Our class

Jedwabne era una petita vila polonesa de 3000 habitants al començament de la segona guerra mundial. Més de la meitat de la població era jueva. El 17 de setembre de 1939 fou ocupada per l’exèrcit roig i estigué en mans soviètiques fins el 1941 quan se n’apoderaren els alemanys. El 10 de juliol de 1941, els jueus de la ciutat foren concentrats en un graner al que se li prengué foc. Tots ells moriren. Després de la recuperació de la ciutat per l’exèrcit roig, els ocupants alemanys foren responsabilitzats dels fets i aquesta fou la veritat oficial fins que a començaments de la nostra dècada, alguns veïns començaren a parlar i a desvetllar una veritat menys confortable: no foren els alemanys els que prengueren la iniciativa ni decidiren aquella tarda sinó els polonesos, instigats pels propis prejudicis contra els jueus i la consideració, difosa en gran part per l’església catòlica, de tots els jueus com col•laboracionistes soviètics. La publicitat dels fets animà un debat ben dolorós sobre la definició de la memòria història polonesa que encara no s’ha clos. En tot cas, l’obra aposta molt clarament per mostrar que l’antisemistisme a Polònia mai no fou un article d’importació
Aquests fets constitueixen el rerefons de l’obra de teatre representada al National theatre, Our class de Tadeusz Slobodzianek. L’obra comença el 1925. Els actors es presenten, és a dir revelen el seu origen ètnic i social, i expliquen les seves aspiracions de futur. Més endavant, ells mateixos ens explicaren llurs evolucions i veurem com uns acaben assumint el paper de víctimes i altres els de botxins. El transcurs de l’obra es perllonga fins els nostres dies i veurem així els més grans de tots participar, o abstenir-se de participar, en el desvetllament dels fets. Crec que el millor elogi de l’espectacle és assenyalar que no vaig adonar-me fins al final que la representació durava més de tres hores. La intensitat amb la que es manifestaren els actors, feu que el temps literalment volés. L’escenografia és mínima. Només les cadires al començament que defineixen la classe i on després s’asseuen per seguir la representació els personatges que van morint i quedant fora l’escenari (el qual no està disposat a un extrem com és la situació més convencional sinó en el bell mig de la sala). L’esforç dels actors fou superb com el seu encert.
La classe està composada de tres noies, dues jueves i una polonesa, i de set nois, quatre polonesos i tres jueus. Un dels nois jueus emigrarà als Estats Units a començaments dels trenta i la correspondència amb els seus antics companys constitueix un dels fils de la narració El destí dels altres resta al poble i estarà marcat pels tràgics esdeveniments que els tocà viure. Tot i que el moment on es rememora el progrom adquirí una intensitat emocional absoluta, potser la peripècia més interessant per mi fou la d’una de les noies jueves, Rachelka, que assolí la salvació casant-se amb un polonès i essent batejada com a catòlica, esdevenint així Mariana doncs Maria no es considera un nom prou adient per a una jueva (!). L’escena de la seva boda on entre els regals va identificant les possessions dels seus familiars cremats només uns dies abans em sembla d’una infinita i perfecta tristesa. Mariana és l'unica dels personatges del qual no s'explica la seva mort, simplement sabrem que passà els seus darrers dies a una residència veient la televisió, recordant les llengües anglesa i francesa que aprengué quan era la filla dels rics del poble però que mai pogué fer servir i cercant als documental sobre animals, un sentit que les accions dels humans no semblen capaces d'oferir.