Una guineu

Dissabte després de llevar-me, mentre engegava l’ordinador i cercava alguna possible escletxa entre els núvols per on pogués passar un mica de solet, vaig veure una guineu passejant per sobre del mur que delimita el pati del meu veí del pis inferior, del patí del costat. No era un animal petit, no m’atreviria a donar dimensions però sobrepassaven a la usual dels gossos. Em va cridar l’atenció la cua, molt llarga, es veien cicatrius a la pell que suposo estaven relacionades amb la seva lluita per fer-se un espai amb els gats i gossos del veïnat. Segurament, era la mateixa que divendres va veure la Cristina des de la nostra habitació també molt de matí. Ella la va poder veure més temps, prou temps per intercanviar una mirada amb l’animal. Des l’habitació al mur hi ha molt poca distància, no gaire més de dos metres. No sé pas si podria ser la mateixa que fa dos anys l’Albert li va ensenyar al seu fill Pau quan vivien aquí (al Pau, les guineus eren uns animals que li cridaven força l’atenció). Probablement no perquè aquests animals no acostumen a viure més de tres anys. Certament no és un fet extraordinari, el gran número de parcs permeten l’existència d’aquesta mena d’espècies a Londres, però no deixa de sobtar-me encara aquesta intromissió de la naturalesa a la ciutat en principi aliena.