9/20/2010

Un llibre sobre Hume

John O. Nelson fou professor de filosofia durant varies desenes d’anys a la universitat de Colorado. Format a Cornwell va rebre en questa universitat el magisteri de Norman Malcom i el de Ludwig Wittgenstein. Va publicar més de 120 articles a diferents revistes, però només l’any passat s’ha publicat pòstumament el seu llibre sobre Hume que havia restat inèdit després de la seva mort. El llibre té dues parts ben definides que abasten temàtiques diferents: la primera està dedicada al tractat de la Naturalesa humana i la segona als diàlegs sobre la religió natural.
El treball sobre el Tractat és una apologia d’una obra que sovint ha estat menystinguda com un treball definit per la precipitació i la immaduresa del seu jove autor. És un tòpic definir el primer intent literari de Hume com essencialment incoherent i, fins i tot, el testimoni del seu autor pot ser utilitzat en aquest sentit. Nelson en fa, però, una lectura que vol subratllar coherència de l’argumentació global desplegada per Hume, la qual no sols no està caracteritzada per la dispersió,sinó que pel contrari té un pla ben definit dirigit a una finalitat molt concreta: la definició d’un sistema de les ciències en el qual el lloc més bàsic pertany a una psicologia introspectiva de la qual deriva tota la resta. Això és una conseqüència, mai no expressada directament, de la conjunció entre els principis que literalment animen la seva obra: el principi empirista i la intenció de fer una ciència de l’home. Hi ha encara un tercer principi que ell anomena crític, el qual consisteix en mostrar les limitacions inherents a l’enteniment humà. Aquesta intenció no podia ser posada en primer terme, per tal de tenir alguna possibilitat de difusió en un context dominat per pensadors aliens a aquest arrelament a la subjectivitat com Locke o Newton. L’única possibilitat per Hume de subvertir els principis del sentit comú, als quals la seva perspectiva introspectiva està radicalment enfronta,t és partir de la seva acceptació per després poder girar la truita.
Des d’aquest punt de partida Nelson realitzà un examen del primer llibre del Tractat on descriu les interrelacions entre les quatre parts de l’obra i després realitza un examen de cadascuna de les parts on mostra que des de les seves hipòtesis desapareixen alguns dels problemes tòpics plantejats pel text, com el del matís inèdit del blau del que tanmateix puc arribar a tenir un idea, o a il•lustrar la seva tesi que la psicologia introspectiva és una mena d’ontologia general, terme que de fet Nelson mai no utilitza, fent interessants aproximacions entre la taula de les categories aristotèlica i la llista de relacions filosòfiques de Hume. La perspectiva adoptada per Nelson defineix un lloc clau per la sovint negligida part segona, la qual vol fonamentar la ciència físico-matemàtica al sistema introspectiu de Hume, cosa que assoleix definint els punts de l’espai físico-matemàtic a partir de la noció de color. Tanmateix potser la més decisiva és la part tercera on es produeix un clar refús de la teoria de la veritat com a correspondència.
El capítol cinquè tracta d’explicar perquè Hume refusà aquest primer llibre, cosa que l’autor explica des de l’evolució filosòfica de Hume. A la Investigació el principi crític deixa de ser complementari per passar a ser el centre de la reflexió de Hume i en aquest sentit el Tractat acaba sent una obra massa metafísica que es recolza en un doctrina massa assertiva i assumeix esdevenint la llavor d’una nova forma de dogmatisme. La clau de la interpretació rau per tant a l’evolució intel•lectual de Hume, la qual consisteix en una profundització de les raons del seu escepticisme filosòfic que el du a posar el principi crític en un lloc preeminent.
El darrer capítol d’aquest part està dedicat a una última dificultat interpretativa. La hipòtesis defensada per Nelson implica que l’intent humeà és una conseqüència i una assumpció dels principis de Berkeley. Aquest lligam és però sovint descartat per molts comentaristes recolzats al testimoni del propi Hume (el qual però tampoc pot ser pres com definitiu ja que Hume rarament pogué permetre’s el luxe nietzschià de la sinceritat) i pel fet que alguns passatges del Tractat semblen tenir una emprenta clarament lockeana . Nelson analitza tres de aquests passatges per indicar que cap d’ells assenyala clarament influència de Locke i que són més fàcils d’interpretar des d’un punt de vista crític i, àdhuc, irònic.
La segona part del llibre vol fer una interpretació global dels diàlegs sobre la religió natural. La tesis que aquí vol matisar i perfilar és la sovint pregonada, però en el fons problemàtica, identificació entre el personatge de Philo i Hume. El problema ve sovint causat pel fet que molts lectors fan massa cas de les protestes de Cleantes i tendeixen a acceptar que Philo és un pirrònic. Hume però escriu els diàlegs es un moment on (seguint la línia de desenvolupament del seu pensament a la que fèiem al•lusió anteriorment ) té molt clar que no hi ha gaire diferència entre el pirronisme i el dogmatisme. Així el text seria des del punt de vista de Nelson:
• Una defensa de la necessitat d’aplicar un punt de vista escèptic moderat a la qüestió de la religió natural
• Un examen de les diferents posicions dins del presbiterianisme, representant Hume la fracció més minoritària ja que només hi era ell.
Tanmateix aquesta visió general planteja dos problemes: el canvi d’estratègia de Philo a la part XII on sembla començar a exposar un punt de vista completament defensat a l’oposat fins llavors i la paradoxal cloenda del diàleg on Pamphilus, el jove adolescent narrador, proclama Cleantes com el guanyador de la contesa. L’anàlisi de Nelson mostra però que aquest canvi és més aparent que real i que la posició d’escepticisme moderat desenvolupada per Hume implica precisament la necessitat de fer explícit el seu allunyament del pirronisme i fer palès el pes que la noció d’ordre té en l’ intel•lecte comú. D’altra banda Hume no vol de cap manera realitzar un atac frontal contra el cristianisme. Malgrat les seves orientacions atees Hume no era aliè al fet que defensar una ètica de la benvolença, com al capdavall era el seu cas, no és estar gaire lluny del cristianisme. Mentre que els primers capítols Philo feia un capgirament del pirronisme per defensar l’escepticisme moderat, al final el punt de partida és el teisme per arribar però a la mateixa situació
Quasi tot l’article es centra però a la darrera sentència. La resposta de Nelson és que l’última part està escrita en clau autobiogràfica. L’heroi és Cleantes perquè Cleantes fa possible Philo, el judici parcial de Pamphilus per Cleanthes és el del jove Hume pel Bisbe Butler. És l’aprofondiment al teisme de Cleantes allò que origina l’escepticisme moderat de Hume i de Philo. Això explica la desconcertant afirmació feta al final del diàleg que tots dos viuen en una familiaritat íntima i resulta coherent amb el principi que el sistema de la naturalesa humana només pot tenir suport legítim al capdavall a l’autobiografia. El treball de Nelson esdevé així un bona eina per ajudar a la comprensió d’un text aparentment fàcil a les seva formulació, però del que mai no resulta clar quin és l’objectiu final. L’autor es recolza des d’un bon coneixement de l’estat de la situació del presbiterianisme en aquell temps però crec que oblida treure més llum de l’obra mitjançant un diàleg amb les posicions de la Investigació i la Història, molt especialment d’aquest darrer text perquè a la concepció empirista de Hume no li escau la rígida distinció genèrica efectuada per la nostra Acadèmia entre historia i filosofia la posició de Hume envers la religió, el seu recel, té, al capdavall, més fonamentació a la memòria política que a les raons teòriques. Pel que fa a la interpretació del Tractat potser allò més remarcable és com la seva interpretació permet definir una imatge de Hume menys castrada per una insularitat asfixiant i més assimilable al judici que sobre l’escocès realitza Husserl a la crísi de les ciències europees.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,