Tenerife

Viatjar a les illes Canàries fou un dels esdeveniments més importants de la meva infantesa. Llavors, parlo de l’any 1971, aquestes illes eren encara un destí llunyà i que tot just començava a estar a l’abast de les incipients classes mitjanes. Fou la primera vegada que vaig volar en avió i la darrera fins deu anys després. Els records que tinc són incerts i inconcrets i de fet els quatre dies que he estat passejant per la illa de Tenerife no havia recordat res de res fins que el darrer dia arribarem a la plaça enfront del santuari de la verge de la Candelària, on ràpidament vaig reconèixer les estàtues dels guerrers aborígens, que em devien interessar positivament quan era un marrec.
No recordo si de petit em va agradar la illa. Possiblement, ni m’ho vaig plantejar, perquè era clar que m’havia d’agradar. Aquests dies la impressió era ambivalent perquè si bé el panorama natural de la illa em va semblar extraordinari (ja he parlat altres vegades de la meva fascinació per les costes escarpades), urbanísticament és més aviat lamentable. Hi ha edificacions en els llocs més insospitats, els pobles no tenen ordre ni concert i amb l’excepció de la Laguna, tots els edificis tendeixen a una mediocritat indiscutible. És agradable, en canvi, el castellà que es parla en aquelles contrades, el menys agressiu i groller de tot l’estat. La meva estada va coincidir amb el famosíssim carnaval no pas perquè jo ho hagués volgut. Vaig constatar el seu caràcter multitudinari, tot i que l’espectacularitat de les part de balls ve restringida pel fet que al capdavall només és tracta, en contraposició imagino als brasilers, de “white dancing”. No vaig participar gaire res, però vaig dominar bastant bé el sentiment de profunda inquietud que sempre m’havien produït aquesta mena d’esdeveniments, en els que el calendari ens força a la pretesa joia.