Albert Aparici

Possiblement no podríem haver trobat un lloc millor per fer el comiat amb l’Albert i la Carmen que el Benugo, el restaurant a la vora del riu i dins de les instal·lacions del BFI. L’amor pel cine és una de les moltes coses que jo i l’Albert tenim en comú. Suposo que serà difícil passar per aquest lloc sense recordar-me’n, perquè hem passat un bon grapat d’hores junts. També hem compartit un amor i un interès immens per aquesta ciutat. Va arribar-hi fa sis anys amb el propòsit de fruir-ne. Ho ha fet i ens ha ajudat a d’altres com jo a gaudir-ne. Encara hi hauria més afinitats de les que parlar, possiblement de caràcter més íntim i elemental referides a un sentiment de com estem al mon, de com estem llançats al mon, molt comú, tot i que ha donat lloc a pràctiques vitals no exactament coincidents. Estic segur que l’Albert sabrà fer el seu canvi de vida per bé, tot i que pels que quedem aquí serà una mica pitjor. Tampoc cal posar-se trist perquè ben segur l’any vinent ens retrobarem, potser a Londres, potser al Marroc i espero que a tots dos llocs. Per ara, però ha vingut el moment de suspendre temporalment aquest dietari que vol ajustar-se literalment al seu títol i que per tant no té sentit quan soc fora de Londres. Ho reprendré a finals d’agost.

David Lean (VII)

David Lean era dislèxic. A hores d’ara això no és cap drama però a l’Anglaterra de començaments del XX era un fet que podia afectar decisivament qualsevol vida. El camí educatiu i meritocràtic que constituïa el destí dels joves amb desig de progressió social li va estar tancat totalment. Atès que la universitat no feia per ell, el seu pare va decidir que potser el camí dels negocis podria ser més propici. Però la seva experiència laboral a una empresa de la City va ser breu i poc positiva. El jove David semblava tenir tots els números per a no fer res de profit a la vida. Només amb una cosa mostrava una certa habilitat, no diré pas talent perquè de fet aquesta cosa no era gaire més que una joguina, una petita filmadora, regal del seu pare. Això li facilità una nova oportunitat laboral, ésser una mena de grum en uns estudis cinematogràfics i a partir d’aquí començar la seva carrera cinematogràfica. Explico tot això perquè em sembla que aquesta és una de les claus bàsiques per entendre el seu cine. El jove Lean era una inadaptat, un tipus fora de lloc, un desplaçat i quan pensem a les seves pel·lícules més importants veiem que aquest desplaçament, aquesta inadaptació és quelcom que caracteritza tots els seus personatges, sovint heroics o genials, però quasi sempre incongruents amb el seu entorn i per tant font de decepció per a tots els que l’envolten. Això val pel Coronel Nicholson, Alec Guinnes a The Bridge over the river Kwai, un home que acaba sent un traïdor al seu país per la defensa que fa dels valors propis del seu país, per Lawrence, definit des del començament com un absolut fracàs en el seu paper de militar, per Zhivago, un home entestat a fer poemes mentre un mon s’esfondra al seu voltant i de Charles Shaugnessy, Robert Mitchum a Ryan’s daugther, un defensor d’una concepció il·lustrada en un temps i un ambient de barbàrie, però especialment una font de decepció per a les seves esposa, les expectatives de la qual mai no serà capaç de satisfer. No costa gaire veure en tots aquests personatges fora de lloc una personificació de nucli més íntim de la personalitat de Lean. Evidentment, aquí només hem parlat de les pel·lícules del final. L`’altra part de la seva carrera estaria relacionada amb un altre concepte, que seria el de repressió (que evidentment és una noció també important a films com Lawrence d’Arabia o passatge a la India) Però d’això en parlarem un altre dia.

Casillas

Observo a alguns diaris electrònic dels que conformen el migrat espai comunicatiu nacionalista, àtacs personals bastant forts contra el porter de la selecció espanyola i del Real Madrid Iker Casillas. La idea més repetida és que malgrat la seva aparença de bona persona, la seva màscara havia caigut i es mostrava la seva faceta d’espanyol intolerant i imperialista, després d’haver signat el manifesto per a la llengua comuna. No sé pas si Casillas efectivament és tan bon tipus com sembla. M’agrada pensar que sí, encara que només sigui per allò que va escriure Descartes sobre la generositat i que jo em vaig creure. D’altra banda no crec que ningú pugui retreure a Casillas la seva manca de coneixement efectiu sobre allò que succeeix a l’ensenyament a Catalunya. De fet, la major part dels habitants de Catalunya tampoc en tenen idees gaire clares, fins i tot alguns dels que tenen fills inserits en aquesta sistema educatiu. Segurament és més interessant valorar l’adhesió de Casillas al manifest partint de la hipòtesi que és un tipus raonable i benintencionat i no un feixista emboscat. Si acceptem això llavors la declaració de Casillas més aviat sembla recolzar allò que lúcidament afirmà Goebbels, una mentida dita una vegada és una mentida, però dita un milió de vegades en pot arribar a ser una veritat, una tesi que pot potser acabar algun dia trobant una confirmació a Catalunya i a l’estat espanyol. De totes maneres entenc que la hipòtesi que maneguem és com a mínim més incomoda que l’altre. Pensar que el mal està a la naturalesa torçada dels altres, diguem-ne Casillas o els espanyols, ens exculpa plenament i ens permet seguir amb la nostra mandra. L’altra alternativa significa massa feina i massa risc, entre d’altres coses perquè cal per respondre una mínima valoració i reflexió sobre allò que s’està fent i, ja ho deia Pla, que això de l’autoexamen és una cosa per a anglesos. El nacionalisme català i el nacionalisme espanyol són, en canvi, des del seu origen, radical i aferrissadament catòlics.

David Lean (VI): Lean i jo

La primera vegada que vaig veure una pel·lícula de David Lean tenia només cinc anys. El film era Dr. Zhivago i la projecció va tenir lloc a un cinema d’estiu de Benidorm. Òbviament jo no tinc cap record gaire clar, però sembla que va ser una sessió accidentada, un dels projectors es va fer mal bé, i tot plegat es perllongà fins a una de les hores petites, que ja no era tan petita. Segons em diuen els meus pares allò sorprenent és que no em vaig dormir en cap moment, un tret de conducta que conservaria de més gran, tot i que sovint ha estat una font de problemes,. La següent pel·lícula fou Passage to India en el moment de la seva estrena. En aquells moments Lean era un director totalment fora de joc. No pertanyia al grup de clàssics com Hitchcock, Ford, Lang o Hawks, que possiblement constituïen el meu focus principal d’interès en aquell moment, ni tampoc tenia res a veure amb el cine que s’havia fet als setanta i que constituïa la meva altra referència bàsica. D’altra banda era un autor del tot desprestigiat intel·lectualment des de l’estrena del seu film anterior, Ryan’s daugther; la personificació d’una concepció del cine com espectacle de circ sense cap mena de profunditat intel·lectual. Personalment no em va desagradar Passage to India, que com a mínim té prou vigor narratiu com per ser la millor mostra d’un gènere molt, massa, practicat als vuitanta: aventures dels britànics a l’estranger, en el temps de l’imperi. La meva tercera trobada amb David Lean fou al Nadal del 1988 , si no recordo malament, en una projecció a la filmoteca de la travessera de Gràcia de Lawrence d’Arabia. S’escaigué que aquell estiu havia tingut l’oportunitat de viatjar per Argelia (abans de les eleccions guanyades pels fonamentalistes que provocaren un cop militar i quasi un tancament del país) i la major part del viatge vaig estar al desert del Sahara. Cap altre àmbit natural m’ha fet mai una impressió tan viva i era encara molt poderosa pocs mesos després (de fet, encara ho és ara. La meva predilecció pels llocs desèrtics no ha disminuït gens) Segurament per això, l’efecte que em va fer Lawrence va ser molt fort, fou molt fàcil establir sentiments d’empatia amb els sentiments del protagonista en aquesta història d’amor entre un home i una terra. Des de llavors Lawrence ocupa un indiscutible lloc de privilegi entre les meves preferències cinematogràfiques. Només dos anys després vindria la restauració del film i l’inici d’una merescuda i encara incompleta revalorització de la figura del seu autor.

Islamofòbia

Dilluns passat Dispatches el programa d’investigació periodística del Channel Four commemorava el tercer aniversari de l’atemptat terrorista del 7 de juliol amb un programa sobre el creixent fenomen de la Islamofòbia al Regne Unit. La tesi del problema es pot enunciar dient que els musulmans són els jueus del nostre temps. De fet, un rabí il·lustrava aquesta afirmació comparant els missatges expressats pels tabloïdes actuals, sobre l’Islam i el que deiea sobre els jueus la premsa populista de l’any 1911. Més que de coincidències cal parlar de repetició, tot afegint el fet que ja no hi ha imperi i que la identitat britànica és més fràgil i més inestable. No puc dir que jo percebo això al meu barri. Al capdavall, cada cop que prenc l’autobús per anar al centre he de passar per Edware Road, que no és gaire diferent de passar per un carrer d’una ciutat oriental. No tinc gaire dubtes però que la situació a les ciutats del nord, o fins a tot als barris de l’Est, és segurament una altra

Corolari al post d'ahir

Des del punt de vista de Saphin un text definitiu per caracteritzar la nostra època fora el següent paràgraf de Hume, extret de la primera investigació:

There is not to be found in all history, any miracle attested by a sufficient number of men of such unquestioned good-sense, education, and learning as to secure us against all delusion in themselves; of such undoubted integrity as to place them beyond all suspicion of any design to deceive others

Hom pot confiar a la resta a la resta de la humanitat només d’una manera limitada. Tots els homes estem exposats a l’error i a la mentida. No hi ha una classe d’homes que tingui el monopoli de la veracitat. El trencament amb el món antic és així absolut. Potser cal però assenyalar que potser aquí Descartes marcà, com moltes altres vegades, el camí de Hume amb la seva teoria de l’error

Una història social de la veritat

El coneixement és fonamentalment el resultat d’una construcció social. Locke ho explicà bé al segle XVII i Wittgenstein al XX (de manera innovadora pels que no havien llegit res del XVII). La majoria de les coses que diem saber es recolzen a la nostra confiança a uns individus en els que tenim prou fe per donar el nostre assentiment. A la nostra cultura la institució que compleix aquest paper és l’entitat abstracte que anomenem ciència i es concreta en centres investigadors, universitats, etc. Això però no ha estat sempre així. La ciència és un invent del segle XVII i el problema que es plantejaren llavors els primers científics era el de la consecució d’aquest crèdit social, l’acceptació de la seva fiabilitat enfront d’altres institucions poc compromeses i de vegades oposades a la tasca d’aquest científics (entre elles, la universitat del moment). L’explicació d’aquesta història és el que ens ofereix el llibre de Steven Saphin, A social history of truth. Una lectura del XVII anglès des d’aquesta òptica no és certament del tot nova. Hi ha un molt bon llibre de Van Leuwen sobre la teoria de la certesa que intentava entendre el variat panorama intel·lectual del XVII anglès com els diferents moments de la construcció d’una teoria de la certesa i de fet un cert recorregut d’aquest camí ja el fèiem al nostre assaig sobre providencialisme i escepticisme. El llibre de Saphin però no es preocupa tant de temes religiosos com de la qüestió estrictament científica i no es centra a la figura de locke sinó a la de Boyle, molt paradigmàtica i força menys coneguda.

Evidentment d’aquest plantejament es segueixen circumstàncies de primer ordre que el llibre apunta però no explora. Una molt clara és la consideració de la ciència com institució político-social, cosa que reforça la tesi que fa molts anys vaig discutir aferrissada, però cordialment amb Pere Lluís Font sobre el caràcter unitari de la filosofia de Locke i l’artificialitat de la distinció entre epistemologia i teoria política. El caràcter central del problema és prou obvi com per què ens passi desapercebut. Al capdavall, nosaltres, pel moment, considerem una cosa “natural” creure’s allò que ens diuen els científics. El segle XVII però presentava una situació ben diferent: els administradors oficials de la veritat eren uns altres, l’escolàstica, i tota la revolució intel·lectual que inclou Bacon i Descartes es fonamenta a la crítica envers aquest paradigma heretat, acompanyat d’una revindicació de la pròpia capacitat d’observació. Ara bé aquest plantejament entès literalment no du enlloc ja que fora impossible sortir-se’n del solipsisme més primari. El problema d’un autor com Boyle era donar raons perquè el seu testimoni fos acceptat, cosa que només es podia fer adoptant un rol social al qual està indissolublement unida la noció de veracitat. La construcció del personatge del científic està del tot lligat a la construcció de la figura del “gentlemen”. Ser el segon era l’única manera de donar sentit al primer personatge.

El primer capítol fonamenta la posició epistemològica de l’autor en alguns autors fonamentals de la filosofia del segle XX com Rorty, Foucault o Wittgenstein. El segon és fonamentalment una anàlisi de textos del moment centrats en la definició de la figura del cavaller i la seva relació amb la noció de veracitat o altres condicions que tenien un caràcter fonamental pel desenvolupament de la pràctica científica com l’autonomia financera. El tercer desenvolupa el concepte de credibilitat lligant-la a la concepció d’honor que constituïa el fonament del capital social. Un tret especialment accentuat als països que trencaren amb el catolicisme on la veracitat com a qualitat moral era molt més important que als països catòlics. Paradoxalment, aquesta formulació de la figura central de la revolució moderna es faria des d’un pressupòsit molt clàssic: la idea que la naturalesa crea diferents menes d’homes que trobem a la política aristotèlica o a la república platònica. Aquesta tendència va començar a derivar a la idea consolidada al segle XIX dels caràcters nacionals, així, per exemple, els anglesos es caracteritzarien per la seva integritat i honestedat en contrast amb els francesos, catòlics i espanyols. Tot plegat queda expressat al que podria ser la conclusió del capítol “convention and codes of gentlemanly conversation were mobilized as practically effective solutions to problems of scientific evidence, testimony and assent”

El capítol quart estudia la figura de Robert Boyle, com la seva posició social és utilitzada com legitimadora del seu discurs científic i com també en el seu cas hi ha una clara interacció entre els escrits de recerca científica, fonament de moltes lleis bàsiques de la física i la química, i un bon nombre d’obres properes a allò que els francesos denominen moralistes. En aquestes pàgines retrobem també la interrelació entre fe religiosa i coneixement que ja havíem advertit al nostre estudi de Locke. Per Boyle ser filòsof natural significa el mateix que ser “a priest of nature” El capítol cinqué es centra a la noció de “decor epistemològic” tal i com fou tractada als autors del XVII. Es tracta de veure com es buscà un equilibri entre el desafiament a l’autoritat tradicional establerta i la dependència que l’activitat científica mostrava envers els testimonis de laltri. La figura central és aquest cas Locke, la filosofia del qual és entesa com la configuració d’una teoria de la prudencialitat, que acaba definint una pragmàtica adreçada a l’avaluació dels testimonis. El capítol sis analitza diversos casos pràctics d’avaluació de testimonis que podrien resultar en principi controvertits com els dels viatgers. El capítol setè tracta de la relació amb les matemàtiques. Malgrat que la historiografia insisteix en el fet que el gran legat del segle XVII és la matematització de la ciència, allò cert és que en molts casos això era una ideal, la concreció del qual no acabava de veure’s gaire clara i de fet hi havia una certa col·lisió entre la rotunditat de la certesa matemàtica i els ideals político-morals que fonamentaven la construcció del nou model de saber. El científic era una cavaller, el cavaller era un cristià i hom pot entendre que a un cristià no li correspon tenir certeses massa absolutes. Malgrat això certament hi ha una revindicació a l’obra del Boyle del cultiu de les matemàtiques, en alguns casos fonamentada a raons de caràcter neoplatònic que no ha ser però exagerada. La llei de Boyle que varem aprendre als llibres de Física i Química de segon de BUP, potser no hagués estat reconeguda pel mateix Boyle, no sols en el sentit trivial que ell no tenia al cap una expressió algebraíca sinó una proporció geomètrica, com fora el mateix cas d’altres descobriments importants del XVII, sinó fins i tot en el sentit que l’estatut que nosaltres conferim a aquesta noció de llei de la naturalesa, era una noció ben problemàtica en el context de l’Anglaterra del moment, gens preocupada a pensar la legalitat de la naturalesa com a ben establerta ja que l’univers mental delimitat per la seva religió excloïa pràcticament la possibilitat de la noció de miracle (a l’inrevès del que passava als països catòlics). En definitiva els avantatges evidents de la incorporació de la matemàtica al treball científic es veien en un cert sentit contraposats, en primer lloc, per la por a menystenir el treball més eminentment pràctic, Boyle criticarà autors com Pascal, Descartes o Spinoza en el treball dels quals veu la possibilitat del naixement d’un dogmatisme semblant a l’aristotèlic i també perquè, aquí la diferència amb Hobbes es veu clara, no tenia clara que l’exactitud pròpia de les matemàtiques fos compatible amb l’univers real. Tornant a allò que apuntàvem unes línies més abans. La imprecisió no era del tot quelcom a defugir. Era, pel contrari, un senyal de veracitat i per això de veritat. En última instància cal afegir una certa tensió entre l’ideal de la pràctica científica com conversació i intercanvi, cosa que es fa des del llenguatge ordinari, i el caràcter excloent de la pràctica matemàtica.

El darrer capítol tracta d’una qüestió clau i pel que jo se normalment negligida: l’aportació al treball científic dels altres freqüentadors del laboratori: els ajudants i tècnics indispensables pel treball de Boyle. El problema plantejat en aquesta relació era una conseqüència del plantejament de legitimació de la pràctica científica. De la mateixa manera que la veracitat era l’atribut definidor del cavaller, la seva manca ho era de tots els que no ho eren pas, és a dir, de la gent que vinculava la seva acció al seu profit personal, per exemple, treballar cobrant un sou. Malgrat això aquests “altres”eren indispensables. La imatge del científic genial a la seva solitud no tindria cap mena de sentit en un cas com el de Boyle amb problemes físics molt accentuats. Més enllà de la visita segurament habitual de tècnics o proveïdors, entre dos i sis ajudants hi devien treballar regularment. La funció de Boyle era la d’un coordinador i també la d’un garant de la validesa de la pràctica que s’estava produint.

La primera conclusió del treball decSaphin és, per contrast, fer-nos clar la naturalesa del saber tal i com avui en dia el concebem. El saber, com no pot ser d’una altra manera, es segueix fonamentat a la confiança, però ja no en individus d’elevades conviccions morals, sinó en institucions. En aquestes condicions l’obtenció de fonaments d’evidència és molt difícil però es veu compensada pel terrible cost social que tindria l’escepticisme des d’un punt de vista pràctic. D’aquest fet, ja se n’adona a començaments del segle anterior Max Weber. El tret característics de la cultura contemporània és la substitució de la virtut pel domini tècnic. Malgrat tot, en un altre sentit tampoc estem tan lluny de l’experiència de Boyle. Dins de cada ciència hi ha un nucli dur format per uns membres amb relacions molt anàlogues entre ells a les que tenien els cavallers experimentadors que constituïren el gruix fundador de la Royal Society. En aquest sentit la dimensió moral de l’empresa científica tal i com fou definida pels membres de la Royal Society segueix essent una realitat.

Brief encounter

Fa pocs dies parlava de la projecció de Brief encounter dins del cicle dedicat a David Lean pel BFI. Des de febrer hom té també l’oportunitat de veure una versió teatral de Brief Encounter al Cinemaworld Haymarket. L’espectacle no és ben bé allò que va escriure Coward. En gran part és un espectacle sobre la pel·lícula i també una comèdia musical on s’han inserit algunes cançons de Mr. Coward. La companyia d’actors és més aviat reduïda, però el seu nivell és alt i són els mateixos actors els que realitzen l’acompanyament musical i ocasionalment ballen. Vista des d’un altre lloc això pot potser resultar estrany però de fet el treball de Coward s’inscrivia sovint a l’àmbit del musical i la presència de Stanley Holloway a la versió fílmica establia un clar lligam pels espectadors britànics del moment. A l’espectacle són important també les projeccions que es fan sobre una cortina propera als personatges, cosa que permet recrear a l’escenari de manera força convincent allò que ens mostra Woody Allen a un dels seus millors films, The purple rose of Cairo (fa poc en una entrevista deia Allen que potser era la seva millor pel·lícula, una afirmació que probablement estaria a prop de compartir) amb els personatges entrant als trens des d’on s’acomiaden. El teatre estava ple, tot i que al mateix temps s’estava jugant la final de Wimbledon, i el públic s’ho va passar molt bé. La directora de l’espectacle subratllava a la presentació que Brief encounter és una història sobre la superació personal. Tant Laura com Alec són persones que viuen la seva existència des d’una posició d’autolimitació I el seu breu encontre els permet un redescobriment del seu jo autèntic, propiciat pel reconeixement que l’altre fa d’allò que ells s’han acostumat del tot a amagar. Diríem, que el seu idil·li és una reparació de la seva veritable naturalesa. Vist així, això explicaria que la historia, quaranta anys després pugui encara commoure’ns encara que el marc moral s’hagi modificat radicalment. Des de les meves obsessions allò que m’agrada de Brief encounter és el seu missatge tranquil·litzador i ambigu sobre la llibertat humana. Potser no som de fet lliures, no sabrem mai res en certesa sobre la qüestió, però sentir que no som lliures és del tot intolerable, inacceptable.

Una guineu

Dissabte després de llevar-me, mentre engegava l’ordinador i cercava alguna possible escletxa entre els núvols per on pogués passar un mica de solet, vaig veure una guineu passejant per sobre del mur que delimita el pati del meu veí del pis inferior, del patí del costat. No era un animal petit, no m’atreviria a donar dimensions però sobrepassaven a la usual dels gossos. Em va cridar l’atenció la cua, molt llarga, es veien cicatrius a la pell que suposo estaven relacionades amb la seva lluita per fer-se un espai amb els gats i gossos del veïnat. Segurament, era la mateixa que divendres va veure la Cristina des de la nostra habitació també molt de matí. Ella la va poder veure més temps, prou temps per intercanviar una mirada amb l’animal. Des l’habitació al mur hi ha molt poca distància, no gaire més de dos metres. No sé pas si podria ser la mateixa que fa dos anys l’Albert li va ensenyar al seu fill Pau quan vivien aquí (al Pau, les guineus eren uns animals que li cridaven força l’atenció). Probablement no perquè aquests animals no acostumen a viure més de tres anys. Certament no és un fet extraordinari, el gran número de parcs permeten l’existència d’aquesta mena d’espècies a Londres, però no deixa de sobtar-me encara aquesta intromissió de la naturalesa a la ciutat en principi aliena.

David Lean (V): inicis

Roger Corman li explicà a un dels seus joves empleats acabat de sortir d’una facultat de cinematografia, no recordo ben bé si Coppola o Scoserse, que per muntar un film només és important concentrar-se en els primers deu minuts i en els deu últims. El públic ha de saber de que va la història i com acaba, la resta més o menys tant s’hi val. Certament és important saber començar una pel·lícula. També acabar-la, però sempre resulta poc cortès explicar els finals de les pel·lícules, mentre que es fa menys mal si parlem dels començaments. Tot fent memòria em sembla que moltes de les que comentava al meu llibre fa tres anys, tenen començaments esplèndids que et fan difícil deixar la història: Taxi Driver, La dolce Vita, Apocalypse Now (que vaig veure fa poc amb els meus alumnes de batxillerat; els va agradar molt), The Hustler o Wild Bunch (de fet el problema d’aquesta darrera és que el començament és massa bo). Hitchcock també acostumava a començar la seves pel·lícules amb inicis que despertaven amb facilitat l’interès de l’espectador: North by Northwest, Vertigo o Strangers in a Train són bons exemples. Pel que estic veient ara David Lean tenia també aquesta habilitat, cosa que es feu molt més palesa a les seves primeres pel·lícules. Així, l’inici d’ in which we serve és d’una gran efectivitat. Mentre una veu en off ens situa en el tema, this is the history of a ship, veiem en un estil propi del documental britànic dels trenta, un dels descobriments personals més joiosos de la meva estada en aquest país, tot el procés de construcció del destructor a les drassanes. Great Expectations comença com la novel·la, amb la trobada d’un convicte fugitiu amb un nen, Pip, que visita la tomba de la seva mare al cementiri. És una escena poderosa deguda a la imaginació de Dickens però que Lean il·lustra de manera completament convincent. Pel contrari, Oliver Twist, comença amb una caminada de la mare del protagonista en mig d’una tempesta rodada en un estil hereu del impressionisme germànic, que constitueix una aportació dels guionistes, entre els quals estava el mateix Lean, a la imaginació dickensiana; en qualsevol cas un superb moment de cinema.

David Lean (IV): The passionate friends

Després de les adaptacions de Dickens, el tercer període de l’obra de David Lean està centrat per la seva relació amb Anne Todd que estigué casat amb ell i fou la protagonista de tres de les seves pel·lícules; una d’aquestes The passionate friends constitueix l’element central de la retrospectiva que ara està oferint el BFI essent el film més projectat, cosa en gran part necessària perquè era sense dubte el film més oblidat de David Lean sense que res no ho justifiqui. De tots les altres, la pel·lícula més semblant és possiblement Brief encounter. El tema central és el mateix, la història gira envers un adulteri i a totes dues el protagonista és Trevor Howard, que canvia el seu ofici de GP pel de professor de Biologia a l’Imperial College. El seu antagonista, el marit ric, fred i enganyat, és Claude Rains en un paper molt semblant al que fa en un altre altra història sobre un triangle amorós, la hitchcockiana Notorious. The passionate friends és a hores d’ara una pel·lícula molt fresca i tremendament original. Contra totes les regles del melodrama del moment la pel·lícula està construïda sobre uns personatges que no donen gaire lloc a cap mena de identificació emocional. El predomini dels primers plans és absolut, cosa que s’adequa bé al tarannà psicologista de la història. Hi ha presents algunes de les característiques pròpies de Lean. Per exemple, la seva afecció als flash-backs. La pel·lícula comença a Suïssa el 1948, per ràpidament viatjar a la ment de la protagonista fins el Londres de 1939, el moment on ja casada es retroba amb el seu antic amor, ocasió que propicia un altre flash-back dins del flash-back! (Howard Hawks sense dubte s’hagués posat malalt veient aquest film). Fou el primer film de Lean, una part substancial del qual fou rodat en exteriors, en concret a les muntanyes dels Alps suïssos on transcorre la darrera part del film, és a dir, el moment on comença la pràctica del que popularment és la seva fonamental senyal d’identitat. Si hom vol també és en aquest film on es comença a mostrar quelcom que s’anirà fent més evident, als altres films, una soterrada però indiscutible tendència misogínica. El personatge d’Anne Todd no sols no és gaire simpàtic sinó que el seu destí acaba essent més aviat trist.

Cameron i Hume

Tot sembla indicar que molt difícilment el proper primer ministre anglès no serà David Cameron i que com a mínim tindré l’oportunitat de veure en directe les seves primeres passes. Cameron podria ser un altre exemple d’aquesta mena de polític que d’entrada ningú s’acaba de prendre seriosament per la seva manca de substancialitat i que precisament per això acaba triomfant. Ell no ha de fer gaire campanya. Els laboristes li fan gratis. Intentant saber alguna cosa més sobre el personatge, me n’assabento que després d’Eton va anar a Oxford a estudiar entre d’altres coses filosofia, cosa que podria permetre a alguns potser somniar amb una plausible reencarnació de la figura del filòsof-rei! Malauradament Cameron no deu tenir gaire inclinació envers el platonisme. Llegeixo a les mateixes font, the New statesman, que el seu filòsof preferit és, algú molt sovint esmentat a aquest blog, David Hume. De fet, és una bona elecció. Assumir l’escepticisme de Hume no deixa de ser una bona elecció per a un polític. Si d’entrada hom pensa que no hi cap mena d’ideal a defensar, llavors tampoc hi ha principis a trair. Sovint però l’escepticisme traduït a termes polítics acaba sent una posició sustentadora de la misantropia i el nihilisme. En el cas de Hume, però hi ha un antídot contra aquest ¿verí?, la importància concedida a la noció de simpatia, el pressupòsit d’una sociabilitat natural, el romanent de la il·lusió providencialista que infantà la il·lustració. Prou convenient. El final de la il·lustració, un dels darrers episodis de la mort de Déu, no es pot fer públic massa sobtadament.

Eurocopa

Em demana el meu germà com s’ha viscut en aquest país el desenvolupament de l’Eurocopa i el seu desenllaç. En primer lloc amb molta satisfacció per part de la comunitat espanyola a Londres que és nombrosa, com moltes altres ho són, a aquesta ciutat. En el cas del grup que més conec, els descendents d’espanyols, l’absència d’Anglaterra feia més fàcil prendre partit que altres ocasions quan els més joves es troben escindits entre lleialtats rivals. De fet, hi ha va haver soroll i gresca a diversos llocs de la ciutat, alguns importants com Trafalgar, la nit del diumenge. Potser diria que van fer més soroll que els italians quan van guanyar el mundial fa dos anys però la memòria em pot fer figa. Pel que fa als nadius potser el fet més significatiu es donà l’endemà del partit quan tots els principals diaris van coincidir a la foto de la seva portada, mostrant l’autor de l’únic gol, l’actual davanter del Liverpool, Fernando Torres (un gol que crec que no hagués marcat possiblement si hagués seguit jugant a Espanya on molt rarament els davanters segueixen la pilota després que han calculat que el defensa arriba primer). El fet que una part important de l’equip espanyol jugui a equips importants de la primer league certament és important pel públic anglès. Més enllà d’aquest fet però als pubs, on vaig veure els quarts i la semifinal, l’equip queia més aviat simpàtic per les mateixes raons, el futbol jugat era excel·lent, que eren simpàtics els holandesos als anys 70 fins i tot als que no tenim vincles de cap mena amb aquest país. (recordo haver llegit en un article d’exaltació cruiffista que els catalans s’assemblen molt als holandesos, però em sembla que no val la pena debatre gaire aquest punt). En tot cas hi ha després del diumenge una mala notícia pels anglesos, la seva selecció ja té un indiscutible primer lloc en la llista de seleccions fracassades que fins ara compartia amb Espanya. I em sembla que ho tindran per un temps perquè no s’albira una generació de futbolistes prou competitiva.