Mort de Salinger

Ahir mentre esmorzava al deli italià de Golborne Road (un costum que mantenim tots els divendres, celebrar l’arribada del cap de setmana amb un esmorzar de forquilla:ous i salmó) vaig tenir notícia de la mort de Salinger. Em vingué al cap, la nit que vaig llegir The catcher in the rye i dic una nit perquè ho vaig fer d’una tirada. Després vaig llegir la resta de la seva, curta, producció publicada. Llavors jo era un filoamericà, consideració qualificada com a vergonyosa en els cercles predominantment intel•lectuals i esquerranosos. Ara aquesta gent d’esquerres és en tots els casos profundament dretana, tot i que el grau de consciència sobre aquest fet varia, i, ¿conseqüentment?, filoamericana. L’Amèrica reflectida per Salinger els segueix, però, quedant bastant llunyana. Dues coses recordo ara de la novel•la: en primer lloc, la seva manca absoluta de retòrica, la senzillesa de la seva escriptura, possiblement arrel d’alguna de les millors realitzacions també la nostra literatura. En segon lloc, la facilitat amb la que el llibre és capaç de descriure sense grans escarafalls una sensació de putridesa moral. El Guardian, on llegí la notícia, insistia a la excentricitat del personatge que es negà a concedir entrevistes durant la major part de la seva existència. Jo hi veig més aviat una mostra rotunda de saviesa.

Música llatina al Barbican

D'esquerra a dreta, Tito Rodríguez jr i Machito jr.

Diumenge passat el Barbican feu una concert dedicat a la música llatina, en concret, a la barreja entre ritmes tropicals i jazz que definí la música del les big band llatines del cinquanta. De jove, vaig tenir molta tirada per aquesta música i en vaig fer una certa col•lecció, que a hores d’ara deu estar prou dispersa pels llocs on he viscut. La part principal del concerta era l’actuació de la Big Three Palladium Orchestra, la qual recull el nom del mític local neoiorquí on es feren sentir les orquestres de Tito Puente, Machito i Tito Rodríguez. Precisament els fills dels dos últims eren els líders d’aquesta formació.
Prèviament actuaren un grup del Bronx anomenat la excelencia. La seva proposta s’inscriu dins d’una concepció més contemporània de la música llatina que en aquest cas sí que es pot dir pròpiament salsa. Tot i que no crec que sigui del tot nou, aquest grup presenta com a tret distintiu el caràcter reivindicatiu de llurs lletres, les quals en alguns casos tenien una gràcia evident. El problema és que el so fou contundent, massa contundent, i sovint quedaren ofegades les veus dels solistes. La seva proposta agradà molt al públic, la seva relació amb allò que ara es balla com a salsa era més clara que en el cas de l’atracció principal, i tot i ser els teloners la seva actuació es perllongà fins al punt de que l’atracció principal hagué de retallar la seva actuació. (en total el concert durà quatre hores)
Des del meu de vista fou certament una pena. La qualitat de l’orquestra del Palladium es mostrà amb escreix a la seva actuació. D’entrada assumí la direcció Tito Rodríguez jr,el qual és mostrà com un timbaler digne de dur el nom de son pare. Els convidats especials foren segurament el millor de la nit. En primer lloc, Jimmy Bosch, el llegendari trombonista de la Fania all Stars que està en plena forma en tots els sentits i després Larry Harlow, sota la direcció del qual s’esdevingueren els millors moments de la nit, fent tornar a viure una de les manifestacions musicals més plaents del segle passat.

John Hurt & Julles et jim

Dissabte assistim al BFI per veure una projecció dins del cicle Screen epiphanies, el qual consisteix a la projecció d'un film triat per una celebritat local en funció del seu caràcter inspirador; es tractaria d'alguna cosa així com reviure amb el públic present la pel·lícula que marca la seva vocació artística. El dissabte la celebritat era John Hurt i el film triat Jules et Jim. Hurt explicà la trobada que suposà per ell aquest film fins al punt d'anar-lo a veure sis diumenges seguits, guanyant-se així l'oposició de la seva família que considerava el cinematògraf com un espectacle "too common". Hurt estigué divertit, amable però prou contundent en els judicis sobre el cine més comercial fet a l'actualitat. Després veiérem el film de Truffaut, que només havia vist una vegada fa molts anys. Llavors no em va agradar gaire i tampoc el dissabte. D'entrada, tinc poca tirada per Jeanne Moreau, la qual sempre m'ha semblat massa conscient de com era de bona actriu. Tampoc connecto essencialment amb la moral de la història (per raons semblants per les que tampoc puc empatitzar amb la protagonista de Gertrud i que ja vaig explicar al meu llibre. La diferència és que el punt de vista de Dreyer és molt més distanciat i escèptic que el de Truffaut). Certament hi ha com als primers films de Godard, el redecobriment joiós del cinema. Allò més interessant del film és la recreació de l'època inserint a la seva narració material provinent dels documentals de l'època i Truffaut demostra que el grapat d'hores esmerçades a veure cine no fou debades, Tanmateix el film no serví per variar la meva convicció que parlar a hores d'ara de Truffaut com un dels grans del cinema és un pel exagerat.

Jean Simmons

Ahir a les pàgines de The Observer vaig assabentar-me de la notícia de la mort de Jean Simmons. Molt oblidada, com vaig poder comprovar ahir mateix parlant amb alguns companys, fou, tanmateix, una de les estrelles més populars produïdes pel cine britànic, tot i que la major part de la seva carrera es desenvolupà als Estats Units. La seva primera aparició important fou a un dels millors films rodats per David Lean, Great expectations, on feia el paper de la protagonista femenina als seus anys d’infantesa. A Estats Units treballà sovint als Blockbusters de l’època des de The Robe fins a Spartacus. Dos dels seus papers mereixen em sembla un especial record: el sergent de l’exèrcit de salvació Sarah Brown al musical de Mankziewick Guys and dolls, una pel•lícula si voleu poca-solta, però entranyable i coherent i, per damunt de qualsevol altre, el seu paper a Angel Face d'Otto Preminger on feia una rèplica potent i convincent del més escèptic i fatalista dels herois negres protagonitzats per Mitchum, un paper molt allunyat del registre habitual d'aquesta actriu però on reeixí a construir un dels retrats de dona desequilibrada més atractiu de la història del cinema.

The sacred made real

Maria Magdalena meditando sobre la crucifixión (Pedro de Mena)

San Francisco en Meditación (Zurbarán)
Fins avui ha tingut lloc a la National Gallery, l'exposició The Sacred Made real, una exposició que mostra alguns tresors de l'art sacre espanyol, il·lustrant la interrelació entre la pintura i l'escultura del període. La primera és molt coneguda a Gran Bretanya. Per raons històriques, als seus museus hi ha una representació de primer ordre. La segona en canvi no ho és gaire i representà una sorpresa per una bona part del públic britànic, poc acostumat al descarnat naturalisme d'aquestes escultures i la utilització de la fusta policromada. La selecció de les pintures és ben variada. Algunes obres provenen de Madrid, Sevilla i Barcelona però una bona part ja hi eren al país, com el Sant Francesc en meditació de més amunt que constitueix un dels tresors de la National Gallery i que aquí llueix extraordinàriament. El joc de llum d'aquest cuadre de Zurbarán és senzillament extraordinari. Les escultures venen d'Espanya. Els autors més representats són Martínez Montañes i Pedro de Mena. Hi ha sis espais a l'exposició. El primer vol presentar la interrelació entre pintura i escultura que es troba en aquest període. El segon està dedicat als retrats. El tercer a una de les temàtiques bàsiques dels artistes del període: la meditació de san Francesc. La quarta, la més gran, a la passió. La cinquena al tema de la mort i finalment la darrera vol reproduir l'ambient de les sales De Profundis on els monjos eren exposats abans de ser enterrats i només s'exposa el San Serapió de Zurbarán.

La finalitat de l'exposició és doble: presentar una modalitat artística poc coneguda i mostrar com la interrelació amb la escultura fou una de les causes d'un dels mèrits més importants de la pintura espanyola d'aquell moment: la seva facilitat i felicitat per representar la tercera dimensió que permet parlar del seu caràcter escultòric. El contrast d'altra banda amb els testimonis del XVII anglès que sovint trobo per aquestes contrades no pot ser més viu i fa difícil pensar a un denominador comú per dues cultures al capdavall tan contraposades.

aruitemo. aruitemo

Aruitemo, aruitemo (traduïda com still walking) és el film del realitzador japonès Kore-eda Hirokazu projectat al BFI com un dels elements principals de la retrospectiva que aquesta institució dedica al fonamental cineasta japonès, Yasujiro Ozu. Aquest film està inclòs dins de l’apartat dedicar a la continuïtat d’Ozu que inclou també cineastes com Jarmusch. La continuïtat és evident pel que fa a la temàtica. Aruitemo, aruitemo s’inscriu dins d’un gènere molt conreat pel cinema japonès i especialment pel mateix Ozu: el drama familiar. L’acció reflectida al film abasta només un interval de 24 hores on assistim a una reunió familiar entre uns pares ja grans, la seva filla amb la seva família, marit i dos nens, i l’altre fill que s’ha casat fa poc amb una vídua, mare d’un nen. El motiu de la reunió és la commemoració de l’aniversari de la mort d’un altre germà, el més gran i el preferit dels pares. Pròpiament a la pel•lícula no passa res més enllà de la reunió esmentada. El film però és fascinant per la seva subtilitat en mostrar la tensió inherent al més rutinari dia familiar. Recordo fa uns anys un article a El Pais de Rafael Argullol, aplaudint Ran per la seva habilitat en donar un missatge universal en una forma ben japonesa (contrastant aquest fet amb la incapacitat dels cinemes català i espanyol per fer producte intel•ligibles sense les claus locals). Una cosa semblant s’esdevé en aquest film, japonès en el seu ambient, però universal en allò que mostra: el caràcter claustrofòbic de la institució familiar, aquí i al Japó. Hom podria considerar dramàtic allò que finalment el film sembla revelar, el fet que a l’àmbit familiar la decepció és normalment inevitable perquè al final de tot plegat mai no hi hagut prou temps per res, però la perspectiva del film és més aviat humorística i amable en les seves formes, com assenyalant que tampoc cal amoïnar-se pel que no pot ser d’un altre manera. En aquest sentit la remissió a Ozu de la que parlàvem al començament és una mica forçada. La famosa transcendència no apareix i la gravetat és infinitament menor. Per això el protagonista, el fill no acceptat Ryota, mostra tot el film un malestar que no pot qualificar-se de ràbia, però que l’allunya de l’univers dels personatges d’Ozu. En tot cas aquesta diferència no treu valor a un film excepcional des de quasi tots els punts de vista.

His invention so fertile

L'Emmanuel College de Cambridge

Des de novembre he estat llegint His invention so fertile, una biografia de Sir Christopher Wren obra d’Adrian Tinniswood, expert en història de l’arquitectura. El treball de Tinniswwod va però més enllà de l’arquitectura, perquè la figura de Wren no quedà tancada en aquest camp. Conegut per la construcció de Sant Pau i de 56 esglésies londinenques, Wren fou un dels membres més actius de la primera època de la Royal Society, estan especialment lligat a Hoooke (a la tomba del qual, l’epitafi ens explica únicament que fou amic de Wren). Durant un temps fou el president. Tot i que el seu treball científic no obtingué cap resultat dels que permet passar a la posteritat, estigué a la primera línia de la investigació astronòmica i fisiològica del seu temps.
Tinniswood parla molt poc de la vida íntima de Wren. Els documents on recolzar-se són ben migrats, però no passa el mateix amb la seva vida pública i això permet a l’autor un retrat viu i interessant dels escenaris on Wren fou un actor decisiu: la incipient Royal Society, les corts dels reis Carles, Jaume, Guillem i Anna (Wren fou un tipus prou hàbil com per no ser afectat pels canvis de dinastia, tot i que al final l’ajuda del seu prestigi fou considerable) o l’Oxford del temps de Cronwell.
Certament és però el treball com a arquitecte el que omple la major part de les pàgines del llibre. Wren és evidentment la figura més crucial de l’arquitectura anglesa. L’apreciació dels seus edificis no és universal però no es pot discutir que imposà a les illes una visió completament nova del seu treball, assolint la fita de fer per primera vegada a Gran Bretanya una catedral fruit del disseny d’un sol autor. Wren aprofità tot el que pogué, però no ben bé el que hauria volgut, l’oportunitat que el destí li oferí quan quasi tota la ciutat de Londres desaparegué després de l’incendi de 1666. Si els seus plans de remodelació urbanística integral no es varen dur a terme, si que la reconstrucció de les esglésies i la nova construcció de la catedral li permeteren desenvolupar la seva obra.
No soc pas un expert en arquitectura i en alguns moments m’he perdut a les descripcions dels processos, però el meu interès però per la Gran Bretanya del XVII justifica amb escreix la lectura del llibre. Wren no era de fet, un arquitecte en el sentit modern del terme; com la major part dels genis del XVII, començant per Descartes, era en molt bona part un autodidacta amb una curiositat insadollable que es desplegà en múltiples dimensions. El seu anhel de prestigi li feu inclinar-se envers l’art de la construcció, tot i que en molts moments expressa la seva insatisfacció per no haver prosseguit els seus estudis científics. La lectura del llibre és profitosa per a tots els que compartim la idea que vaig exposar a la presentació del llibre d’Hermenèutica i modernitat: la necessitat de integrar la lectura de les obres filosòfiques en el context cultural on es produeix el diàleg dels filòsofs amb el seu públic (un bon filòsof no pot escriure mai només pels companys de gremi), una mica a la manera del que Leo Strauss va fer amb Plató.

A prophet

Un prophète fou el film guanyador del festival de Cannes de l'any passat i la pel·lícula escollida com a millor film de l'any pels crítics de Sigth & Sound. És una obra del director francès Jacques Audiard, un home d'un talent sòlid però que necessita treballar sense preses. Cadascun dels films té un període de preparació de quatre a cinc anys. Un profeta és la història de l'empresonament de Malik, un jove àrab condemnat a sis anys de presó, per un delicte del que mai no s'ens dirà res. No sabrem gaire del passat de Malik. Només es fa una petita referència a què part de la seva infància va transcórrer en una llar d'acollida. Malik és un personatge sense passat i quan comença el film sense atributs, un noi més aviat ignorant. La pel·lícula descriu essencialment a partir d'aquí, el procés educatiu del jove que li permetrà, primerament, sobreviure i després tenir una posició preeminent dins del microcosmos carcerari. En aquest sentit el film segueix la línia genèrica de qualsevol Bildungsroman tot i que amb una perversió evident, perquè Malik es farà un home, en el sentit menys pejoratiu possible del terme, mitjançant la seva carrera de criminal.

La crítica britànica i francesa han estat entusiastes davant d'aquest film. A mí, em va cansar en un cert moment de la projecció quan la minuciositat a la descripció dels negocis del protagonista se'm va fer excessiva. Potser perquè jo mantinc la idea que la brevetat és sempre un punt a favor d'una història. El film guanya, però, des de la distància del record. A mesura que ho vaig rememorant, esdevinc més conscient de la seva riquesa temàtica. Un dels punts d'interès és la relació del jove amb el cap de la màfia corsa que esdevindrà una mena de pare, tot i que d'aquests pares als que cal matar. La realització és del tot ajustada i un dels triomfadors absoluts del film és l'actor que fa el paper de protagonista, Tahar Rahim, molt convincent al seu paper. La pel·lícula transcorreix quasi completament a la presó, només sortirem de la presó amb Malik per acompanyar-lo als seus ocasionals permisos, i ofereix una descripció del món penitenciari francès de vocació realista (el film fou rodat en estudi, però el so de fons prové d'una presó) interessant, la presó és un àmbit fragmentat ètnicament i l'èxit de Malik es fonamenta a la seva capacitat per entendre les parles de tothom (és bilingüe francès-àrab i a una escena el veurem aprenent cors), però també ambigua, perquè si el film és fidedigne, matar o fer matar algú en una presó francesa és quelcom que acaba resultant pràcticament gratuït.

Our class

Jedwabne era una petita vila polonesa de 3000 habitants al començament de la segona guerra mundial. Més de la meitat de la població era jueva. El 17 de setembre de 1939 fou ocupada per l’exèrcit roig i estigué en mans soviètiques fins el 1941 quan se n’apoderaren els alemanys. El 10 de juliol de 1941, els jueus de la ciutat foren concentrats en un graner al que se li prengué foc. Tots ells moriren. Després de la recuperació de la ciutat per l’exèrcit roig, els ocupants alemanys foren responsabilitzats dels fets i aquesta fou la veritat oficial fins que a començaments de la nostra dècada, alguns veïns començaren a parlar i a desvetllar una veritat menys confortable: no foren els alemanys els que prengueren la iniciativa ni decidiren aquella tarda sinó els polonesos, instigats pels propis prejudicis contra els jueus i la consideració, difosa en gran part per l’església catòlica, de tots els jueus com col•laboracionistes soviètics. La publicitat dels fets animà un debat ben dolorós sobre la definició de la memòria història polonesa que encara no s’ha clos. En tot cas, l’obra aposta molt clarament per mostrar que l’antisemistisme a Polònia mai no fou un article d’importació
Aquests fets constitueixen el rerefons de l’obra de teatre representada al National theatre, Our class de Tadeusz Slobodzianek. L’obra comença el 1925. Els actors es presenten, és a dir revelen el seu origen ètnic i social, i expliquen les seves aspiracions de futur. Més endavant, ells mateixos ens explicaren llurs evolucions i veurem com uns acaben assumint el paper de víctimes i altres els de botxins. El transcurs de l’obra es perllonga fins els nostres dies i veurem així els més grans de tots participar, o abstenir-se de participar, en el desvetllament dels fets. Crec que el millor elogi de l’espectacle és assenyalar que no vaig adonar-me fins al final que la representació durava més de tres hores. La intensitat amb la que es manifestaren els actors, feu que el temps literalment volés. L’escenografia és mínima. Només les cadires al començament que defineixen la classe i on després s’asseuen per seguir la representació els personatges que van morint i quedant fora l’escenari (el qual no està disposat a un extrem com és la situació més convencional sinó en el bell mig de la sala). L’esforç dels actors fou superb com el seu encert.
La classe està composada de tres noies, dues jueves i una polonesa, i de set nois, quatre polonesos i tres jueus. Un dels nois jueus emigrarà als Estats Units a començaments dels trenta i la correspondència amb els seus antics companys constitueix un dels fils de la narració El destí dels altres resta al poble i estarà marcat pels tràgics esdeveniments que els tocà viure. Tot i que el moment on es rememora el progrom adquirí una intensitat emocional absoluta, potser la peripècia més interessant per mi fou la d’una de les noies jueves, Rachelka, que assolí la salvació casant-se amb un polonès i essent batejada com a catòlica, esdevenint així Mariana doncs Maria no es considera un nom prou adient per a una jueva (!). L’escena de la seva boda on entre els regals va identificant les possessions dels seus familiars cremats només uns dies abans em sembla d’una infinita i perfecta tristesa. Mariana és l'unica dels personatges del qual no s'explica la seva mort, simplement sabrem que passà els seus darrers dies a una residència veient la televisió, recordant les llengües anglesa i francesa que aprengué quan era la filla dels rics del poble però que mai pogué fer servir i cercant als documental sobre animals, un sentit que les accions dels humans no semblen capaces d'oferir.

Més neu

Per tercera vegada aquesta setmana ens hem llevat amb una nevada potent que ha cobert de blanc la ciutat. Un fet, del tot insòlit pel que jo coneixia de la ciutat. El pronòstic meteorològic indica que no serà l’última. A l’institut la situació és complicada, sobretot al nivell de primària, perquè és un problema mantenir 300 nens a una escola sense possibilitat de sortir al pati. Els diaris alarmistes, gairebé tots, comencen a difondre rumors sobre una possible manca d’aliments. Tot plegat, bonic però força emprenyador.

Vida i obra

Seguint amb McCarthy del que parlava l’altre dia, un dels tòpics emprats per definir la qualitat de la seva escriptura i l’aire fresc que suposà l’aparició dels seus textos, consisteix en afirmar que McCarthy ha tingut una vida, prèvia a la seva tasca d’escriptor. Des dels EEUU, això ha estat dit amb escreix, però no és un obstacle per pensar que estigui mancat de raó. De fet, el principi aplicat a altres camps és ben fructífer. Serveix, per explicar per exemple perquè és millor la cinematografia prèvia a la invenció de les escoles i facultats de cinema o, perquè, filosofies com les de Plató o Descartes mantenen un interès ben superior a les produïdes a les facultats de filosofia del segle XX, sense excloure Heidegger.

Emirates

Avui he anat per primera vegada a veure un partit de la premier league. Era el partit disputat entre l’Arsenal i l’Everton un empat a dos que, atesa la marxa del partit, no és un mal resultat pels gunners. L’estadi de l’equip londinenc és, em sembla, el més nou dels escenaris habituals de la premier. L’he trobat bonic a la seva forma arquitectònica i prou enraonat; amb una capacitat per seixanta mil espectadors, els seients ofereixen en tots els casos una visibilitat més que raonable. Els accessos són potser la qüestió pitjor resolta, perquè l’estadi està enmig del típic barri londinenca. El partir ha estat prou entretingut com per no fer massa feixuga l’experiència de veure un partit nevant i sense que la qualitat del joc hagi estat excel•lent, l’energia i l’esforç dels dos equips han fet palès perquè aquesta lliga constitueix el primer espectacle futbol•lístic del món

Garbo

Per fer més curt aquest dia de vacances, inesperat i immerescut, faig els pocs metres que em separen del cine Melies per veure Garbo, el documental d'Edmund Roch sobre Juan Pujol, l'espia català decisiu al desenllaç de la segona guerra mundial. Sempre m'agrada atansar-me a Can Balaguer. Ho feia sovint mentre vivia a Barcelona, però en aquest darrers anys només he pogut anar en dues ocassions: la d'avui i un documental sobre els bombardejos de Barcelona.

El film de Roch ha tingut molt bona crítica, em sembla que justificadament. El director fa una aposta per defugir l'enfocament canònic del documental, prescindint de la veu en off, un recurs que potser no facilita les coses a l'espectador, però que el deixa en llibertat per seguir la peripècia d'aquest personatge, tan verídic com increïble, de manera adient. L'autoritat del narrador és substituïda per entrevistes amb alguns dels que han seguit la seva pista i per una utilització intel·ligent de fragments de films, escenes en principi "fictícies" ,que connectades amb la narració, esdevenen sorprenentment veritables. Un dels més utilitzats és Our man in the Havana i certament la connexió és prou gran com per preguntar-se si Graham Greene s'inspirà directament a Pujol, per construir la història del venedor d'aspiradores interpretat per Alec Guinnes. La visió del film és recomanable pels inclinats a assumir la inevitabilitat de la història i menystenir el paper que allò en principi insignificant, l'atzar o un individu singular, pot acabar adquirint.

Iucatan, per acabar

Akumal

El cenote dos ojos

Dos ojos

Tot i que hauria de ser ja a Londres, el fet és que ha estat impossible volar aquests Reis a un Regne Unit afectat per l'hivern més cru des de fa trenta anys precisament l'hivern que precedí la victòria dels conservadors a les eleccions i l'allunyament del poder pel laborisme. La prolongació forçada de les vacances no ha estat cap regal de Reis, perquè el que realment em venia de gust era tornar-hi. Aprofitaré però per posar unes imatges gens hivernals i acabar amb el tema de les vacances de Nadal. La primera és Akumal, un lloc altament recomanable si voleu conèixer aquelles terres i no us vé gaire de gust, estar internat a una reserva turística. La platja d'Akumal és de les més boniques del país i és fàcil trobar hotelets independents, ben agradables. Les altres dues fotos corresponen a un "cenote". Al Iucatan no hi ha rius, però això no vol dir que estigui mancada de recursos hídrics. Els que hi ha són, però, subterranis com a conseqüència de la peculiar composició geològica del terreny, un dels més nous de la terra per cert. Els cenotes són els llocs on aquestes aigües subterrànies es fan accessibles. El més extensos precisen equipament per fer submarinisme, però alguns presenten menys dificultats i només una llum i un tubo són prou per gaudir de les formacions d'estalactites. La tranquil·litat de la cova i la frescor de l'aigua dolça forneixen un agradable contrast amb la superfície selvàtica.

ciutats maies

L'observatori de Chichen Itza

La piramide de Chichen Itza

Coba

Tulum

Tot i que el plantejament inicial fou del tot lúdic, finalment varem esmerçar unes estones considerables a la visita d'alguns dels jaciments propers al nostre hotel, ja que el nom de riviera maia està del tot justificat. El més famós sense cap mena de dubte es Chichen Itza, no fa gaire votat popularment com una de les noves set meravelles del mon. No tinc del tot clar on rau la seva superiorotat sobre, per exemple, Palenque o Teotihuacan, des d'un punt de vista superficial, el meus coneixement sobre arqueologia són ben migrats, no sembla gaire evident. En tot cas, el conjunt és d'un valor extraordinari, no només per l'emblemàtica piràmide, sinó per l'observatori i la destresa palesa de molta de la decoració conservada.

Els altres llocs són més modestos, de dimensions més reduïdes, però tenen una personalitat especial. Coba no ha estat clarejada, s'estén en una àrea molt ample i això fa que l'aparició del edificis, sempre en mig d'una vegetació aclaparadora, selvàtica, faci un gran efecte. És l'única de les piràmides on es pot pujar fins a dalt de tot. Tulum és l'única mostra d'una ciutat maia situada a la vora de la mar, à un àmbit on la costa és molt atractiva, combinant penya-segats amb petites cales.

Els maies són una civilització fascinant no només per llurs trobades científiques, artístiques i arquitectòniques, sinó per l'ambigua situació històrica: no són ben bé presents, llurs ciutats es col·lapsaren fa mils anys, però segueixen presents a les vint i set llengües que encara es parlen i com una de les arrels vives de la complexa civilització mexicana.

Duent la llum

He fet aquest darrers dies una nova aproximació a la literatura de McCarthy. La primera fou la versió castellana de la seva novel·la ambientada a l'Oest americà, Meridiano de sangre. Hi vaig arribar quan estava escrivint el capítol del laberint, dedicat a Wild Bunch. Harold Bloom comparava el film de Peckinpah amb aquesta narració de McCarthy, per assenyalar el caràcter de la primera com a una obra radicalment nihilista. Certament el judici de Bloom mereix poca discussió, el film de Peckinpah manté una inspiració humanista i per això acaba esdevenint una mínima, però vigorosa, apologia dels valors de l'amistat i la solidaritat. Al relat protagonitzat pèl jutge Holden, significativament precursor de la teoria de l'evolució, la humanitat es redueix a ser una animalitat corrupta. El pessimisme és aclaparador, fins al punt que la meva impressió sobre el llibre no fou del tot positiva.

Molt més agradable ha estat l'experiència d'aquests dies. El llibre que he llegit és The Road i la meva percepció ha estat molt més favorable. Crec que és una gran novela, un text que possiblement perdurarà. Potser un dels motius que em du a fer aquesta afirmació, és que aquest cop he llegit l'original i he entès que l'estil de McCarthy suporta malament una traducció. McCarthy renuncia completament a la subordinada, i aposta per una senzillesa i un laconisme, difícils de reflectir en altres llengües. La novel·la té pràcticament només dos protagonistes, un pare i un fill, que marxen cap al sud en un paisatge ple de desolació després d'una catàstrofe. Res del nostre mon ha restat dempeus i les possibilitats de trobar companyia passen quasi exclusivament per bandes dedicades al canibalisme. En un paisatge post-humà, aquesta parella cerca salvar, en el sentit més positiu del terme, la humanitat. Es significatiu que tracti d'un pare i un fill, una relació que, des d'un punt de vista que als nostres dies es pot considerar gairebé ortodox, és pot definir més com cultural que natural, cosa que, em sembla, d'alguna manera subratlla la defensa del coratge i la virtut que constitueixen el fons d'aquesta història

El llibre és adient al nostre temps en un sentit banal, la enraonada i raonable preocupació per l'esdevenir dels nostre medi ambient, i un altre de més profund, perquè la preocupació per l'apocalipsi és en definitiva un dels temes claus de la nostra literatura. Potser perquè des d'una perspectiva individualista l'apocalipsi no és una realitat remota, sinò que el final dels temps sempre s'està produint. En tot cas, resulta del tot emocionant veure la capacitat de McCarthy per inspirar una sensació de tendresa enmig d'aquest sanguinolent i cruel apocalipsis. La lectura de les darreres pàgines, de les quals no revelaré el contingut, ha estat un moment veritablement emocionant, i com deia un dels ressenyadors, redemptor.

2010

La catedral de Valladolid a Iucatan

Com havíem dit, hi torno amb el nou any, després d'haver passat el meu primer nadal a terra estranya. D'enyor, però, hi ha hagut poc, per no dir-ne gens. Potser ha ajudat el fet d'estar a un dels països, dins dels que he visitat, on tinc clar que no em faria resa viure. (tot i la meva dèria londinenca, no em puc imaginar envellint en aquella ciutat). Les vacances han estat del tot extraordinàries i a les properes entrades en faré cinc cèntims. De moment, bon any per tothom