja dos problemes: el canvi d’estratègia de Philo a la part XII on sembla començar a exposar un punt de vista completament defensat a l’oposat fins llavors i la paradoxal cloenda del diàleg on Pamphilus, el jove adolescent narrador, proclama Cleantes com el guanyador de la contesa. L’anàlisi de Nelson mostra però que aquest canvi és més aparent que real i que la posició d’escepticisme moderat desenvolupada per Hume implica precisament la necessitat de fer explícit el seu allunyament del pirronisme i fer palès el pes que la noció d’ordre té en l’ intel•lecte comú. D’altra banda Hume no vol de cap manera realitzar un atac frontal contra el cristianisme. Malgrat les seves orientacions atees Hume no era aliè al fet que defensar una ètica de la benvolença, com al capdavall era el seu cas, no és estar gaire lluny del cristianisme. Mentre que els primers capítols Philo feia un capgirament del pirronisme per defensar l’escepticisme moderat, al final el punt de partida és el teisme per arribar però a la mateixa situació
Quasi tot l’article es centra però a la darrera sentència. La resposta de Nelson és que l’última part està escrita en clau autobiogràfica. L’heroi és Cleantes perquè Cleantes fa possible Philo, el judici parcial de Pamphilus per Cleanthes és el del jove Hume pel Bisbe Butler. És l’aprofondiment al teisme de Cleantes allò que origina l’escepticisme moderat de Hume i de Philo. Això explica la desconcertant afirmació feta al final del diàleg que tots dos viuen en una familiaritat íntima i resulta coherent amb el principi que el sistema de la naturalesa humana només pot tenir suport legítim al capdavall a l’autobiografia. El treball de Nelson esdevé així un bona eina per ajudar a la comprensió d’un text aparentment fàcil a les seva formulació, però del que mai no resulta clar quin és l’objectiu final. L’autor es recolza des d’un bon coneixement de l’estat de la situació del presbiterianisme en aquell temps però crec que oblida treure més llum de l’obra mitjançant un diàleg amb les posicions de la Investigació i la Història, molt especialment d’aquest darrer text perquè a la concepció empirista de Hume no li escau la rígida distinció genèrica efectuada per la nostra Acadèmia entre historia i filosofia la posició de Hume envers la religió, el seu recel, té, al capdavall, més fonamentació a la memòria política que a les raons teòriques. Pel que fa a la interpretació del Tractat potser allò més remarcable és com la seva interpretació permet definir una imatge de Hume menys castrada per una insularitat asfixiant i més assimilable al judici que sobre l’escocès realitza Husserl a la crísi de les ciències europees.

constatacions

La meva primera impressió després d’uns dies de treball a Catalunya confirmen una sensació que tenia des de fa temps: la del progressiu divorci entre polítics i periodistes d’una banda i el país real. Mentre determinats mitjans de comunicació van plens de pujades de l’independentisme a les enquestes, m’ha sobtat, i jo d’entrada ja era més aviat escèptic, el predomini del castellà al meu institut, que no pertany al cinturó roig. Parlo de l’alumnat, perquè la situació del professorat és completament l’inversa. Aquest predomini no sembla tenir el fonament ni a raons ideològiques, ni de procedència dels alumnes sinó que en molts casos sembla una qüestió de prestigi i comoditat. Una avaluació seriosa de les polítiques lingüístiques i de la pseudomítica immersió són del tot necessàries si queda espai per a alguna de serietat al país.

Red road

La meva destinació a Vilanova em permet gaudir del mar al mes de setembre, cosa que no recordo haver fet des de que era estudiant. No és pas poca cosa, perquè setembre és pel meu gust el millor mes de platja: la temperatura externa és moderada i agradable, l’aigua és encara ben càlida i els colors del cel, quan s’apropa el capvespre, són més vívids i brillants que els esdevinguts en els moments africans de l’any. L’inconvenient és que des d’aquí no puc mantenir un dels meus hàbits de tota la vida, primer a Barcelona i després a Londres: la freqüentació de les sales cinematogràfiques. L’oferta local és poqueta cosa i no he tingut gaire temps d’atansar-me a Barcelona amb aquesta finalitat. De moment m’he de conformar amb els DVD que van acompanyar-me des de Londres, tot i que tampoc resulti fàcil buscar la situació per mirar-me’ls. El darrer que he vist fou Red Road, el debut cinematogràfic d’Andrea Arnold, una directora que vaig conèixer l’any passat amb l’estrena del seu segon film: Fish tank. Malgrat que la recepció de la crítica fou positiva, hi hagué un petit sentiment de decepció perquè, en general, hom considerava la primera obra de la directora britànica molt superior. Era una reacció comprensible, tot i que ambdues són bones pel·lícules. No estan mancades d’elements comuns. Comparteixen una descripció vigorosa dels llocs on viuen els habitants amb menys glamour del Regne Unit. Si la segona pel·lícula passava a Barking, la primera passa a Glasgow, a una de les primeres zones on es construïren els grans blocs d’apartaments que inspiraren Kubrick per crear la casa del petit Alex a la taronja mecànica. També comparteixen una excel·lent direcció d’actors que incideix a la definició d’uns personatges psicològicament ben plausibles. La primera pel·lícula té, però, alguns punts d’interès addicional. Arnold no ens dóna totes les claus de la història fins el seu desenllaç, construint una intriga que és un argument a favor del seu seguiment. Però, la gran idea del film està relacionada amb la professió de la protagonista: operadora de CCTV. Això no és un punt anecdòtic, sinó que la seva activitat professional constitueix el motor de la història. Ja he parlat a aquest dietari de la importància d’aquest sistema de control a la vida dels britànics i especialment dels londinencs i la pel·lícula acaba constituint un testimoni de primer ordre de la progressiva reducció dels espais d’intimitat i privacitat personal a la primera democràcia del planeta.

Treballs pendents

Fructífers pel que fa a les experiències vitals no sembla, ara per ara, que els anys de Londres hagin estat productius. Des de la publicació del laberint el 2006, n’he tret ben poca cosa nova i, allò que possiblement és pitjor, no menys de cinc llibres han estat projectats i, segurament en més d’un cas, definitivament ajornats. Mantenir un bon ritme de treball m’ha estat impossible i aquí segurament Londres no ha estat un factor tan important com el pas dels anys i una tendència a la dispersió que no sembla tendir a disminuir, ans al contrari. (i tanmateix, tot i ser un obstacle, n’és també una protecció. Els fachidioten sempre són patètics, però els idiotes especialitzats a filosofia són especialment avorrits).

No han estat, però, anys buits, possiblement la llavor no termini mai de germinar, però tot considerant les meves lectures i reflexions d’aquest anys potser si he aprés alguna cosa. La meva estada a un lloc realment cosmopolita, crec que m’ha donat una consciència ben clara d’allò que Heidegger definia com el repte del pensament filosòfic futur, el seu futur que és el nostre present: la realització d’una filosofia de dimensions veritablement universals. Una fita que exigeix una obertura a l’altre més enllà del cosmopolitisme clos entre les pàgines del New York Times, Frakfurter allgemeine, i le Monde; una pluralitat més aparent que real. Aquesta obertura passa necessàriament per discernir la pretensió enunciada per Husserl entorn del caràcter essencialment europeu de la filosofia. Cal discernir, perquè certament tot i que allò enunciat per Husserl és essencialment vertader, no ho són pas les conseqüències que hom acostuma a extreure. Personalment, penso que al nostre legat, entenc el de la tradició occidental, cal discernir entre les parts de veritable abast universal, i hi posaria fonamentalment totes les possibilitats obertes des de la comprensió del valor ontològic de les matemàtiques, a d’altres del tot caducades i que a hores d’ara comencen a tenir una influència perversa, fonamentalment la filosofia hegeliana i en general tot el pensament il·lustrat centrat a la filosofia de la historia, la qual està sempre fundada en un generalització, arriscada i sense fonamen,t d’un sol cas particular a la universalitat.

En un altre moment d’aquest dietari ja vaig fer un escrit sobre la diferència entre Orient i Occident. Era un escrit insuficient i merament temptatiu, però la qüestió és vital i cal tornar-hi. Malauradament és ben difícil prosperar fins una comprensió cabdal dels missatges expressats a textos on les diferències lingüístiques són gairebé insalvables. Tanmateix, no crec agosarat afirmar que a l’Orient tingueren presència totes les nocions bàsiques de l’epistemologia, l’ètica i la metafísica occidental que han estat desenvolupades per la nostra tradició filosòfica. Hi ha però una absència important. Allò que no sembla aparèixer a cap dels àmbit diferents de l’Orient , és el problema teològic tal i com ha estat tractat a Occident des de l’edat mitjana. No hi ha demostracions de l’existència, o la inexistència de Déu, i, de fet, sembla que aquest és un tema que no ha preocupat gens. Dit d’una altra manera no hi és la tensió entre religió i filosofia que ha determinat gairebé tota la nostra història i en molts sentits encara és un element fonamental per a entendre el nostre present. De fet, no sols no es pot parlar de manca de tensió sinó de complementarietat: les línies més vigoroses de pensament oriental tendeixen a aparèixer desdoblades. El taoisme, el confucianisme o el budisme són moviments religiosos tant com filosòfics i els respectius fundadors adquireixen dimensions profètiques o estrictament filosòfics en contextos que es defineixen de manera paral·lela.

Tot plegat, però , no és tant estrany. Potser molts se n’adonaran que, malgrat l’opinió de Russell, això té més a veure amb Plató que no pas entendre els soviets com una mena de guardians ( i sí Russell tenia raó, però també en tenen Strauss i Rosen llavors és esgarrifós pensar que la realització clau en molts sentits del nostre temps ha estat dur a terme i prendre’s seriosament un acudit platònic, que no era d’humor blanc). Possiblement la idea oriental no era aliena al món grec i hi hagueren intents per anar en aquesta direcció entorn de pensadors com Pitàgores o el mateix Plató. Aquestes temptatives no reeixiren, però en un context diferent del propiciat pel triomf del cristianisme, el resultat en podria haver estat un altre. Més significatiu però és que en un moment cabdal, com el de l’aparició de la modernitat, alguns dels pensadors més significatius rebin una consideració d’exemples moral que d’alguna manera aproxima la seva figura a la dels fundadors de religions. Això és clar, en el cas de Spinoza, en el de Descartes (com explica el molt interessant llibre els ossos de Descartes) o el de Hume ( cal veure en aquest sentit les pàgines dedicades al seguiment de la seva malaltia efectuada pel públic il·lustrat de l’època del llibre de Mark G. Spencer sobre la recepció de Hume a Amèrica).

Un bon fil, doncs, per seguir llegint i pensant tot allò esdevingut als segles XVII i XVIII fora veure perquè la consolidació d’aquesta tendència no fou possible. La qüestió té un interès cabdal, perquè la meva sospita és que aquesta investigació és en el fons genealògica: el resultat del fracàs, el divorci final i paradoxal entre saviesa i filosofia, suposà el naixement d’una figura antitètica: la del professor de filosofia. Aquesta contraposició es fa palesa i conscient, crec, a l’obra d’un autor que no només la pensà, sinó també la visqué, Friedrich Nietzsche.

Maragall a TV3

Belen Esteban i els personatges associats de Tele Cinco són, sense cap de mena de dubte, deplorables. No hi pot haver debat en aquesta qüestió. Menys clar, és el caràcter dels vicis que els fan deplorables, si tenen un caràcter patològic i anòmal o pel contrari són horrorosos per massa comuns. Aquesta segona possibilitat no és inversemblant si considerem llur avidesa monetària, cosa gens rara entre nosaltres, o el seu afany de notorietat motor de la seva constant presència a la televisió. Aquesta tendència és compartida pel grup format si no per les millors persones, si per les que fan la tasca més noble: els polítics, no menys interessats a tenir un lloc permanent a la televisió. Un motiu suficient per enyorar el Regne Unit són els seus informatius on mai no es considera notícia una declaració d’un polític i en general només se’ls dóna veu quan hi ha una raó de pes. El començament de curs, per exemple, no ho és de cap manera, atès que ha passat cada any i passarà, governi Convergència, els socialistes o el PP. Barcelona no és Londres i el conseller d’educació ha tingut uns segons a TV3 on, tot felicitant-se de l’èxit segur de l’adquisició massiva de Toshibes, ha afirmat que, en general els catalans anem els primers en moltes coses. Malauradament la periodista no ha tingut el moment de reflexió, ni la rapidesa mental per qüestionar, sí és bó ser el primer, quan no saps on vas.

CCOO

Parlar de la meva estada al Cañada requereix parlar del meus companys de CCOO, els quals han estat un dels elements més actius per fer-la incomoda. D’entrada cal fer un aclariment pels que no coneixen el petit univers dels instituts de l’exterior. Per bé o per mal, la figura del sindicalista, del sindicats de “classe”, està associat a la figura del progre, aquí i m’imagino que a la resta de l’estat. No passa així a l’exterior. Certament alguns tipus es poden correspondre amb una tipologia d’esquerres (entesa a la manera peninsular on sovint consisteix només a una barreja de falangisme amb redempcionisme post 68). En molts casos, però els individus, o individues, en qüestió, els militants inscrits abans o immediatament després de l’examen, podien adscriure’s clarament a posicions d’ultradreta. Això no es gens incongruent sinó una conseqüència del producte venut per la federació d’exterior d’aquest sindicat.

Des de després del primer any vaig comprovar que per CCOO era absolutament clau tenir gent seva, o la totalitat, de l’equip directiu del centre. Ho vaig tenir encara més clar quan en vaig ser un membre de l’equip directiu que trencava la seva hegemonia (la qual cosa en si mateixa és un motiu d’orgull). Aquesta aspiració fou d’entrada un motiu de perplexitat. Després de 16 anys de treballs a diversos instituts catalans, mai no havia vist una candidatura de direcció. Les juntes sempre eren més o menys anomenades. Sembla que a Londres amb la riquesa de llurs ofertes de tota mena això seria encara més accentuat. M’equivocava. En part, perquè universalitzava una sensació que estava lluny de ser general. Per una bona part dels meus companys, Londres i el Regne Unit era un inconvenient difícil de suportar; un peatge feixuc per poder gaudir d’una millora en el sou, inimaginable des de l’interior. És clar però que el sou i, si voleu, el prestigi és una raó suficient per fer aquestes places molt desitjades.

Quan fa més de sis anys preparava l’examen de selecció, vaig parlar-ho amb poca gent però hi havia una certa unanimitat a tot arreu en que era un esforç balder perquè eren places ja donades. El meu cas desmenteix aquesta afirmació i en conec un bon grapat d’altres. No tot està donat i beneït. Ara bé, és clar que CCOO juga molt clarament amb aquest sentiment i el vol aprofitar al seu favor. La impressió general, encara que pugui ser de fet total o parcialment falsa, els hi va d’allò més bé per captar afiliats i alumnes pel seus cursos de formació. En aquest sentit el control dels equips directius és clau per escenificar aquest poder que es volen atorgar. El caràcter absolut del que em parlava la gent fa sis anys és certament una falsedat. No crec pas però a la inexistència d’aquesta capacitat d’influir. Després de sis anys hom veu moltes coses i sap que el poder de l’atzar és limitat. Possiblement, la situació és ben diferent quan mana el PP, el qual sap que tindrà inevitablement els sindicats en contra, que quan mana el PSOE, el qual ha de guanyar-se’ls, cosa que sovint passa pel pressupost general i altres actes de generositat.

final d'adscripció

Amb la meva primera jornada de treball al Joaquim Mir he començat una nova etapa professional. Dilluns vaig rebre la darrera nomina del Ministerio i aquests poc dies abans de començar el curs els he de dedicar a fer encara alguns dels tràmits habituals. Com vaig dient des de juliol em toca fer una mica de balanç dels darrers anys i començaré amb la que potser ha estat la vessant més negativa, la professional. El fet és que a Londres m’ha succeït allò que no havia passat mai a cap a altre centre: tenia al final veritables ganes de tocar el dos. El darrer curs no he pogut recuperar-me del daltabaix que va suposar el meu any de pas per l’equip directiu. Tres han estat les raons del meu malestar: en primer lloc la manca de complicitat i afinitat amb gairebé tota la resta del claustre, en segon lloc l’aguda consciència de la impossibilitat de qualsevol millora real en un centre que ningú vol suprimir, però del qual tampoc ningú té una idea clara de per què ha de servir. El contrast entre la teoria del respecte a les finalitats promulgades per les lleis i la delirant idea propagandística del centre bilingüe, d’una banda, i la realitat de la praxis diària del centre, de l’altra, és aclaparador. No haver après a despreocupar-me d’aquestes qüestions, com en fan amb destresa els que són més responsables, no és pas un bon senyal, però no en sé més.

El tercer motiu té relació amb el greu error de valoració personal comés quan vaig acceptar tenir un càrrec directiu. El càrrec certament no m’interessava i sí en tinc alguna aptitud professional és del tot aliena a les que es requereixen per ser un bon secretari. De fet, sí algú té la paciència de llegir els meus escrits podrà comprovar que el gust que em queda per la tasca d’ensenyar és solidari d’un vigorós esperit anti-burocràtic. Haver contribuït a la pujada de la direcció més burocratitzant que hagi tingut mai el centre no és, ni de bon tros, un motiu d’orgull.

Afortunadament tot plegat ha tingut poca incidència o més aviat cap en el desenvolupament diari de les classes. Com al Vila o al Berenguer i, malgrat l’opinió dominant de la literatura sobre el tema, els alumnes a tot arreu segueixen sent el més positiu. Si voleu cada cop més ignorants, però això de cap manera és llur culpa.