Funcionaris

Fent temps per defugir les sempre avorrides tasques de correció, ensopego tafanejant pel singular un article especialment repulsiu (cosa habitual en aquest diari, d'altra banda) dedicat a la qüestió dels funcionaris. Entre d'altres bestieses hi ha dos que em criden l'atenció: d'una banda, l'autor parla del mite de les vuit hores com a una relíquia ideològica incoherent i fora de temps. D'altra banda afirma que un dels errors de Pujol fou contractar massa funcionaris, tot imitant l'administració espanyola.

La primera afirmació em va interessar per la profunda ignorància mostrada per l'autor, Les vuit hores no són un invent dels progres triomfadors del maig del 68, sinó una de les reivindicacions bàsiques del moviment obrer; una reivindicació perfectament enraonada d'altra banda. L'alienació de la que parlava Marx no era fruit de cap prejudici ideològic sinó una descripció d'una situació intolerable. El treball fabril era alienant. Ara aquesta mena d'alienació no es troba a les nostres societats, però en tenim d'altres, a les quals els discursos ideològics dominants els atribueixen més glamour però que no són essencialment diferents. Hom pot fer un discurs glorificador de les malalties, però això no serveix per guarir els malalts. La competivitat i els conceptes utilitzats en aquests casos, només tanquen la qüestió pels capaços de pensar que el creixement econòmic és una finalitat en ella mateixa.

L'altra afirmació té una part indubtable de veritat. De fet, és un dels motius pels quals Pujol descol·locava l'esquerra, fent en alguns casos les polítiques que l'esquerra hauria hagut de fer. Segurament no tenia massa més alternatives i és aquesta política la que en un molt bona part ha aconseguit que a Catalunya durant algunes dècades més, no gaires, hi segueixi havent una classe mitjana, un grup social ràpidament en desaparició a d'altres contrades; un luxe que Occident ja no es pot permetre. L'article, signat per un tal Canosa a una secció anomenada pastilles de papiroflèxia, és una bona mostra de la curiosa ideologia catalana que està definint-se a la Catalyunya post-tripartit i que en un cert sentit valdria la pena estudiar si no fos per que a diferència de l'alemanya, aquesta no és un perill ni pel mon, ni per Espanya, només per nosaltres mateixos.

Per acabar amb el tema dues coses més sobre els funcionaris. A Catalunya no sé si globalment en sobren, però és clar que a determinats nivells en manquen. A les esferes superiors una substitució de càrrecs nomenats en funció de quotes per partit per professionals preparats només seria beneficiosa. En segon lloc, el marc legal de disciplina pels funcionaris fa molt temps que existeix. No cal pas crear-ne cap. Un altre cosa és que no s'utilitzi cosa que evidentment succeix molt rarament per motius en part atribuïbles a la covardia congènita dels nostres governants i a llur desinterès real perquè aquestes coses funcionen. Negar en aquest punt concret una responsabilitat palesa dels sindicats majoritaris és, no ho discutiré pas, impossible.

Spinoza

Llegeixo a les estones mortes el llibre d’Alain sobre Spinoza. El text és ben interessant. Fonamentalment consisteix en una exposició dels continguts de l’Ètica. Jo no soc pas un expert a Spinoza tot i que és un autor que m’ha interessat de sempre. En tot cas, l’exposició, pel que jo recordo de l’ètica, em sembla correcte i plausible. Més enllà, però, d’una presentació fidel dels continguts és clar que allò que li interessa al filòsof francès és presentar Spinoza com un model de sant laic i racionalista, tot construint un model positiu i definidor d’un referent per a la tercera república. El llibre fou escrita al començament del segle, si fa no fa a l’època en que la qüestió de Dreyfuss estava ben viva, i fou reeditat pel seu autor el 1935, quan Alain estava plenament compromès amb la causa antifeixista.
El pròleg defineix la veritat de la filosofia spinozista com la recerca d’una salvació que només es pot trobar a la raó. Tot el llibre aclarirà llavors aquesta afirmació primera, tot proclamant que la veritat de la religió consisteix exclusivament a la filosofia, perquè l’existència de la raó és l’autèntica revelació. Sovint Spinoza ha estat llegit des d’una perspectiva, fonamentalment neokantiana, que no falsejava les seves idees però que les revestia d’una patina de intranscendència i avorriment. Aquests defectes certament no s’esdevenen en el llibre d’Alain, el qual acaba mostrant molt bé perquè Spinoza és cabdal tant per defensar el racionalisme actiu i formador de la tercera república com per fornir una vertebració espiritual al feixisme.
Quan era més jove, la meva percepció de Spinoza sempre fou en contraposició a Descartes. Alain era fonamentalment un cartesià i segurament per això presentà a Spinoza com una conseqüència necessària de la filosofia cartesiana. Ara em sembla que aquest és un camí ben plausible i del que molt segur l’amic Jean Marie Beyssade tindria també alguna cosa a dir.

Dretes i esquerres

Ja no existeixen les dretes i les esquerres. Aquest és un dels tòpics fonamentals del nostre temps, repetit a tot arreu (tot i que enlloc de manera tan falsa, insistent i interessada com a Catalunya). En un cert sentit és una obvietat que no pot ser discutida. En un altre sentit, però, és palès que el corol•lari inevitable d’aquesta idea és la mort de la política; de qualsevol debat sobre finalitats últimes substituït per consideracions estratègiques de poc abast sobre eficiència.

Tenerife

Viatjar a les illes Canàries fou un dels esdeveniments més importants de la meva infantesa. Llavors, parlo de l’any 1971, aquestes illes eren encara un destí llunyà i que tot just començava a estar a l’abast de les incipients classes mitjanes. Fou la primera vegada que vaig volar en avió i la darrera fins deu anys després. Els records que tinc són incerts i inconcrets i de fet els quatre dies que he estat passejant per la illa de Tenerife no havia recordat res de res fins que el darrer dia arribarem a la plaça enfront del santuari de la verge de la Candelària, on ràpidament vaig reconèixer les estàtues dels guerrers aborígens, que em devien interessar positivament quan era un marrec.
No recordo si de petit em va agradar la illa. Possiblement, ni m’ho vaig plantejar, perquè era clar que m’havia d’agradar. Aquests dies la impressió era ambivalent perquè si bé el panorama natural de la illa em va semblar extraordinari (ja he parlat altres vegades de la meva fascinació per les costes escarpades), urbanísticament és més aviat lamentable. Hi ha edificacions en els llocs més insospitats, els pobles no tenen ordre ni concert i amb l’excepció de la Laguna, tots els edificis tendeixen a una mediocritat indiscutible. És agradable, en canvi, el castellà que es parla en aquelles contrades, el menys agressiu i groller de tot l’estat. La meva estada va coincidir amb el famosíssim carnaval no pas perquè jo ho hagués volgut. Vaig constatar el seu caràcter multitudinari, tot i que l’espectacularitat de les part de balls ve restringida pel fet que al capdavall només és tracta, en contraposició imagino als brasilers, de “white dancing”. No vaig participar gaire res, però vaig dominar bastant bé el sentiment de profunda inquietud que sempre m’havien produït aquesta mena d’esdeveniments, en els que el calendari ens força a la pretesa joia.

Entre lobos y autómatas

Entre lobos y autómatas és el títol de l'assaig amb què el Victor Gómez Pin va guanyar fa úna mica més de tres anys el premi Espasa d'assaig. El vaig comprar en una de les mes breus estades a Barcelona i va quedar a la pila de llibres per llegir fins que el vaig rescatar fa poc, coincidint amb el fet que havia d'explicar algunes engrunes d'antropologia als meus alumnes de primer. Des de que visc a Londres he perdut del tot el contacte amb el Victor i és una de les coses que realment em sap greu, perquè és de les poques persones (no pas l'única) que vaig poder conèixer, quan tenia més relacion amb les personalitats i personatges del mon filosòfic català, d'una coherència personal i intel·lectual indiscutible. Tot i que no sempre hagi estat d'acord el cent amb el cent amb el que escriu o diu, és dels pocs que mai no em fa sorgir la pregunta, encara que estigui parlant d'un tema abstrús, de per què m'està aquest home explicant aquesta història.

El llibre és una defensa de la causa de l'home, de l'especifitat ontològica del ser humà, enfront dels entusiasmats per la proximitat genètica amb els animals, la qual cosa semblaria reduir-nos a ser una espècie com els altres, i la dels enlluernats per les meravelles de l'època digital. Des d'una inspiració fonamentalment aristotèlica, en Victor defensa la singularitat del fet humà i la feblesa real des d'un punt de vista teòric de les concepcions criticades tot i que en ambdós casos el suport no és tant teòric com emocional. De fet, la condició indispensable per poder creure que un ordinador pot arribar a pensar és no saber de debò com funciona un ordinador. Igualment el fet repetit fins a l'avorriment de la nostra coincidència quasi completa amb els ximpanzés pel que fa la composició del nostre genoma, hauria de servir per il·lustrar el caràcter significatiu d'una diferència tan petita. El llibre es segueix força bé, tot i que em sembla que tendeix a estendre's massa en arguments aliens, cosa en principi poc esperable a un llibre que ha estat guardonat amb un premi d'assaig. En tot cas el llibre constitueix una mostra dels amplis coneixements i de l'agudesa del seu autor en tots els àmbits.

Evidentment no vaig tenir temps de coordinar-ho amb les meves lliçons i no he pogut treballar cap dels seus continguts. Tanmateix i partint del tòpic que des d'un principi l'home es defineix com allò que hi ha entre Déu i l'anima, el relat de Gómez Pin, la perplexitat enfront i finalment el refús de la singularitat humana no deixa de ser una conseqüència forçosa i necessària de la mort de Déu.

Els bons salvatges

Pels motius habituals, el viatge de l'antic aeroport de los Rodeos fins a Barcelona, se'm fa llarguíssim i tinc com a companyia un volum del llibre del Ferran Saez que contribueix a fer-se suportable la situació. La informació continguda al llibre no és de fet nova pels, evidentment pocs, que coneixíem la seva inèdita tesi doctoral de l'any 92. La informació de la tesis es molt més exhaustiva com correspon al gènere, però és el lloc de provinença de les línies generals de l'argumentació i la idea fonamental de fer la gènesi d'aquesta figura del bon salvatge. Aquest nucli original s'enriqueix amb una esquemàtica però demolidora fenomenologia de les aberracions jo no diria de l'esquerra, sinó d'allò que hi ha en lloc de l'esquerra, la qual constitueix una transició entre el temps de la publicació de la tesis, recordem 1992 l'any de la Barcelona olímpica, i uns anys posteriors més aviat decebedors.

Com que no disposo del text del 92 no tinc l'oportunitat de posar a prova la meva memòria. No recordo però que llavors es tractés la figura de Rousseau i possiblement les pàgines dedicades en aquest llibre són de les més necessàries i esclaridores, pel que tenen per ajudar a entendre el personatge des d'un context força més autèntic del que forneixen les històries de la filosofia. Un gènere del que cada cop tinc més clar el seu caràcter falsejador i només per això caldria aplaudir un treball com el del Ferran

Contes russos

De Catalunya arriben, en general, poques novetats engrescadores i una d'elles és sempre la publicació d'un nou llibre del Francesc Serés. El darrer em fou lliurat aquest Nadal com a regal pel Xavi i l'Olga. Després de la incursió a l'esfera teatral i a la Catalunya medieval, en Serès torna a un gènere molt conreatals llibres anteriors, el conte, però a un escenari del tot exòtic: Rússia. El llibre es presenta com una recopilació d'autors russos de la darrera fornada o silenciats pel règim comunista. A la presentació, Serès parla de la seva relació amb la cultura de l'immens país entre Orient i Occident. No és pas un cas únic. Crec que la seva devia ser l'última generació que tingué com a ingredient fonamental de la seva dieta espiritual la literatura russa. Després no ha estat així, però abans no era gens infreqüent. Jo mateix, seria sense dubte un altre, si no hagués trobat de molt jove Dostoievski (segons Pla, és clar, seria millor i no pas un degenerat). La meva sensació és que ara la literatura russa està a ben poques dietes, com els productes, per exemple, de cultures molt properes com la francesa o la italiana, una situació paradoxal atesa la propaganda que diu que vivim en un mon més global on les fronteres han desaparegut.

Com a llibres com la matèria primera, Serès segueix excel·lint a la seva tasca de donar veu als homes i dones de les classes subalternes, els que pateixen la història directament. Possiblement, cap altre poble occidental ha estat tan patidor de la història com ho ha estat el poble rus i per això la connexió amb el mon presentat a llibres com l'esmentat és del tot fàcil. Tot i desenvolupant aquest fil comú, els llibres presenten els esdeveniments més importants de la història del país: la conquesta de l'espai, la catàstrofe ecològica del mar d'Aral, Chernòbil, la caiguda del mur o l'impressionant estructura de control del pensament que intentà endegar l'estalinisme. La rememoració va acompanyada d'un estil literari que cada cop m'agrada més per la seva manca de sofisticació, la seva difícil senzillesa i la seva adequació a les possibilitats expressives de la llengua emprada. Si n'he de destacar un conte, triaria potser el primer que té com a protagonista una hostessa d'una companyia de low cost, possiblement una explicació molt més fidel a la realitat del que ens passa que tot el feix de collonades que porten els nostres diaris,

Tap generacional

Llegeixo als diaris catalans que Ribó serà reescollit com a Síndic de Greuges, cosa que serà possiblement un dels darrers legats del tripartit. Quan deixi el càrrec definitivament (potser aspirarà llavors a una altra reelecció) tindrà 74 anys. Crec que el catalans no tenim prou consciència de la sort d'haver estat beneïts amb una generació miraculosa d'homes que no només tenen les ideies justes i correctes sinó que a més no es fan mai vells.

Akibiyori

El cap de setmana passat vaig tenir l'oportunitat de veure un dels films projectats al cicle sobre Ozu al que ja havia fet referència. Es tracta de akibiyori, que ha estat traduït com final de la tardor. És un dels darrers films d'Ozu rodat en color l'any 1960, és a dir tres abans de la seva mort. És de fet un remake d'un film anterior anomenat final de la primavera i compta en el seu repartiment amb la mateixa actriu Setsuko Hara, tot i que fent personatges contraposats. A la primera era la jove per casar, a la segona és la mare d'aquesta jove. Com a la major part dels films d'Ozu el tema són les relacions dins del microcosmos que constitueix cada família. En aquest cas es tracta d'una família composada per una vídua i la seva filla. Tres amics del pare volen prendre cura del matrimoni de la noia per trobar que aquesta refusa qualsevol oferiment per tal de no deixar sola la seva mare. Malgrat que un intent de tornar a casar la mare fracassa, la noia acceptarà finalment el matrimoni amb el noi de la seva elecció, animada per una mare que no vol de cap manera el sacrifici de la seva filla.

La visió del film no deixa cap mena de dubte que Ozu pertanyia a una raça especial, on també hi era per exemple John Ford, la dels autors que han desenvolupat una capacitat narrativa que fa els seus films funcionar amb independència de la història que estan desenvolupant. Tot i que sigui Tokyo Monogatari, el film més prestigiós d'Ozu, qualsevol de les seves pel·lícules resulta una experiència cinematogràfica de primer ordre. Abitiyori no és una excepció. El seu estil estava del tot depurat i consolidat i constituïa un vehicle expressiu perfecte per des de la comèdia, parlar amb lucidesa de la situació humana.

Equilibri

El secret d’educar bé a un jove suposo que ha de ser alguna cosa així com la d’aprendre a navegar dos esculls mortals: la tendència al mimetisme i el borreguisme, és a dir, la preservació del grau d’autonomia suficient a l’ordre estètic i moral per ser una persona, i el no passar-se en aquesta defensa: defugir la misantropia i fins i tot tenir un racó al cor per ser capaç de mantenir una certa simpatia pels altres. Dit així, pot semblar fins i tot fàcil. No ho és pas. No ho ha estat mai i a hores d’ara, quan l’adolescència ha esdevingut ja no la transició a la personalitat adulta sinó l’adquisició en plenitud de la condició de consumidor, és més difícil que mai.

Vacances a les Corts

Espanya té darrerament molt més lloc de l'habitual a les pàgines dels diaris britànics. El motiu és la situació econòmica de l'estat espanyol, tot i que certament ja fa molt temps, anys diria jo, que la precarietat de les estructures econòmiques és un fet que crida l'atenció dels britànics (si més no, això dels PIGS fa temps que s'arrossega). També n'hi ha altres notícies, aparentment diferents però al capdavall convergents en una mateixa direcció. Per exemple, The Guardian informa de l'obertura de les corts la propera setmana, segona de febrer. Això significa el final d'un període festiu de 48 dies, a França i a Italia els parlamentaris tenen 18 dies i al Regne Unit 20 dies. En una situació propera a l'emergència, si més no pels ciutadans normals, això és un fet sorprenent. Per nosaltres no ho és gens. Si més no, segur que no dirà res cap dels periodistes preocupats per la guarderia dels seus nens (altrament dita escola o institut) o pels controladors que tot i que sense dubte abusen, si més no fan la seva feina.

The road

Dissabte veig una projecció de The Road, la versió de John Hillcoat de la novel•la de Mccarthy a la que precisament hi vaig fer referència encara no fa un mes. D’entrada la pel•lícula té al seu favor la solidesa del repartiment. Viggo Mortensen és del tot adequat per un paper, en el que serien fàcilment imaginables els actors dels vell Hollywood, especialitzats a fer papers d’herois amb una moral de ferro colat. El noi, Kodi-Smith-McFee és del tot competent, i també apareix un dels grans de debò com Robert Duvall. Tanmateix, tot i que jo no diria que The Road fos una mala pel•lícula, crec que Hillcoat no assoleix una escriptura cinematogràfica que pugui igualar la del llibre de McCarthy. Potser n’abusa una mica dels flash-back i dona poc pes als diàlegs entre pare i fill. Tot plegat, pels que recordem el llibre, té un punt de massa bonic, la fam i el cansament d’un camí extenuant que potser no du enlloc no són tan clars com el llibre i per tant allò mostrat a la pantalla no té el caràcter èpic que assoleix el seu precedent literari. I és una pena, perquè oferir a hores d’ara al públic una història amb una dimensió èpica seria, si més, no una novetat. La novel•la tenia la qualitat de fer paleses les coses importants de la vida que sovint oblidem. La meva impressió és que aquesta transmissió, la pel•lícula, la resol molt parcialment i amb molta menys intensitat.

How it is

Des de fa uns anys, la Tate Modern ha encarregat diversos projectes per omplir el gran espai on hi era la turbina de la fabrica original i que ara constitueix el vestíbul d’aquesta galeria d’art contemporani. Fa poc vaig experimentar el darrer d’aquests projectes ideat per l’artista polonès Miroslaw Balka, el qual ha instal•lat un contenidor de grans dimensions. Entrar en el seu interior, suposa endinsar-se a la foscor més absoluta en un espai mancat de tota mena de referència, llevat del soroll o de la veu dels que han entrat amb tu. La sensació fou de profunda i completa desorientació. Al capdavall i pensant-ho bé, caminar a les fosques per llocs del tot desconeguts no és una experiència gens habitual. Tot i que el pamflet de presentació feia una potser inevitable referència al platònic mite de la caverna, jo vaig pensar més aviat a les aigües profundes de les que Descartes parla al començament de la segona meditació. Una obra, en definitiva, del tot subtil perquè no té una altra matèria que la fornida per la nostra imaginació potser poruga i quasi segur, en aquest cas, extraviada.

Tornant sobre la guerra d'Irak

Divendres es produí la molt esperada visita de Blair enfront de la comissió Chilcott que investigà la guerra d’Irak. De fet, malgrat estar molta estona no va dir res de gaire nou. Tampoc va demanar perdó com alguns esperaven. Si políticament la sessió resultà de poc interès, si resultà excepcional com a, ¿última? aparició del personatge que Blair inventà pel ell mateix. La seva pretesa superioritat moral és evidentment proporcional a la seva quasi absoluta incapacitat per a qualsevol dubte que el pugui inclinar a l’autocrítica. De fet, quasi tota la seva intervenció suposa un constant i absolut escapolir-se per la tangent. Sorprèn, però, la simplicitat de la visió del món que sembla sostenir la seva relació dels fets. Si és efectivament sincera, resulta un fet preocupant, però si pensa que aquesta és la visió que pot admetre el públic, encara ho és més. Certament, una de les possibilitats per interpretar el personatge, és considerar-ho un cínic. No és, però,ni de bon tros la més interesant.